Alguns dirigents del seu partit han renunciat. Es planteja vostè trencar el carnet del PSC?
Només conec el cas de Núria Parlón, que ha deixat l’Executiva Federal del PSOE, però segueix com alcaldessa i dirigent del PSC. La crisi actual produeix discussions en tots els partits, però hauríem d’evitar més divisions. Ja hi ha hagut prou trencadissa. Nosaltres ens hem limitat a expressar una opinió, que crec que acabarà imposant-se democràticament. Si no, al temps. Els nostres partits no han de ser ni convents ni casernes.Les posicions del PSOE i del PSC no són exactament les mateixes. Quins són els arguments per què des de al resta d’Espanya es pugui entendre la posició del seu partit?
Des del PSOE s’ha d’entendre que és prioritari que el PSC mantingui el seu enfocament, la seva capacitat per vincular-se políticament i sentimentalment, no amb una part de la societat de Catalunya, sinó amb el seu conjunt. He dit a vegades que a Catalunya ens hem mogut en els últims anys entre el judici de Salomó i la dansa de Salomé. Ja sap: el perill que el nen (em refereixo a la societat catalana) sigui partit d’un tall per la meitat. El nacionalisme postpujolista (turbopujolista, de fet) i l’espanyolisme del PP i de Ciudadanos han fet el seu agost excitant els sentiments d’identitat i fent-los xocar entre si. Uns parlaven de la “Catalunya catalana“, els altres de la “Catalunya espanyola“. Haurien de deixar Catalunya en pau. Només el PSC, l’altra esquerra no nacionalista i els sindicats han aconseguit mantenir la unitat civil, que ara està greument en tensió. Un 60% de la població afirma que la situació actual crea problemes de convivència. Cal superar-los i per això el paper del PSC és vital.
I la dansa de Salomé, en tot això?
Figurada, naturalment. No vull ni imaginar-me a Oriol Junqueras ballant la dansa dels set vels. Però, certament, el poderós missatge del “processisme” ha tingut una capacitat de seducció carnal, gairebé eròtica, que ha captivat a sectors importants d’una societat catalana traumatitzada per la crisi, la corrupció i la brutal controvèrsia de l’Estatut votat en referèndum. Les promeses del “procés”, comunicades de manera potent i sense escrúpols, han fet vessar tones de salivera anhelant a centenars de milers de persones, i n’hi havia per a això: un “país nou“, lliure i just, sense desigualtats, acollit per Europa amb els braços oberts, sense corrupció i tel·lúricament identificat amb la terra. Un paradís, i sense pagar entrada. Hi ha hagut molts enganyats i bastants que han enganyat.
La seva actitud crítica pot significar la ruptura de la unitat de la esquerra a Catalunya?
No es pot trencar el que no existeix, o no existeix encara. Alguns pactes municipals sí que es discuteixen, començant per Barcelona, però crec que, en general, i en aquest cas també, els acords mantindran . Una altra cosa és, pensant en el futur, la perspectiva de majories alternatives, d’esquerra i centreesquerra, tant a Catalunya com a Espanya. Que comptin amb nosaltres per a això. Res és més prioritari i urgent. O ens unim, o hi ha PP per a llarg.
Quina sortida veu?
Rebaixar les tensions, respectar i exigir respecte, votar, reformar la Constitució, donar als xoriços el que mereixen … Si pensés que això no té solució callaria, per pudor i per decència. Però crec que és possible una rectificació que permeti més i millor autogovern a Catalunya i una modernització de l’Estat espanyol, que ha d’assumir d’una vegada per totes la seva realitat plurinacional. El temps històric per a això ha arribat. Després podrem construir fraternitat i obrir un nou cicle per aconseguir, no el paradís a la terra, però sí una realitat més digne i decent que la situació actual, que resulta humiliant per a tots.
(Entrevista de Teresa Carreras)