És legítim defensar, en qualsevol moment, qualsevol idea que s’expressi per vies democràtiques i que no sigui contrària, de manera flagrant, als drets humans. Tots podríem, a hores d’ara, estar d’acord en aquest molt prudent pacte de mínims.
Això vol dir que és perfectament legítim, tot i que acabi de produir-se un atemptat mortal, que els que creuen en el dret de Catalunya a l’autodeterminació, senten que la independència és el millor camí i veuen en el Procés en marxa la manera d’aconseguir-la, segueixin sostenint i, si ho consideren necessari, manifestant. De la mateixa manera, és legítim que facin el mateix els que creuen que Catalunya no ha estat objecte de colonització alguna, que la independència és un camí erroni i que la manera en què l’ha plantejat el Govern, per il·legal, és inadequat i perniciós. La tragèdia no obra l’efecte d’abolir els drets polítics i a la lliure expressió d’uns i altres; si un la demana per a si, ha de concedir-la al contrari.
És d’altra banda evident que un fet d’aquestes característiques, pel seu caràcter de commoció, afecta en tots els aspectes a la societat que el pateix, i llança sobre ella una llum que pot alterar la percepció que cadascú té dels afers públics. També això pot (i probablement ha) formar part del debat i del discurs públic, perquè negar-ho seria negar, en un aspecte instrumental, aquestes llibertats i aquests drets que hem donat a reconèixer.
Dit tot l’anterior, hi ha un període de dol, el temps immediatament posterior al fet luctuós, en què elementals regles d’urbanitat i humanitat aconsellen posposar qualsevol altra consideració a la qual mereixen els qui han patit l’infortuni, les seves necessitats més peremptòries i la neutralització del mal. I encara més enllà d’aquest primer moment, forma part d’una certa elegància, que també és un indicador d’ètica i de legitimitat, abstenir-se de ancorar en excés arguments partidistes, unilaterals o excloents sobre el dolor de la mort recentment esdevinguda. No diguem ja anteposar aquests arguments o fer que la desgràcia es converteixi en eina per promocionar-los a perjudici del rival.
En els dies transcorreguts des de l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona hem vist, en més d’una ocasió, i des de diverses posicions, desbordar la legitimitat de les tesis respectives, donant la sensació que el primer no era socórrer les víctimes i portar davant la justícia els culpables. Hi ha dies per davant per rectificar, caldrà fer-ho, perquè en les pròximes setmanes tocarà debatre, de manera ineludible, si a la prevenció del que ha passat tothom va fer el que havia de fer i podia, i si les estratègies fins aquí seguides per uns i per altres són les millors per al futur.
