¿Han sigut un bon negoci per a l’independentisme i els seus diferents components les eleccions plebiscitàries –unes autonòmiques avançades per Artur Mas per segona vegada– que es plantejaven com a històriques?Vegem els números. El total del sobiranisme (incloses Unió i Solidaritat Catalana) va recollir el 2012 el 49,15% dels vots. Ara, el 47,74%. Aparentment ha retrocedit 1,4 punts, però en realitat ha aguantat bastant bé perquè ha afrontat la fuga d’Unió, que ha tret un 2,5%, i ha aconseguit que el perjudiqui molt poc el 10% d’augment de la participació. Això sí, després de tres anys d’intensa campanya –tricentenari inclòs– i amb un Govern central que no ha tingut cap gest amable.
Al final, l’independentisme ha obtingut 1,95 milions de vots –una mica més que el 9-N– enfront dels 2,1 milions de la resta. Si hagués sigut un referèndum, hauria perdut. I en diputats ha baixat una mica, d’un total de 74 a 72. No ha guanyat, però ha resistit bé i conserva la majoria absoluta.
Anem a les dues llistes. L’independentisme clàssic, CDC i ERC, que aquesta vegada anaven units a Junts pel Sí (JxSí), ha obtingut 1,6 milions de vots, un 0,4% més quan la participació ha sigut 10 punts superior. Ha retrocedit, doncs, al 39,54% dels vots i ha perdut 10 diputats al passar de 72 a 62. La llista unitària no ha sigut un èxit.
El manteniment relatiu de l’independentisme es deu exclusivament a la CUP que –capitalitzant la protesta contra Espanya i contra el Govern català– han saltat de 3 a 10 diputats i han vist pujar els seus vots ni més ni menys que en el 166%. Fins a 336.000.
No hi ha cap dubte en la conclusió: l’independentisme clàssic de JxSí ha baixat la gens menyspreable xifra de cinc punts, del 44,4% al 39,5% dels vots, mentre que la CUP, el nou independentisme radical, ha pujat gairebé aquests cinc punts. Del 3,5% al 8,2%.
La llista unitària de CDC i ERC, encara que suma molt, baixa. La CUP puja molt, però segueix sent l’últim grup del Parlament, encara que és cert que només amb un diputat i 48.000 vots menys que el PP.
Però el més sorprenent és el que ha passat dins de JxSí, ja que la candidatura va ser imposada de penal i en l’últim minut a Oriol Junqueras per Mas amb l’ajuda de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). I al final el gran beneficiat sembla haver sigut Junqueras.
A part que CDC ha passat de l’independentisme possibilista al dogmàtic d’ERC, els números revelen que dels 62 diputats de la llista unitària, Convergència es queda tan sols amb 30. ¡Són 20 menys que els 50 que tenia! Contràriament, ERC manté els 21 escons de la darrera legislatura i els 11 restants són independents de difícil classificació. ¿On posar Lluís Llach o Carme Forcadell ? Fins i tot suposant que tots s’apuntessin a la CDC refundada, difícil d’imaginar, seguiria perdent 9 diputats, mentre que Esquerra conservaria els seus 21.
Per una altra part, CDC governava en solitari i tan sols havia d’aconseguir el suport extern d’ERC. Ara compartirà Executiu amb els republicans i, segons sembla, CDC decidirà el 60% de les conselleries, i ERC, el 40% restant. I, a més, hauran de negociar-ho tot amb Antonio Baños, cosa que per als moderats de CDC (espècie en extinció) pot ser el cop de gràcia.
Mas era president indiscutible i podia ser-ho un altre any sencer. Ara, després d’anar de quart de la llista, s’ha de sotmetre a l’humiliant examen d’aptitud d’un partit assembleari. No trobo la poderosa raó que ha portat el líder de CDC a avançar les eleccions un any i fer-les vuit setmanes abans que les espanyoles. Personalment no hi ha guanyat res i ha perdut la corbata. L’independentisme aguanta bé –gràcies a la CUP–,però no arriba al 50%.
El Periódico
Després d’aquest joc de càlculs i recàlculs em quedo amb la lectura del fons de l’article: «Quina sort que l’independentisme no arriba a passar del 50%!» I de tots els càlculs, ¿què en trèiem si passava del 50%? Que caldria fer la feina de redactar una constitució nova i que caldria que fos aprovada… i tots aquests càlculs servirien de no res perquè s’hauria de parlar de la taula, però no de quin àpat hi posem. I una altra cosa: que el president Mas estigui en «el cas d’haver-se de sotmetre a un examen d’aptitud d’un partit assembleari»… Bé: si el partit no fos assembleari i fos rígidament piramidal, i hi hagués de pactar, llavors també hauria de passar un «examen d’aptitud»? Potser diríem que «ha d’arribar a un acord». Per altra banda: en Mas s’ha presentat amb una coalició, no és ell tot sol qui ha de decidir sinó que haurà de decidir la coalició, l’acord amb la CUP. Estem llegint la política com una batalla de Mas tot sol (tot s’explica perquè Mas vol continuar a la cadira… diuen alguns savis), i és evident que no és així. A Madrid els va bé (tenen a qui donar les culpes de tot), però aquí sabem i veiem que no és així.