Els dirigents més veterans del PSC solen destacar que el seu partit es va “inventar” per unir Catalunya internament en un moment -finals de la dècada dels setanta- en què hi havia un seriós risc de fractura social entre catalans d’origen i els arribats de la resta de Espanya. Aquest paper cohesionador intern va acabar per traslladar-se a les relacions entre aquesta comunitat i la resta d’Espanya, fins al punt que el socialisme català va aconseguir bregar com molt pocs amb les aigües sempre revoltes del debat territorial. El resultat van ser dècades d’hegemonia del PSC a les grans ciutats catalanes. L’aposta sobiranista amenaça ara amb esborrar els socialistes de la primera línia de la política catalana.
La direcció encapçalada per Pere Navarro ha decidit, entre batzegades, que la bandera de la unitat d’Espanya no pot quedar només en mans del PP i de Ciutadans i s’ha llançat a batallar per ella amb una proposta de reforma federal. En optar per aquesta via ha deixat enrere les seves múltiples crisis amb el PSOE i ha satisfet a una majoria de dirigents de l’àrea metropolitana de Barcelona.
No obstant això, amb aquest viratge s’ha allunyat de les seves bases més catalanistes. El problema és que, si bé aquestes es concentraven abans a la Catalunya rural, avui es troben també a la capital i la seva perifèria. D’aquí que entre els dirigents que aquests dies han expressat públicament el seu malestar amb Navarro estiguin des de l’alcalde de Flix (Tarragona), Marc Mur, fins a la diputada per Barcelona Rocío Martínez Sampere, en un altre temps molt pròxima a José Montilla. El primer va anunciar ahir que abandonava l’executiva del partit. La segona l’ha deixat també, encara que formalment ho fa per presentar-se com precandidata a les primàries de la ciutat de Barcelona.
Sigui com sigui, el partit no ha estat capaç de donar en els últims anys amb una fórmula guanyadora. Des dels resultats històrics que va aconseguir el 1999 Pasqual Maragall, amb 52 diputats, el partit no ha fet més que perdre suports. Pere Navarro només va aconseguir 20 escons en les últimes eleccions catalanes el 2012.
La sagnia s’ha donat en totes les províncies, si bé ha estat més greu en les zones menys urbanes, on el PSC ha cedit davant CiU i ERC. A Lleida, per exemple, el PSC ha passat de cinc diputats amb Pasqual Maragall a només un en l’actualitat.
Les dades també desmenteixen que el discurs catalanista provoqui sistemàticament rebuig en els feus de l’àrea metropolitana. L’exemple més revelador d’això és que a Cornellà de Llobregat Pasqual Maragall va arribar a superar en vots a l’alcalde històric de la població i posterior president de la Generalitat, José Montilla. En aquesta localitat, emblema de l’antic cinturó roig, el PSC va tenir més suports en les autonòmiques de 1999 que en les municipals del mateix any, concretament 2.000 vots més.
Un dels beneficiaris de la crisi que arrossega el PSC des de fa deu anys és Ciutadans, que en les últimes eleccions va aconseguir nou diputats. El partit d’Albert Rivera ha furgat en les discrepàncies del PSC i ha intentat fer-se amb el seu electorat més contrari a les posicions catalanistes. No obstant això, els sondejos també qüestionen que el PSC estigui dessagnant-se només en aquesta direcció. Segons l’últim baròmetre de la Generalitat els socialistes perden més vots en favor d’ERC (4,6%) que de Ciutadans (3,6%). En aquests moments, el 19% dels que van votar els socialistes en les últimes autonòmiques no saben si repetiran en les següents, cosa que converteix el PSC en la formació amb més indecisos de la política catalana.
Els socialistes estan intentant revertir aquesta situació començant per l’àrea metropolitana de Barcelona. El procés de primàries a l’Ajuntament de la capital catalana, que ha arrencat aquesta setmana, és l’exemple més clar. Volen mobilitzar l’esquerra descontenta amb les retallades que el Govern de CiU, amb el suport d’Esquerra Republicana, segueix aplicant a la Generalitat.
No obstant això, són conscients que no n’hi ha prou amb una elevada participació electoral per guanyar. CiU va guanyar les últimes eleccions autonòmiques de 2012 amb el nivell de participació més elevat de la història: un 69,5%, una xifra que va superar en 2,5 punts la de les últimes generals. A més, l’alça en la participació es va donar en comarques tradicionalment socialistes de l’entorn de Barcelona, com el Baix Llobregat o el Vallès.
El segon obstacle que estan intentant vèncer els socialistes és la fragmentació de l’espai de l’esquerra. El discurs del PSC competeix amb el d’Esquerra Republicana en el terreny econòmic, però també amb el d’Iniciativa per Catalunya i fins i tot la CUP. El que tots els dirigents socialistes admeten és que ja no en tenen prou amb articular un discurs social. També necessiten travar més aviat possible una alternativa territorial.
