Com a geògraf mai he centrat la meva atenció exclusivament amb els límits marcats per la geografia política. Les fronteres són sempre acotacions que pretenen reduir els territoris a simples espais de poder. Els límits territorials són més aviat graduals, transicions com les formades pel paisatge i la interacció entre l’home i el medi durant segles, els culturals o els socioeconòmics creats per la distribució diferencial de les rendes dins del capitalisme.
Però no hi ha cap dubte que els límits polítics acaben determinant tota la resta, des dels més prims com són els de la propietat, fins als més gruixuts que corresponen als estats.Malauradament, els límits polítics són en molts casos les úniques nocions de geografia que un estat proporciona a la seva població, presentats com a límits inqüestionables, esdevenen raons d’estat per les quals es pot fins i tot enviar a la seva població a la guerra.
Un exemple, al segle XIX el 90% de la població de França no parlava el francès oficial , d’ençà de la 3a república que va tancar el període revolucionari, el francès es va imposar amb una política d’identificació absoluta entre límit administratiu i la llengua que fa que avui França sigui uns dels estats més inqüestionables de l’Europa occidental.
A Espanya va passar quelcom semblant, les províncies creades per Javier de Burgos al 1833 no eren més que una còpia del model de les prefectures napoleòniques imposades durant l’ocupació francesa. D’alguna manera, es podria dir que la qüestió territorial espanyola la van resoldre els jacobins francesos. Però ben aviat, es van començar a esgarrar les costures centralistes, per les aspiracions de nacions històriques com Catalunya a tenir una unitat administrativa pròpia.
Aquest no és l’únic fracàs de l’Estat espanyol modern, constituït a través de tres eixos polítics: els conservadors, els modernitzadors i els nacionalistes-regionalistes que aposten per anar trencant llaços amb l’estat. Dels dos principals bàndols, dins dels modernitzadors podem situar des dels il·lustrats, liberals del segle XIX, els regeneracionistes o els republicans. Tots comparteixen una visió crítica de la realitat espanyola i un intent fallit, per efecte del pes dels conservadors, de modernització de la mateixa.
Avui les reformes s’acumulen, el decalatge cultural envers Europa, la qüestió territorial tant en l’organització com en la reducció de les desigualtats, la superació de les mentalitats curterministes (pelotazo) i de la poca adhesió a les lleis (picaresca) o l’eterna reducció del pes de certs terratinents i de l’església … La Constitució de 1978, 34 anys després esdevé un full de mínims al que el bàndol dels conservadors (guanyadors històricament) estan disposats a renunciar en l’exercici dels seus privilegis absoluts . La Constitució tampoc defineix cap més objectiu clar com a estat que el d’existir, simplement, mentre d’altres estats es carreguen de sentit amb lemes com el de “Unitat i justícia i llibertat” alemany o el e pluribus unum federalista americà.Com a exemple, el nom oficial del estat “Reino de España” no té gaire acceptació social i el seu lema Plus ultrarecorda les velles glòries imperialistes de que parlava l’oda maragalliana. Un estat democràtic es funda o es refunda per tenir sentit, per ser percebut com a útil per a la seva població.
La paràlisi espanyola ofega als territoris que hi han de viure com Catalunya, Espanya no té cap projecte de futur estratègic per a una Catalunya desindustrialitzada més enllà de que segueixi sufragant els costos d’un no-model i que no remugui gaire. Però tampoc té cap projecte per a Andalusia que la permeti realment desenvolupar-se, ni pel seu nord minero-siderúrgic, ni per les castelles que es buiden, ni pel llevant més enllà del totxo i de ser la zona d’esbarjo madrileny. I és que la principal estratègia territorial que té l’Estat espanyol es diu cosir Espanya amb Madrid, amb infraestructures.Aquest podria ser un model vàlid si no fos perquè està demostrat que no fomenta el desenvolupament regional sinó la implosió de l’estat envers Madrid (Seguint un model de gravetat que s’utilitza per mesurar els fluxos entre ciutats podríem dir que quan s’escurça una distància, els cossos grans atreuen als petits i no al inrevés).
És paradoxal que la Unió Europea hagi fet més pel desenvolupament regional real que un estat que fa inversions aleatòries i algunes de criteri polític entre un garbuix de Comunitats Autònomes sense gran capacitat inversora estratègica (com la dels 40000 milions invertits de l’AVE).La crisi actual demostra que el miracle espanyol era en realitat un miratge, com les plúsvalues urbanístiques que van omplir les caixes de les administracions locals i autonòmiques mancades d’un model de finançament clar. La crisi també és el fracàs del model conservador d’intentar triomfar al món amb un producte typical spanish com és el totxo i les grans infraestructures, sense canviar res de fons, ni formes, ni models.
Aquesta crisi també està posant de manifest la debilitat dels estats-nació europeus. La sobirania més important de totes, l’econòmica, és en mans dels poders globals i només en un marc que podria arribar a ser fort com el de la Unió Europea es pot afrontar aquesta lluita. El problema és que qui mana a Europa per ara són precisament els estats que tard o d’hora hauran d’escollir entre aferrar-se a part les seves competències o el benestar de la seva ciutadania.
Estem en un temps de canvis en les fronteres, de sobiranies compartides i subsidarietats, i des d’una visió purament pragmàtica és normal que es plantegi per exemple en el cas de Catalunya un canvi de límits que ens acosti al moll de l’ós europeu en detriment de Madrid. És el triomf del trencadors davant el fracàs modernitzador. En aquesta nova configuració, a que ens veiem abocats, hi han dos vies o s’empodera Catalunya equiparant-la a un estat confederat o la dissolem (com alguns demanen) en l’Estat espanyol de les províncies, deixem de queixar-nos i acceptem els designis de Madrid-Brusel·les.
Tanmateix, si Catalunya vol iniciar un camí de decisió pròpia per a apropar-se a la societat noble, rica, culta, lliure, desvetllada i feliç que somiava Espriu no ho farà de la mà dels 400 notables de sempre, dubitatius entre els beneficis de les espanyes i les potencialitats d’un canvi d’amos al seu favor. Qualsevol nova via catalana ha de trencar motlles, estereotips, rancúnies i sorgir del foc nou d’un ampli consens de la frondosa societat civil catalana. Si en aquest camí llarg i costerut, ens en sortim, tenim davant nostre una possibilitat que es diu Catalunya.
