Membres del PP han criticat durament, fins a demanar la seva dimissió, una declaració del vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, acusant-lo de “deslleialtat amb Espanya”. No vull entrar en aquest debat polític concret, però vull utilitzar l’incident per reflexionar sobre les lleialtats dels polítics. És una reflexió que m’he vist obligat a fer en diversos moments, ja que com a català he format part del Govern espanyol i com a espanyol he participat en el Govern europeu.
He de començar dient que cal distingir clarament entre òrgans representatius (Parlaments) i òrgans executius (governs). Si algú és elegit diputat al Parlament espanyol o europeu per una circumscripció, és evident que és, en aquest òrgan, el representant dels seus electors per defensar els seus interessos i a ells deu lleialtat. Els seus vots han de tenir en compte primàriament aquests interessos locals, encara que se li suposa un criteri suficient per evitar que aquesta defensa perjudiqui els interessos més generals. Els diputats espanyols a Estrasburg han de vetllar pels interessos espanyols sense oblidar els de la Unió Europea. I els diputats catalans a Madrid tenen l’obligació de pensar en els interessos de Catalunya, però sense deixar de pensar en els interessos de l’Estat.
Les coses no són iguals si es tracta d’òrgans no elegits ni representatius, és a dir, de Governs. Les persones designades per a aquests càrrecs tindran les seves inclinacions naturals fruit del seu origen territorial, inclinacions que no necessiten reprimir i que influiran en les seves decisions. Però la seva obligació fonamental és ser conseqüents amb les obligacions de l’òrgan al qual pertanyen i ser lleials al nomenament que han acceptat. Durão Barroso i Van Rompuy no estan a Brussel·les al servei de Portugal o de Bèlgica, ni Draghi està a Frankfurt al servei d’Itàlia. Tots ells tenen l’obligació de posar per davant els interessos europeus, o estarien faltant greument a la seva obligació.
En el pla espanyol, els ministres andalusos, o catalans, o gallecs, no representen al Govern a la seva terra, ni hi són per defensar els interessos del seu territori, sinó els interessos generals de l’Estat. Segur que la seva procedència geogràfica els fa analitzar de manera diferent aquests interessos i, per tant, han d’expressar i defensar la seva visió, fins a l’extrem de renunciar a la seva responsabilitat, dimitint, si creuen que no se’ls entén. Però no poden anteposar interessos locals als de l’Estat ja que la seva lleialtat principal és aquesta.
Afortunadament, és corrent que es puguin conjugar ambdós objectius, o almenys aquesta és la meva experiència. Lluitar per aconseguir fortes inversions industrials de capital estranger per a Espanya i alhora explicar les avantatges objectius que té la perifèria de Barcelona per a la localització d’indústries és una cosa satisfactòria per a un ministre espanyol. Donar suport a la construcció d’una infraestructura transeuropea d’interès per al conjunt de la UE i crear amb això llocs de treball a Espanya també és molt agradable per a un càrrec espanyol a la Comissió. Però cal actuar lleialment sabent que, en els dos casos, el primer objectiu és el fonamental. Pensar que els ministres catalans estan al Govern representant a Catalunya o que els comissaris espanyols estan en la Comissió representant a Espanya és l’origen de molts conflictes i pot ser la causa d’una mala gestió per part seva, perquè no serien lleials amb el compromís que han adquirit a l’acceptar el càrrec.
La Comissió ha establert, amb una gran sensatesa, que les entitats bancàries no sistèmiques, que el salvament tingui un cost per als contribuents superior al cost de la seva liquidació, és millor que desapareguin. És a dir, que els diners públics cal gastar-los en garantir els dipòsits dels clients i no en protegir a directius i accionistes. D’acord amb el seu càrrec de vicepresident, Almunia va avançar que les ajudes de la UE al FROB hauran d’aplicar aquesta norma. No entenc que, encara que al Govern espanyol no li agradi, es pugui qualificar aquesta declaració d’“una deslleialtat envers Espanya”. Significa un desconeixement absolut de les regles del joc que accepten els Governs que van a l’ajuda europea. Ja ho aprendran!
Serà que alguns entenen les lleialtats institucionals i altres es queden en les lleialtats de partit?
