És aclaparadorament lògic que la ciutadania que de sobte es descobreix vivint en estat d’emergència econòmica doni la culpa dels seus mals als governs en plaça. Com no fer-ho si, a més, els partits que governen tant a Espanya com a Catalunya asseguraven que només ells, les dretes, tenien la fórmula per superar la crisi? A hores d’ara, però, està bastant clar que ni el Govern de Mariano Rajoy ni el d’Artur Mas tenen la fórmula per sortir de la recessió.
Tots dos es dediquen amb una insincera obstinació a aplicar la recepta de l’austeritat pressupostària, bàsicament traduïda en retallades de despeses socials i salaris i regals fiscals a les grans fortunes, exigida per autoritats econòmiques que estan fora d’Espanya, a Berlín, Brussel·les o a les seus dels grans bancs de negocis, a Londres o Nova York. Però tots dos saben ja, com reconeixia fa un parell de mesos un alt dirigent de Convergència amb importants responsabilitats de govern, que “la recepta és dolenta i, per tant, no pot funcionar”.
Amb aquest eslògan, la denúncia de l’austeritat com a recepta errònia per sortir de la crisi econòmica, va guanyar el socialista François Hollande les eleccions a França abans de l’estiu, però després aquesta victòria ha resultat insuficient per provocar un gir a la política econòmica a escala europea que tingui en compte les necessitats dels països del sud. No s’ha materialitzat en una proposta de política econòmica europea per al creixement ni a les reformes institucionals que la facin políticament possible, com demanen intel·lectuals alemanys de tant pes com Jürgen Habermas.
Mentre aquest gir arriba, l’espectacle intern català difícilment pot ser més penós. Amb la recaptació fiscal per sota dels mínims necessaris per pagar els salaris, el conseller d’Economia, Andreu Mas Colell, ha passat de sol·licitar 5.023.000 d’euros d’un encara inexistent Fons de liquiditat Autonòmica a pidolar al Ministeri d’Hisenda un crèdit pont o qualsevol altre mecanisme financer amb el qual poder arribar a finals de setembre. Però el ministre d’Hisenda és, encara, el mateix Cristóbal Montoro que fa un parell de mesos va anunciar emfàticament al Congrés dels Diputats això que ara el president Rajoy defineix com “la realitat” pura i dura: “No hi ha diners, senyories, no hi ha diners”. Dita per un ministre d’Hisenda, va ser una frase per a la història.
Com el Ministeri d’Hisenda no té diners i la Generalitat se li han tancat els mercats financers, el Govern de la dreta nacionalista catalana dirigit per Mas es troba en la contradictòria situació d’haver de fiar, no ja la seva política pressupostària, sinó la mera del dia a dia, la seva magra tresoreria, al que bonament li vulgui facilitar el Govern d’aquesta Espanya de la qual a la vegada assegura que vol independitzar-se. El que vulgui o el que pugui prestar, perquè la crua realitat és que aquest fons de liquiditat no existeix encara, mentre que el que sí que ha començat és una angoixant cursa entre governs autònoms per veure quina porció li arrencarà cadascun. Primer va ser València, ahir, Sevilla. I continuarà.
No és, per descomptat, l’escenari ideal per afegir proclames independentistes des de Barcelona, per molt que només fos per donar un toc més nacionalista a la commemoració de l’Onze de Setembre. No obstant, això és el que en les últimes setmanes impulsa el principal partit del Govern català, Convergència. Que el suport parlamentari d’aquest Govern siguin els diputats del mateix Partit Popular (PP) que presumeix del seu nacionalisme espanyolista dóna a la política catalana un punt de surrealisme molt celtiber.
Per als que tenen una certa edat, és un panorama que porta a trobar a faltar a figures del periodisme polític com Manuel Vázquez Montalbán o Luis Carandell, que entre altres virtuts tenien la de saber convertir en lliçons morals els aspectes grotescos de contradiccions d’aquest calibre. Que algú pretengui fer creure a la ciutadania catalana que és seriós un suposat projecte d’independència de Catalunya dirigit per un Govern en fallida pressupostària sostingut pels diputats del PP, és pur acudit. És una cosa digne de Celtiberia Show. Mentrestant, però, les retallades socials no cessen.
