Raimon Obiols: L’apunt del dia/234 (El sentiment dels altres)
Els sentiments dels altres
22 de setembre de 2023
El «Yo me rebelo, no lo aguanto, no lo voy a soportar» que vam sentir fa quatre dies era una frase amb un dring d’indignació tan notable que no podia sorgir del fingiment. Per això, sobretot, i per qui la pronunciava, ha tingut un efecte d’impacte i ha contribuit a augmentar la temperatura madrilenya.Veurem com anirà l’acte convocat pel PP contra les mesures de distensió del govern en funcions i del Congrés.
Entre el 2017 i el 2023 han passat moltes coses. En portes de l’1-O , de setembre de 2017, Ramon Lobo va fer-li una llarga entrevista a Josep Fontana, que tenia aquest títol clarivident: “És una batalla en la que possiblement hi perdrem tots”. És interessant rellegir-la, sis anys després.
«Què passarà a partir del 2 d’octubre?», demanava el periodista a l’historiador. i aquest responia així:
«El pitjor que pot passar és que una cosa que va començar malament acabi pitjor, però si ho demanes en termes de la situació política, res de res. Si hi ha una cosa que em sembla escandalosa en el que està succeint és que el PP estigui agitant l’opinió pública espanyola dient-los que la celebració d’una consulta implica després la secessió de Catalunya, quan sap que aquesta secessió és impossible. És impossible perquè implicaria que el govern de la Generalitat hauria de demanar al Govern de Madrid que tingués l’amabilitat de retirar de Catalunya a l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i renunciar pacíficament a un territori que li proporciona el 20% del PIB . És un escenari impossible. Pensar que això pot succeir és una estupidesa. Llavors, a què ve crear un clima pròxim a la guerra civil amb aquesta excusa?».
A què ve seguir mantenint aquest clima, sis anys després? La resposta, em sembla, és doble. D’una banda, hi ha polítics i forces polítiques, de signe antagònic, que volen mantenir-lo. És el seu instrument principal de mobilització (i, en algun cas, la seva raó de ser). De l’altra, hi ha el fet que els sentiments, les emocions idenitàries són sempre a flor de pell. Sense aquests jaciments, no hi hauria explotació nacionalista. Per això alguns segueixen gesticulant i exhibint enuigs i indignacions. N’hi ha que segueixen acusant els adversaris de bandolers i colpistes; i d’altres que segueixen invocant la cal viva i la unilateritat.
Tenen un punt en comú: parlen sempre com si fóssim en portes de la lluita final o del desastre definitiu. Semblen creure, i així ho afirmen, que els escenaris impossibles són possibles. Però de la mateixa manera que l’escenari de la secessió és totalment impossible (com, entre altres, deia Fontana fa sis anys), també és estrictament inimaginable la submisa conversió, subordinació o extinció dels diferents sentiments d’identitat col·lectiva que existeixen a Espanya. Tota política, si vol ser responsable, ha de partir d’aquesta doble constatació. Ha de saber respectar el sentiment dels altres.
Per això les frases dels polítics que segueixen declamant la seva indignació es poden qualificar de «bona mala política», en el sentit que Orwell parlava de la «bona mala poesia». Són paraules d’eficàcia teatral, d’impacte emotiu momentani; queden en el record, com una música que enganxa (qui no recorda el «d’ara endavant, d’ètica i de moral en parlarem nosaltres»?). Però que no arreglen estrictament res. Al contrari.
En la dinàmica política actual, que no és fàcil, hi ha un important factor positiu. És el fet que la majoria, a Catalunya i a Espanya, s’ha decantat per contenir les emocions, per respectar més les dels altres, encara que no les comparteixi; per responsabilitat democràtica. La gent, a vegades, dóna lliçons als polítics.
