Dimarts passat ja vaig dir que Artur Mas s’enfrontava aquest mes al seu problema més gran des que va ser elegit a finals del 2010. Per diverses causes va creure que li interessava anticipar les eleccions al 2012 amb l’esperança d'”una majoria excepcional” (superior a l’absoluta), a cavall de l’onada sobiranista de la gran manifestació de l’11 de setembre, i es va topar amb que no només no aconseguia aquesta majoria, sinó que perdia 12 diputats i quedava a res menys que a 18 del seu objectiu. Ja no podia governar com fins llavors amb l’aliança puntual, però gairebé fixa, amb el PP, amb la qual es permetia algunes llibertats.
I com CiU (millor dit, CDC, ja que Unió era més reservada) i ERC sintonitzaven en l’aposta per l’onada independentista, Mas va optar per no tornar al pacte amb el PPC (hauria estat un cop a la seva militància i a una part substancial de seu electorat) ni iniciar una aproximació al PSC (amb l’abstenció del qual va ser elegit president el 2010). Va optar per un pacte de legislatura amb l’ERC d’Oriol Junqueras. No va ser fàcil perquè Junqueras exigia per a la investidura, i per votar el dur pressupost que s’acostava (al final no hi va haver pressupost del 2013, però és obligat que hi hagi el del 2014), que el referèndum exigit pels partits catalanistes -la ja cèlebre “consulta”- es convoqués el 2014. I aquí estem: el mètode per a la consulta, la data i la pregunta s’han d’acordar abans de final d’any.
El xoc de trens -el referèndum il·legal a Catalunya i la reacció subsegüent de Madrid amb part del PP demanant la suspensió de l’autonomia- és difícil que es produeixi perquè sembla que hi ha un pacte tàcit Mas-Rajoy. Mas convoca la consulta i demana autorització al Govern, que és qui té la competència de referèndums, però si Rajoy no ho autoritza, Mas torna a demanar-la per un altre procediment -el Consell Assessor per a la Transició Nacional n’ha identificat quatre o cinc- i es prepara per a unes eleccions anticipades “plebiscitàries” (sobre la independència) que intentaria que fossin posteriors a les espanyoles del novembre del 2015. És a dir, quan previsiblement cap partit tindria la majoria absoluta i Rajoy (o el socialista que fos) hauria de buscar socis.
Però el problema polític segueix viu perquè en el front de partits que donen suport a la consulta (el PSC ja s’ha baixat perquè posa com a condició ineludible que sigui legal i pactada i diu-amb lògica- que aquestes condicions no es donaran el 2014) conviuen partidaris d’una solució federal o confederal i independentistes. Simplificant -Catalunya és país de matisos- Unió Democràtica (l’O de CiU, en coalició electoral des de fa decennis) i ICV-EUA, en què EUA està lligada a Esquerra Unida però en la qual manen Joan Herrera i Dolors Camats d’ICV, volen que la pregunta de la consulta sigui inclusiva. Que puguin votar a favor els federalistes o confederalistes. Per contra, CDC, el partit d’Artur Mas, però sobretot ERC i les CUP són partidaris de que es pregunti directament sobre la independència.
Artur Mas està en una posició incòmoda fent d’equilibrista, encara que ell prefereix definir-se com “soldador”. Vol conservar a ICV al bloc favorable per poder dir que té al darrere una majoria més àmplia que la del seu pacte de legislatura. I li és vital no trencar amb Unió perquè això significaria la fi de l’aliança amb la qual CDC ha governat durant molts anys i podria fer explotar la majoria parlamentària. Però per l’altra part ha de satisfer a ERC (CDC acceptarà el que decideixi el president), que exigeix la pregunta independentista. I aquesta formació té a favor tres coses: el pacte signat amb Mas per celebrar la consulta el 2014 de comú acord, que és necessari per aprovar els pressupostos d’aquí molt pocs dies i que -dada substancial – l’Assemblea Nacional Catalana (ANC ), una plataforma transversal i popular que és la que ha organitzat les manifestacions independentistes, s’inclina també per la pregunta explícita.
En l’última setmana Mas ha insinuat que prefereix una pregunta inclusiva amb l’argument que la unió és el que dóna força al catalanisme, o sigui que la puguin subscriure ICV i Durán. Però ERC ha contestat que la millor pregunta “inclusiva” és la que inclou la independència, que si no hi ha acord sobre la pregunta pot no votar els pressupostos i que no es pot trair el que la gent (els més d’un milió de persones que s’han mobilitzat dos anys seguits) exigia.
Avui no se sap el desenllaç d’aquest pols creixent entre Mas i Junqueras (caldrà estar molt atents a l’acte que ERC ha convocat dissabte que ve), però tothom admet que el fracàs seria un ridícul descomunal que el catalanisme no pot permetre’s i a CDC es creu que Junqueras acabarà cedint ja que Duran i Herrera (pel que sembla coordinats) estan disposats a mantenir-se ferms. Pere Navarro va suggerint que tot és un despropòsit perquè la consulta no se celebrarà, que no té sentit discutir sobre una cosa que no passarà i que per aquests motius el PSC ja ha abandonat la nau.
I l’actitud del PSC reforça la posició d’ICV i UDC davant un Artur Mas que no pot permetre que la consulta es converteixi només en una cosa de CDC, ERC i les CUP, que podrien quedar-se sense majoria parlamentària. Però el problema és que Junqueras, creixent en les enquestes a costa de CiU i muntat sobre l’onada creixent d’independentisme, no pot separar-se del radicalisme de les seves pròpies bases i -potser més decisiu- de les de l’ANC, que és la que ha aportat la força de xoc de les mobilitzacions.
De moment, la negociació està encallada i ERC diu que ni s’ha iniciat. La setmana passada vaig indicar que el punt de trobada que Mas podria proposar era una pregunta formulada en els següents termes: “Vol vostè que Catalunya sigui un estat lliure i sobirà?”, en lloc del “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”que propugnen ERC, les CUP i l’ACN. Després Mas ha suggerit que la pregunta que negociarà és la següent: “Vol vostè que Catalunya es constitueixi com un estat?”. Sembla que aquesta darrera fórmula tampoc satisfà l’eix independentista, que argumenta que Califòrnia és un estat i que alguns estats americans i mexicans es defineixen com a estats sobirans el que faria -diuen- que el resultat de la consulta tingués poca consistència davant d’una Unió Europea a la qual es recorreria com a àrbitre.
El panorama és molt fluid i la previsió no és bona perquè Artur Mas ha indicat que l’acord pot retardar-se fins després de Nadal, entre el 27 de desembre i cap d’any. La hipòtesi del desacord o fins i tot la ruptura no està, doncs, exclosa. Però entre el pacte unànime del catalanisme i la ruptura hi ha altres possibilitats. Així, alguns creuen que Mas i Junqueras estan negociant de manera reservada una pregunta que acabi no satisfent a ningú (que incomodi el sector més radicalment independentista) i que prefereixen que la decepció es produeixi en la relativa treva de les vacances nadalenques.
Encara hi ha una altra hipòtesi. Que Junqueras acabi votant els pressupostos del 2014 perquè la unitat del sobiranisme no voli pels aires, de manera que Mas seguiria viu i fins i tot podria prorrogar el 2015, però que prendria distàncies clares amb els termes de la pregunta. Estaríem així davant un Mas encara viu però més oscil·lant i una política catalana cada vegada més contradictòria que apostaria -d’una forma una mica cega i inconscient- a que la manca de majoria absoluta a Espanya el 2015 (a que l’esclat de les contradiccions espanyoles amb l’entrada amb força al parlament espanyol d’IUi UPyD) li resolgués la papereta.
Un disbarat? Sí, però no només de Catalunya, sinó també de Rajoy, que en la seva interessant entrevista de dilluns a sis diaris europeus (El País és un d’ells) diu, en referència a la situació catalana, que “no és la primera vegada que es produeixen esdeveniments d’aquestes característiques”. Francament, m’agradaria saber l’assessor en història moderna del president del Govern, perquè la situació més semblant a l’actual que trobo és la del 6 d’octubre de 1934, d’infausta memòria per a Catalunya i per a la democràcia espanyola.
