Aquests números són increïbles. Ja sabíem que a finals del 2008, George Bush i Henry Paulson havien posat sobre la taula 700 mil milions de dòlars (540 mil milions d’euros) per rescatar els bancs dels EUA. Una gran quantitat. Però, recentment, un jutge dels EUA ha donat la raó als periodistes de Bloomberg, que van demanar al seu banc central que fos transparent sobre l’ajuda que s’havia lliurat al sistema bancari.
Després de revisar 20.000 pàgines de documents diversos, Bloomberg va mostrar que la Reserva Federal havia prestat en secret als bancs amb dificultats la suma de 1.200 milions de dòlars a una taxa increïblement baixa del 0,01%.
Al mateix temps, en molts països, les persones pateixen els plans d’austeritat imposats pels governs als que els mercats financers ja no estan disposats a prestar-los milers de milions en taxes d’interès per sota del 6, el 7 o el 9%! Asfixiats per aquestes taxes d’interès, els governs es veuen “obligats” a bloquejar les pensions, les assignacions familiars o els salaris dels funcionaris i a reduir la inversió, el que comportarà un augment de la desocupació i ens enfonsarà aviat en una recessió molt greu.
És normal que en cas de crisi, els bancs privats, que habitualment es financen a l’1% amb els bancs centrals, es puguin beneficiar d’una taxa del 0,01%, però perquè en cas de crisi, alguns Estats estan obligats a pagar taxes 600 o 800 cops més elevades? “Estar dominat pel diner organitzat és tan perillós com estar-ho pel crim organitzat”, va dir Roosevelt. Tenia raó. Estem vivint una crisi del capitalisme desregulat que pot ser suïcida per a la nostra civilització. Com van escriure Edgar Morin i Stéphane Hessel en El Camí de l’Esperança (Fayard, 2011), la nostra societat ha de triar: la metamorfosi o la mort?
Esperarem fins que sigui massa tard per obrir els ulls? Esperarem fins que sigui massa tard per comprendre la gravetat de la crisi i escollir junts la metamorfosi abans que les nostres societats s’enfonsin? No tenim l’oportunitat de desenvolupar aquí les deu o quinze reformes concretes que permetrien aquesta transformació. Només volem mostrar que és possible no estar d’acord amb Paul Krugman quan diu que Europa es troba en una “espiral de mort”. Com es pot donar oxigen a les finances públiques? Com es pot actuar sense modificar els Tractats, el que requeriria mesos de treball i seria impossible amb una Europa cada cop més odiada pel poble?
Angela Merkel té raó quan diu que res ha d’encoratjar als governs a no seguir avançant. Però l’essencial és que la majoria dels nostres estats demanen préstecs als mercats financers per deutes antics. El 2012, França haurà de sol·licitar 400 mil milions: 100 mil milions que corresponen al dèficit pressupostari (que seria gairebé zero si es cancel·lessin les retallades d’impostos concedides des de fa deu anys) i 300 mil milions corresponents a deutes antics, que no es podran pagar si no els presten la mateixa quantitat unes hores abans de l’amortització.
Cobrar taxes d’interès colossals per a grans deutes acumulats en cinc o deu anys no implica prendre part en la responsabilitat dels governs però si a estrangular la nostra economia, amb el benefici exclusiu d’alguns bancs privats: sota el pretext que existeix un risc, presten a taxes molt elevades, tot sabent que probablement no existeix un risc real, donat que el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (EFSF) hi és per garantir la solvència dels prestataris dels Estats…
Acabem amb dues mesures: inspirant-nos en el banc central americà, per salvar el sistema financer proposem que el “deute antic” dels nostres estats puguin ser refinançat a taxes pròximes al 0%.
No hi hauria necessitat de modificar els Tractats de la UE per posar en pràctica aquesta idea: el Banc Central Europeu (BCE) no està autoritzat a prestar als Estats membres, però pot prestar sense límit a les agències de crèdit (article 21.3 de l’Estatut del Banc Central Europeu) i a les organitzacions internacionals (article 23 de l’Estatut). Així, podria prestar a un 0,01% al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o a la Caixa de Dipòsits, que podrien prestar a un 0,02% als estats que s’endeuten per pagar deutes antics.
Res impediria crear aquests fons al gener! No ens cansem de repetir-ho: el pressupost d’Itàlia té un superàvit primari. Per tant, estaria en equilibri si Itàlia no hagués de pagar uns càrrecs per finançament cada vegada més grans. Cal deixar de posar a Itàlia a l’ombra de la recessió i la crisi política o cal acceptar acabar amb les rentes dels bancs privats? La resposta hauria de ser òbvia actuant pel bé comú.
El paper que els tractats donen al BCE és garantir l’estabilitat de preus. Com pot estar sense reaccionar quan alguns països estant veient que el preu dels seus bons del Tresor es dupliquen o tripliquen en pocs mesos? Així mateix, el BCE ha de garantir l’estabilitat de les nostres economies. Com pot estar sense actuar quan el preu del deute amenaça amb portar-nos a una recessió “més greu que la de 1930”, d’acord amb el Governador del Banc d’Anglaterra?
Si ens atenim als tractats, res no impedeix que el BCE actuï amb força per fer baixar el preu del deute. No és només un acte no prohibit, sinó que l’incentiva a fer-ho. Si el BCE és fidel als tractats, ha de fer tot el possible per reduir el preu del deute públic. Per l’opinió general, la inflació és el més preocupant!
El 1989, després de la caiguda del mur, va caldre un mes perquè Helmut Kohl, François Mitterrand i altres caps d’Estat europeus decidissin la creació de la moneda única. Després de quatre anys de crisi, encara esperem que els nostres líders donin oxigen a les finances públiques? El mecanisme que proposem pot ser aplicat immediatament, tant per reduir el cost del deute antic per finançar les inversions, fonamentals per al nostre futur, com per l’estalvi d’energia d’Europa.
Els sol·licitants de la negociació d’un nou tractat de la UE tenen raó: amb els països que ho desitgin, hem de construir una Europa política, capaç d’adaptar-se a la globalització, una veritable Europa democràtica ja proposada per Wolfgang Schäuble i Karl Lamers el 1994 o Joschka Fischer el 2000. Ha de ser un tractat de convergència social i de governança econòmica real.
Tot això és essencial. Però no es podrà adoptar un nou tractar si el nostre continent s’enfonsa en una “espiral de mort” i els ciutadans comencen a odiar tot el que ve de Brussel·les. La urgència és la d’enviar a la gent un missatge molt clar: Europa no està en mans dels lobbies financers. Està al servei dels ciutadans.
Un comentari