La naturalesa odia el buit. D’acord amb aquest principi aristotèlic, i en contra d’alguns presagis apocalíptics, és altament probable que la vida no s’acabi a Catalunya el 9-N. S’acabarà probablement, almenys seria desitjable, una etapa de dos anys en què la política catalana ha estat experimentant amb els límits de l’Estat de dret i de la Unió Europea.
Cadascú en traurà les seves pròpies conclusions. Però hi ha algunes lliçons que poden ser compartides. M’han passat pel cap després d’assistir a un debat exemplar que va tenir lloc al Cercle d’Economia fa una setmana. El motiu va ser la discussió de les tesis que sosté el catedràtic de Dret Administratiu Santiago Muñoz Machado en el seu llibre Cataluña y las demás Españas.
En el debat van participar, a més de l’autor, tres coneguts catedràtics catalans de Dret Constitucional que a la seva condició acadèmica hi afegeixen importants responsabilitats en òrgans de consulta i institucions catalanes rellevants. Es tractava d’Eliseo Aja, anterior president del Consell de Garanties Estatutàries; Francesc de Carreras, anterior membre del Consell Consultiu, i Carles Viver Pi i Sunyer, president de l’Institut d’Estudis Autonòmics i del Consell per a la Transició Nacional. El debat es va polaritzar en les posicions de Santiago Muñoz Machado i Carles Viver Pi i Sunyer. El primer va plantejar que la independència és impossible, però que hi ha solució constitucional per a les aspiracions de més sobirania política de Catalunya. El segon va afirmar que l’opció de la independència és viable. Al marge d’alguns retrets recíprocs, el debat va ser modèlic pel seu rigor i forma civilitzada de sostenir les posicions respectives.
Com he dit, aquest debat m’ha ajudat a identificar cinc condicions per orientar la vida política després del 9-N que crec que poden ser compartides també per altres persones.
La primera és que el respecte a l’Estat de dret és essencial per organitzar la convivència. D’acord amb aquest principi, les regles no es poden trencar segons convingui, però sí que es poden canviar. A qui més interessa respectar-les és a qui vol canviar-les. Altrament, per una llei del món físic que també opera al món social, a tota acció rupturista se n’hi oposarà una altra d’igual i de sentit contrari anomenada reacció. La segona és que la nostra Constitució també consagra el principi democràtic. Aquest principi imposa als governs el deure de fer tot el possible per donar cabuda legal a les aspiracions de canvi dels ciutadans. El Tribunal Constitucional en una sentència recent, dictada per unanimitat, va assenyalar que no hi ha restriccions constitucionals a l’opció independentista. La condició és canviar les regles constitucionals que avui no fan legal aquesta consulta. La tercera és que la independència és possible, però s’han de respectar alguns requisits. El principal és que existeixi una majoria ciutadana clara i persistent. Les eleccions ens aniran donant pistes sobre la profunditat i la persistència d’aquest desig.
La quarta és que, en el seu cas, la votació sobre l’opció independentista ha de ser l’última etapa del procés, mai la primera com s’ha pretès durant aquests dos anys. És important no tornar a cometre el mateix error de l’Estatut de Catalunya del 2008 en el qual primer van votar els ciutadans i després la seva sobirania es va veure rectificada pel Tribunal Constitucional. La negociació prèvia d’un text i la seva votació en referèndum és el que evitarà aquest conflicte constitucional.
La cinquena és que una bona negociació requereix posar- se al lloc de l’altre per comprendre les seves motivacions i arguments. Fins ara no ha estat així. Aquesta negociació exigeix diàleg, temps i paciència, com mostren els exemples del Canadà i Escòcia. Però el que és fonamental és que es posi en marxa.
Després del 9-N s’ha d’obrir una nova etapa presidida per la negociació sense imposicions ni immobilismes. Però em temo que no serà així. En sec, cap de les parts no farà el primer pas. Caldrà esperar a les eleccions, autonòmiques i generals. Actuaran com a catalitzador que farà posar a sobre de la taula les diferents opcions. Però, mentrestant, cal recordar també que la gent no s’alimenta de política. Obsessionats amb el “procés”, la crisi econòmica, les polítiques socials i el mal funcionament dels serveis públics estan provocant que les condicions de vida de moltes persones del país, especialment de molts nens, s’estiguin deteriorant fins a extrems irreversibles. Hi ha un desacoblament creixent entre les prioritats de la política catalana i les condicions de vida de la gent. Això és presagi d’una forta crisi social. Després del 9-N la política catalana hauria de ser capaç de conciliar millor les aspiracions polítiques sobiranistes amb l’atenció als problemes urgents de la gent. En cas contrari, sens dubte veurem sorpreses.
