El problema de la socialdemocràcia no és electoral, és de fons. Hauria d’apostar per eixamplar la democràcia, pel control polític de les finances i per sostenir l’Estat de benestar amb impostos als més benestants.
U. Molta gent es pregunta on és l’esquerra en un moment en què les polítiques i els vots volen cap a la dreta mentre les persones s’indignen des de l’esquerra. La gran crisi l’han provocat poders financers, governs permissius i institucions cegues, però l’estan pagant els sectors populars, mentre els partits d’esquerra pateixen derrota rere derrota. A la UE-27 només queden cinc governs progressistes d’incert futur. És veritat que també els partits de centre-dreta que governen pateixen derrotes – de moment parcials – com a Alemanya i Itàlia, però això no pot servir de justificació que paralitzi els canvis necessaris en el camp progressista. Perquè el problema de l’esquerra europea no és només electoral, la qüestió de fons és de projecte, de discurs davant la nova època i els nous reptes. Així com l’enfonsament de la URSS va deixar sense relat creïble a la línia comunista de l’esquerra europea, ara la globalització, la societat cibernètica i les limitacions de l’Estat-nació està posant en escac a la línia socialdemòcrata.
Per què aquestes dificultats, no tant electorals, sinó de projecte de societat? Al meu entendre, perquè la socialdemocràcia -com tot- és un producte de la història, sorgeix en el context de la industrialització, de l’Estat nació i del desenvolupament d’Europa. En canvi, ara vivim en el context de la societat cibernètica, de la globalització, dels grans conjunts regionals, entre ells la UE. I quan parlo de crisi de l’esquerra em refereixo a Europa perquè les manifestacions d’una “altra esquerra” gaudeixen de millor salut, ja sigui el Brasil de Lula–Roussef, els Estats Units d’Obama o la Sud-àfrica de Mandela.
Dos. A Europa, la manca des de l’esquerra d’un projecte comú sobre la globalització – que és tant com dir sobre el futur de la humanitat – parteix d’una insuficiència prèvia que consisteix en la inexistència d’una visió compartida sobre la construcció europea. Segueix prevalent un suposat “interès nacional” en assumptes que han deixat fa temps de ser “nacionals”. Això té profundes arrels en el vell continent: la I Guerra Mundial i el trencament de l’esquerra, les diferències davant la descolonització, els xocs durant la guerra freda i, més properes en el temps, les divergències davant els referèndums sobre la Constitució europea, la guerra de l’Iraq, etcètera. Diferències que s’accentuen segons que els partits en qüestió estiguin en el poder o a l’oposició. És un fenomen que té certa lògica, perquè davant un procés en construcció, com és el de la UE, la contradicció no és sempre entre dreta i esquerra sinó, de vegades, entre europeistes i euroescèptics. El que passa és que, a partir del Tractat de Lisboa i davant la crisi actual, ja no es tracta de discutir sobre aspectes “institucionals” sinó sobre continguts econòmics i socials, sobre polítiques per sortir de la crisi; i aquí hauria de prevaler la dialèctica dreta – esquerra si no fos perquè està ofegada per la lògica de ferro dels poders econòmics i dels interessos dels Estats nacionals més forts.
Tres. Té el seu sentit que amb la mundialització del capital, les mancances de l’Estat nació hagin quedat a la intempèrie i la crisi dels poders polítics democràtics s’ hagi fet visible. La democràcia representativa és una realitat que sorgeix en un determinat espai geogràfic, en un concret estadi d’evolució de la ciència i la tecnologia i, en conseqüència, amb una determinada relació entre economia i política, entre representants i representats. Però quan l’espai ja no és la nació sinó el global, quan el nivell de “les forces productives” ja no se situa en l’industrial-vertical sinó en el cibernètic-horitzontal, els instruments que hem utilitzat fins ara cal millorar-los o quedaran obsolets.
La gran crisi que va esclatar el 2008 ha posat en carn viva les noves contradiccions. D’una banda, les finances mundials -els mercats- condicionen les polítiques dels governs al marge del que desitgin o votin els ciutadans, amb el consegüent deteriorament de la democràcia. És un control financer que s’accentua quan els Estats s’endeuten fins al coll com a conseqüència de la seva intencionada laxitud fiscal i els importants dèficits-deutes contrets per fer front als desgavells d’un sistema financer descontrolat, així com el pagament de les copioses factures que tota crisi arrossega, entre d’altres les dels propis bancs. I aquest poder dels mercats-creditors s’imposa davant governs d’esquerra o de dreta, ja que tot creditor vol garantir el pagament del deute i només segueix prestant, a interessos assumibles, si l’Estat deutor fa polítiques d’ “ajust”, és a dir , treu els diners als ciutadans – en pensions, sous, salaris, IVA, privatitzacions, menys inversions públiques, etcètera – per pagar-los a ells. L’examen rigorós d’aquesta política d’ “austeritat” es confia a uns tribunals examinadors (firmes de ràting) que pertanyen a empreses multinacionals – són jutge i par t- i cada vegada que baixen la nota a un dels Estats, li treuen el fetge i mig ronyó. Així funciona el tinglado.
Quatre. Així es va esquarterant la democràcia, que queda feta un nyap, i es provoca un cabreig còsmic en el personal que ho pateix. Ara bé, les tecnologies no només han globalitzat les finances i les mercaderies sinó també la comunicació instantània entre les persones a través d’Internet i altres artefactes cada vegada més sofisticats. Diàleg no només instantani sinó sobretot horitzontal, sense intermediaris i de difícil control, el que ha introduït un nou element en les contradiccions contemporànies que les explosions d’indignació, incloent Espanya, han posat de manifest. Han mostrat que amb els instruments que proporciona l’actual tecnologia, la democràcia representativa pot ser eixamplada, ja que permet introduir noves vies de participació i control. No es tracta de prescindir dels partits o els parlaments, ja que això seria la dictadura. Però he defensat, des de fa molt, amb poc èxit, que els partits han de obrir-se als ciutadans, convertir-se en partits dels ciutadans i no només dels afiliats. La consulta i el debat entre elegits i ciutadania ha de ser contínua i s’han de donar facilitats perquè, davant determinats temes de transcendència, els ciutadans puguin ratificar de manera vinculant.
Cinc. El repte per l’esquerra és aquest, doncs les seves dificultats sempre van unides al desgast de la democràcia. El seu destí és transformar la realitat i no limitar-se a administrar el que hi ha. I canviar la situació avui és enfrontar-se a tres grans reptes que només són assolibles amb l’eixamplament de la democràcia.
El primer, dirigir des de la política, la democràcia i l’interès públic el procés de globalització, el que suposa afrontar la qüestió del poder financer. Aquest ha adquirit tal volum i domini que ha de respondre a l’interès general per mitjà d’un model “públic-privat” i no només privat com ara. Perquè el destí dels bancs no afecta només als accionistes sinó a la ciutadania en conjunt.
En segon lloc, no és realista pretendre sostenir l’Estat de benestar – conquesta irrenunciable – amb l’actual fiscalitat. Un sistema impositiu suficient i just és la base de qualsevol política progressista. No hi ha redistribució que valgui sense augmentar els impostos als més benestants, a les grans fortunes i capitals, sense gravar les transaccions financeres internacionals, combatre l’evasió fiscal, els paradisos fiscals, l’economia submergida. La disjuntiva és o major capacitat fiscal o retallada de despeses socials i inversió per reduir deute, que és el que s’està fent. Mentre els Estats estiguin endeutats dependran dels creditors i aquests imposaran polítiques antisocials.
Finalment, convindria perfeccionar l’actual democràcia amb nous instruments de participació. Amplis sectors de la societat, en especial els joves, estan immersos en una altra lògica, amb altres codis, digitals i horitzontals, que circulen per àmbits diferents. O aconseguim inserir aquestes noves realitats en la democràcia existent, facilitant el diàleg i la participació que les noves tecnologies permeten, o aquesta s’anirà pansint.
En conclusió, l’esquerra hauria d’apostar per eixamplar la democràcia, per el control de les finances per la política i perquè els benestants paguin més impostos per sostenir l’Estat de benestar.
