Com qui no vol la cosa, sense escarafalls, a la seva manera subtil i sense ostentacions, el psiquiatre Francesc Tosquelles (Reus 1912-Granges-sur-Lot 1994) i el seu ric llegat estan reapareixent, just quan tant del que ens envolta està la mar d’alterat i certes coses embogides. El curiós és que no reapareix des de la institució mèdica, sinó des d’altres mons.
La Fundació Andreu Nin el va recordar a l’octubre com a membre sempre molt intel·ligent de l’antiestalinista POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i al Macba pot veure’s fins al 6 de gener “Pràctica política, art i clínica” el videoassaig que fa un any van realitzar l’artista visual Angela Melitopoulos i el psiquiatre Maurizio Lazzarato a partir d’una entrevista de 1985, obra que han titulat amb una paraula molt estimada al doctor Tosquelles, “Déconnage”, l’efecte de la paraula francesa (“déconner”) que podem traduir com “desbarrar” en català, dir disbarats.
En paral·lel, sense que ni uns ni altres s’hagin posat d’acord més enllà del que l’atzar decideix, el doctor Tosquelles també apareix per l’exposició “L’art en guerre. França 1938-1947”, que fins a mitjans de febrer es pot veure al Museu d’Art Modern de París.
No és que els museus “desbarrin” sinó que alguna cosa li deu l’art des de fa molt al doctor Tosquelles i la seva etapa al manicomi de Saint-Alban, a on va anar a treballar després de la fugida en acabar la guerra aquí. Allà va tractar al poeta Paul Éluard i pintors surrealistes i de tot tipus que es feien passar per pacients per no ser ingressats en camps de concentració com els passava a tants jueus francesos i refugiats.
Escoltar el doctor Tosquelles és apassionant. Per a ell, “déconner”, dir disbarats, és el millor que el terapeuta pot fer per acostar-se al pacient i aconseguir no ja comprendre’l sinó que la persona desorientada deixi d’estar aïllada. La psiquiatria, indica, només és acceptable si mira el món d’una altra manera, sense regular segons l’ordre present. Per poc que un s’interessi per aquestes coses, no és estrany que l’imaginatiu i coratjós metge fora a França el primer a valorar la tesi del psiquiatre que en aquest terreny acabaria per revolucionar tantes coses, Jacques Lacan (“parlar cura”), tesi que Tosquelles va fer imprimir per primera vegada, a Saint-Alban.
Però mai va ser un terapeuta privat, sempre va estar interessat en reformar la institució. Resumint, el doctor Tosquelles va impulsar de manera decisiva, a partir d’entendre la salut mental des de fora del sistema, canvis importantíssims en els manicomis de l’època, llocs aterridors.
Nascut a Reus, es va formar amb el doctor Emili Mira, un dels primers traductors europeus de Freud. A l’hospital Pere Mata el jove Tosquelles va comprendre que el que cura no és tant escoltar l’altre sinó sentir: deixar parlar, estar atent a la cadència de les seves frases, silencis, to de veu, paraulotes, blasfèmies. Per això no va voler mai parlar bé el francès, a propòsit. I va seguir parlant el seu macarrònic argot. Era la seva manera de presentar-se davant el pacient, de dir-li que ell mateix estava fora de lloc, era un refugiat que havia perdut la seva terra i la seva llengua, que no podia sinó dir aparents disbarats i que per això sabia de què anava la cosa, també ell coneixia el que és sentir-se perdut.
És la mateixa actitud que, en plena guerra civil, li havia permès transformar la pràctica mèdica. Va aconseguir fer, per primera vegada, teràpia a soldats i policies, i que prostitutes fossin acceptades com a personal sanitari. El vaig entrevistar en els meus anys de periodisme, sense saber res d’ell, només que acabava de publicar un llibre boníssim, Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de In memoriam de Gabriel Ferrater (1985), avui descatalogat. “Les guerres són curioses”, em va dir amb ironia davant del meu desconcert, “molt més del que podem imaginar”, i des de llavors que li dono voltes. Revivint el seu llegat, em pregunto com és que sabem tan poc avui del que succeeix en els abans anomenats manicomis i després centres de salut mental.
In memoriam, doctor Tosquelles, vull confiar que el seu llegat no s’hagi quedat en exclusiva al museu, encara que m’alegro de trobar-lo de nou ni que sigui així, en exposicions sobre l’art en guerra o en desvari.
