Filats amb fulles, controls fronterers, llanxes de vigilància, tots els mitjans semblen pocs per frenar l’onada d’immigrants que intenta entrar a Europa. El discurs que empara aquests dics de contenció sembla raonable: no podem obrir les portes a tothom, la nostra economia no ho resistiria, no hi ha feina per a tothom. Per aquesta raó, el dret de residència és un bé molt preuat que cada país protegeix i administra gelosament. Però, podem posar-li preu a aquest bé?
Quan Michael J. Sandel va plantejar a l’auditori del CCCB dimecres passat si li semblava acceptable que un país concedís la residència a qualsevol estranger, sempre que adquireixi una propietat immobiliària de més de 500.000 dòlars, un mar de braços es va alçar en contra. Només tres estaven a favor. El rebuig social era contundent, i no obstant això, una mesura d’aquest tipus regeix ja als Estats Units i ha estat anunciada també pel Govern espanyol. Primer va anunciar que n’hi hauria prou amb comprar un habitatge de 160.000 euros per obtenir la residència, però al maig passat va anunciar que serien 500.000.
La mateixa lògica que s’aplica per el poc serveix per al molt. D’acord amb aquesta premissa, per què no posem un preu als llocs de treball que vulguem reservar per als estrangers? Podríem treure uns bons diners, i encara més si els poséssim a subhasta. I ja posats a impedir que arribin els que no poden pagar, per què en lloc de fulles, que ja s’ha vist que no dissuadeixen del tot, no posem unes mines antipersona?
La lògica mercantil ha anat impregnant el discurs públic, com la pluja fina que cau del cel. A vegades legitimada fins i tot des de la millor de les intencions. Algunes ONG, per exemple, van voler sortir al pas de la xenofòbia amb informes econòmics que demostraven el beneficiosa que era per a la nostra economia la presència d’immigrants. Era cert, però l’argument era una arma de doble tall. Si acceptem la lògica mercantil per justificar la seva presència durant la fase de bonança, la mateixa lògica servirà per expulsar-los primer de la sanitat i després del país quan canviï el cicle. Acceptar que l’interès mercantil està per sobre de tota la resta és el que contribueix a que estiguem passant de l’economia de mercat a la societat de mercat, com diu Michel Sandel en el seu últim llibre El que els diners no poden comprar (Debate). Un dia és un Ajuntament el que accepta canviar la normativa urbanística per facilitar una determinada activitat econòmica que reportarà beneficis i al següent és l’autoritat sanitària la que sacrifica un bé superior com la salut a les exigències d’un magnat del joc àvid de negoci.
La condició perquè aquestes polítiques puguin prosperar sense massa resistència és disfressar-les de bé comú i expulsar del debat públic tota discussió sobre principis i valors. Per entendre’ns: no parlar d’equitat, sinó de sostenibilitat. La crisi és ara la gran excusa, però precisament perquè estem en crisi i tenim molt a perdre com a societat, hem de parlar de valors. Apel·lar als valors és la millor manera de defensar la sanitat publica dels vents mercantilistes que l’aguaiten, com va fer Albert Jovell en et pot passar a tu (Proteus), un testament polític d’obligada lectura.
Perquè no és cert que a tot se li pugui posar preu. Sandel cita un exemple molt interessant. Suïssa necessitava construir el 1993 un cementiri de residus nuclears i va triar Wolfenschiessen, un petit municipi de 2.000 habitants, com el lloc més idoni. Abans d’aprovar-, es va consultar a la població si ho acceptaria. El 51% va dir que sí. Pel bé del país. Com el suport era insuficient, es va preguntar de nou si acceptarien la instal · lació, però aquesta vegada amb una bonificació de 6.000 euros per habitant i any. Els vots favorables van caure al 25%.La primera vegada es dirimien valors cívics. A la segona se’ls havia posat preu. Ho van interpretar com un suborn.
El mercantilisme part del criteri que tots som egoistes i, sempre que puguem, actuarem en benefici propi. Però aquesta idea és desmentida, com van demostrar la psicòloga Daria Knoch i l’economista Ernst Fehr, cada vegada que se sotmet a experimentació el famós dilema del Ultimatum Game. Consisteix en oferir als dos subjectes una quantitat important de diners que només s’obtindran si es posen d’ acord en el repartiment. A un d’ells se li concedeix la facultat de fer la proposta, i l’altre la d’acceptar o rebutjar-la. Si accepta, cada un d’ells es durà la part que acordin. Si la rebutja, cap se n’endurà res. És clar que la posició més avantatjosa, l’egoista, és acceptar l’oferta, per pobre que sigui. Doncs bé, la majoria dels subjectes que participen en aquest experiment la rebutgen si se’ls ofereix menys del 40%. Per una elemental qüestió de justícia.
La solidaritat és socialment més beneficiosa que l’egoisme. Si volem preservar l’Estat de benestar i la cohesió social, hem de parlar menys de diners i més de principis.
