I. – Amb el resultat de les recents eleccions italianes se li obrien a l’esquerra –Partit Democràtic liderat per Bersani– tres possibilitats: arribar a un acord amb el moviment 5 estrelles de Grillo; posar-se d’acord amb el partit de Berlusconi o tornar a convocar eleccions generals. El primer moviment de Bersani va ser intentar un acord amb 5 estrelles al Senat -al Congrés tenia majoria absoluta- en base a un programa de 10 punts de renovació democràtica, un president de la República de consens a la prestigiosa figura del jurista progressista Rodotà i un suport al govern en temes concrets, sense que els “grillistas” entressin a formar part de l’executiu. Aquesta operació, que hauria suposat un cert gir a l’esquerra i hagués liquidat a Berlusconi, va fracassar tant per la intransigència de Grillo de no donar suport a un govern Bersani, fent així el joc a la dreta, com a l’oposició d’importants sectors de PD a qualsevol acord amb 5 estrelles, fent de nou el joc a Berlusconi.
II. – Aquestes contradiccions van esclatar en ocasió de l’elecció del president de la República. Cap candidat aconseguia la majoria suficient i, en el cas d’un aspirant possible, en la persona de Romano Prodi, ex-primer ministre i adversari declarat del “cavalliere”, una part de l’esquerra, encapçalada segons es diu per D’Alema, va trencar la disciplina de vot, va provocar la dimissió de Bersani i va fer inevitable sol·licitar al president Napolitano que seguís en el càrrec, malgrat la seva avançada edat.
III. – Arribats a aquest punt del drama o de la farsa, segons es miri, quedaven dos escenaris possibles: o arribar a un acord amb Berslusconi o convocar noves eleccions. Tornar a les urnes no era desitjat ni pel president de la República per raons d’estabilitat econòmica i política, ni per l’esquerra ja que les enquestes donaven de nou guanyador a Berlusconi tenint en compte la confusió en el camp de l’esquerra. El fet és que els errors d’uns i d’altres havien convertit al ja condemnat per la justícia i al qual ara demana la fiscalia 6 anys de presó per inducció a la prostitució, en l’àrbitre de la situació del país. El PD potser en un acte de possibilisme destructiu va acceptar formar un govern de coalició amb el “berlusconisme” i formar així el govern Letta, segon d’abord de Bersani al PD fins abans d’ahir, home procedent de la Democràcia Cristiana, ben considerat però que ha d’acceptar com a vice-president i com a ministre de l’Interior a Alfano, mà dreta de Berlusconi i que passarà a la petita història de la infàmia per ser l’inspirador de les lleis “ad personam” que tenien per finalitat impedir que l’anomenat “cavalliere” acabés amb els seus ossos a la presó.
Com és fàcil d’imaginar el malestar i el desconcert de la gent progressista és profund. Segons alguns el PD està trencat i fins i tot hi ha qui sosté que és el final d’una certa esquerra doncs pactar amb Berlusconi no és pactar amb una dreta normal sinó amb una categoria relacionada amb el codi penal. De ser això cert, es demostraria una vegada més que el possibilisme en política té límits com és el de no travessar la línia de la teva pròpia destrucció. Es pot sostenir que abans de pactar amb subjectes com Berlusconi és millor anar a eleccions tot i que les perdis, perquè en cas contrari ho arrisques tot, és a dir, el futur.
IV. – Amb la finalitat d’impedir que l’incendi s’estengui al PD, oblidant-se de les primàries que al seu dia va guanyar Bersani, ha triat internament líder al socialista Guglielmo Epifani, exsecretari general del sindicat CGIL, persona honesta i valuosa, amb una difícil tasca per davant i potser solució de transició. Quant al govern Letta, a part dels greus problemes econòmics -un deute del 130% del PIB i 10 anys estancats- té la complicada missió de canviar la llei electoral, per al que s’ha donat un termini de 100 dies. Acceptarà Berlusconi deixar anar la gran presa de l’actual llei electoral, que tant el beneficia?. Els experts en la maquiavèl·lica política italiana sostenen que sí, sempre que li garanteixin la impunitat en els seus nombrosos processos i condemnes, per exemple via nomenament de senador de per vida… i la prèvia divisió de l’esquerra. S’arribarà a això?. Potser ho veurem en les properes setmanes o mesos, perquè tot és possible.
