Raimon Obiols: L’apunt del dia/266 (Sahra Wagenknecht, en clarobscur)

Sahra Wagenknecht, en clarobscur

26 d’octubre de 2025

Feia temps que se’n discutia a Alemanya (un periodista ha comptat fins a 2.000 articles sobre el tema en els últims quatre mesos) i al final ha passat. Sahra Wagenknecht, una icona de l’esquerra radical, s’ha separat definitivament dels Die Linke (L’Esquerra) per crear el seu propi partit, que de moment es dirà Aliança Sahra Wagenknecht – Per la raó i la justícia  (Bündnis Sahra Wagenknecht [BSW]). 

Wagenknecht, de 54 anys, filla d’alemanya i iranià, va créixer a l’Alemanya de l’Est i era  la figura més destacada de Die Linke.  Com va fer a França Jean-Luc Mélenchon, es recolza en la seva notorietat pública per llançar el seu moviment, fins al punt que el nou partit durà el seu nom, almenys de moment («Calia que els votants poguessin identificar immediatament el nostre moviment, però el nom definitiu del nostre partit no serà aquest»). Tanmateix, no és una figura solament mediàtica. La vaig tractar (poc) al Parlament europeu: d’una elegància un xic desmodada, discreta i amb monyo, jo li trobava una vaga semblança amb Simone Weil.

És doctora en economia, i ha escrit i publicat molt. Els seus llibres no han estat traduïts i no els he pogut llegir, tret d’un que ha estat publicat a Itàlia, amb un títol canviat: Contro la sinistra neoliberale.  L’original, que és tot un programa, és Die Selbstgerechten, Mein Gegenprogramm – für Gemeinsinn und Zusammenhalt, que vindria a ser Els presumptuosos, el meu contraprograma – per la solidaritat i la cohesió.

Aquest llibre de Sahra Wagenknecht és un al·legat contra allò que ella considera derives de l’esquerra benpensant i presumptuosa, a la moda dels temps, woke. Uns fragments poden servir per entendre cap ón apunta: 

«L’imaginari públic de l’esquerra està dominat per una tipologia que definirem, a partir d’aquí, com l’esquerra de moda (l’original alemany és ‘Lifestyle-Linke’) ja que els que li donen suport ja no situen els problemes socials i politico-econòmics al centre de la política d’esquerres, sinó que hi sitúen qüestions sobre estils de vida, hàbits de consum i judicis morals sobre el comportament. […] Els hi preocupen sobretot el clima, l’emancipació personal, els immigrants i les minories sexuals». 

«Ja no es tracta de canviar la societat, sinó d’autoafirmar-se. Fins i tot la participació en manifestacions esdevé un acte de realització personal: un se sent a gust amb la seva pròpia consciència juntament amb les persones que ho veuen de la mateixa manera».  

«L’esquerra de moda no atreu perquè, tot i que admet una societat oberta i tolerant, sol mostrar una intolerància increïble cap a opinions diferents a la seva, que no té res a envejar a la de l’extrema dreta. Aquesta manca d’obertura deriva del fet que el liberalisme d’esquerres, segons la concepció dels seus partidaris, no és una opinió, sinó una qüestió de correcció. Qualsevol que es desviï del cànon dels seus preceptes apareix als ulls dels liberals d’esquerra no només com un individu que pensa diferent, sinó com una mala persona, potser inclús un enemic de la humanitat o fins i tot un nazi».

La plataforma de Wagenknecht combina polítiques econòmiques d’esquerra –salaris alts, prestacions socials generoses–, proposa restriccions a la immigració i als plans  contra el canvi climàtic, i s’oposa a les  sancions contra Rússia i a l’enviament d’armes a Ucraïna. El seu objectiu proclamat és oferir «una opció seriosa» a tots aquells que «ja no se senten representats per cap partit i voten per desesperació per l’AfD» (l’Alternative für Deutschland, Alternativa per Alemanya, el partit d’ultradreta que actualment  té més d’ un 20 % d’intenció de vot en les enquestes). «Hi ha molta gent que ja no sap qui votar, o que vota la dreta per ràbia i desesperació», ha subratllat Wagenknecht.

Tota divisió a l’esquerra és sempre una mala notícia. Però, fent de necessitat virtut, en aquesta hi ha elements que caldrà seguir amb atenció. Siguin quins siguin els resultats electorals que obtingui el nou partit (hi ha eleccions europees el juny de 2024, i el setembre regionals a  Saxònia, Brandenburg i Turíngia, a l’est del país) aquesta nova aventura política es interessat per diverses raons: confirma la tendència a la fragmentació política de l’esquerra (10 diputats federals del 38 dels Linke se n’han anat amb Wagenknecht), subratlla la creixent personalització del joc polític, i sobretot assenyala la necessitat que tenen les esquerres, allà i aquí,  de debatre a fons i aclarir-se pel que fa als vincles i prioritats entre qüestions socioculturals i socioeconòmiques.

P. S.- Viquipèdia ha estat rapidíssima a l’hora de publicar un article sobre l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia