En les últimes setmanes Albert Rivera, un dels campions de l’espanyolisme català, ha enlluernat als molt burgesos auditoris del Club de Polo. Mesos enrere, els executius i empresaris del Cercle Eqüestre escoltaven amb devoció a la espanyolíssima Esperanza Aguirre, exponent del PP més madrileny possible. Els presidents de la patronal catalana Foment, Joaquim Gay de Montellà, i de l’espanyola CEOE, Joan Rosell, no paren de mostrar en nom de l’empresariat el rebuig a una eventual independència de Catalunya.
Andreu Missé explica en l’últim número d’Alternatives Econòmiques l’alt grau d’integració del mercat espanyol i el bé que els va en ell a les empreses catalanes, en la mesura que encara pot parlar d’empreses catalanes. Mentrestant, els principals caps d’empresa es reuneixen a casa del comte de Godó per deixar ben clar que, si hi ha un problema polític a Catalunya respecte al model constitucional, la solució no és la independència.
Contra aquestes evidències de gairebé cada dia, persisteix però el prejudici polític-ideològic d’atribuir a la burgesia el paper d’impulsora de l’actual moviment independentista català, quan no de tot el catalanisme. No ha de ser aliena a la pervivència d’aquest clixé el fet que la força política hegemómica a Catalunya des de 1980 hagi estat la coalició del centredreta nacionalista CiU creada i dirigida per Jordi Pujol. Pujol va ser burgès, empresari i banquer durant bastants anys abans de dedicar-se completament a la política. Això pot haver influït, és clar. Però la idea ve d’abans. Això de la burgesia com a agent polític gairebé exclusiu representant i protagonista polític català ve de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser interioritzada a Catalunya, en competència amb el republicanisme, fins a l’arribada de la Segona República, quan l’Esquerra Republicana de Francesc Macià i Lluís Companys li va prendre el lideratge. Però va subsistir, convertida en tòpic, a la resta d’Espanya, amb desigual persistència en alguns mitjans socials i fins i tot intel·lectuals. Tots els que es consideraven antiburgesos a Espanya, ja fossin socialistes, anarquistes o falangistes, tenien a la burgesia catalana entre els seus adversaris, ja que no en va era a tot Espanya l’exemple probablement més acabat de burgesia. I, fins a un cert moment, va intentar ser efectivament una burgesia nacional catalana.
Amb l’adveniment de la Segona República, la posició relativa de les forces polítiques i socials va canviar per no tornar i la burgesia catalana va passar a ocupar una posició subsidiària respecte del bloc nacional-popular quallat per ERC en base a les classes mitjanes i professionals, la Menestralia, el moviment agrari i bona part de l’obrer. La Guerra Civil va posar a aquella burgesia en mans dels militars monàrquics i falangistes revoltats i, desintegrada ja com a classe dirigent, les seves restes es van subsumir en el franquisme. I van passar a parlar en castellà, fins i tot a casa. Van ser un component més de l’heterogènia coalició reaccionària. Amb ella estaven a la mort del dictador tan còmodes com la burgesia madrilenya, la basca o l’andalusa.
És sabut que l’encert de Pujol a l’hora de crear el seu partit va ser no intentar refer el que havia estat el partit de la burgesia catalana, la Lliga. El que va posar en peu s’assemblava més a l’Esquerra de 1932 que a la Lliga, en la mesura que perseguia fer com ella: quallar un bloc nacional, convertir-lo en eix del país. Pal de paller, ho va denominar. I el seu objectiu no era construir una nació, com erròniament es diu de vegades, sinó reconstruir-la. La idea de reconstrucció era molt més ajustada a les possibilitats socials i polítiques existents, entre altres coses perquè permetia comptar com aliades a les altres forces catalanes. L’èxit de l’obstinació és el que desesperava a Alejo Vidal-Quadras, l’exlíder del PP sorgit, ell també, de la flor i nata de la burgesia, i el portava a proclamar en la dècada de 1990 que, excepte el seu, tots els altres partits eren pujolistes.
Hi va haver, certament, un ínfima fracció de la burgesia catalana que, sota el franquisme, va fundar Òmnium Cultural per promoure la llengua i cultura catalanes. Però mai va ser políticament hegemònica. Ni de lluny. Mai va estar en política com estan en política els partits que representen classes socials, o ho pretenen. El signe ideològic genèric d’Òmnium va virar fa més d’una dècada més aviat cap a l’esquerra, en coherència, a més, amb la recuperació del protagonisme d’ERC, a costa de CiU i del declivi, primer, del pujolisme i, ara, del socialisme catalanista .
La potència del brot independentista i la rapidesa amb què ha quallat generen lògiques dificultats de compressió. I a la resta d’Espanya encara més, ja que molt sovint les versions que es reben són poc més que propaganda d’uns o altres. Però a qui contempli l’evolució política catalana amb pretensions analítiques dificílment se li escaparà que s’està assistint a l’intent de consolidar un nou bloc polític català nacional-popular amb l’eix en les classes mitjanes i professionals, en part del petit empresariat i amb el suport dels dos grans sindicats, sí, però no el de la burgesia ni el de la classe obrera en la mesura que ambdues subsisteixin en els temps de la societat líquida. La dualitat burgesia-classe obrera era una altra cosa i vàlua, si de cas, per altres temps.
