El diumenge 25 coneixerem els resultats electorals. Més enllà que s’aclareixin algunes de les principals incògnites que planteja la campanya – obtindrà o no la majoria absoluta CiU?, Quin serà el resultat electoral del PSC? -, El més previsible és que una àmplia majoria dels diputats elegits siguin partidaris que els catalans es pronunciïn sobre el futur de les relacions Catalunya/Espanya. Perquè això sigui possible, el marc legal actual exigeix que la majoria parlamentària que dóna suport al Govern espanyol sigui favorable a la proposta que faci el Parlament català. Cal, però, la possibilitat d’una resposta negativa per part del Govern central i, llavors, caldrà veure quina és la resposta que donaran a aquesta posició els partits polítics representats al Parlament.
Crec que el Govern central i l’autonòmic que sorgeixi de les urnes el dia 25 no poden tornar a desaprofitar l’ocasió, després de la fallida reunió sobre el pacte fiscal, d’iniciar un diàleg que explori les possibilitats existents d’arribar a acords que puguin satisfer a ambdues parts. I en aquest diàleg caldrà incorporar les qüestions vinculades al referèndum: característiques de la pregunta o preguntes, caràcter vinculant o no, majories qualificades o simples… Mantenir postures tancades per ambdues parts no crec que sigui beneficiós per a cap d’elles. Per al Govern català, perquè mantenir l’escalada de la tensió no ha de ser compartit per la societat catalana en el seu conjunt. Per al Govern espanyol, perquè tampoc és segur que la societat espanyola en el seu conjunt doni suport a una actitud que desatengui un problema polític d’envergadura com el que es va expressar en la manifestació del passat 11 de setembre.
Durant aquestes últimes setmanes hem assistit a un, al meu entendre, llastimós debat sobre la viabilitat econòmica de la independència. Com si la independència fos un problema comptable, molts dels que han opinat sobre aquesta qüestió han precisat quant paguem de més dels ciutadans de Catalunya, com afectaria al PIB català un boicot comercial mutu entre Catalunya i la resta d’Espanya, quants dinars gratuïts podríem donar als nostres nens a compte del saldo negatiu de la nostra balança fiscal. Altres s’han encarregat d’explicar que Catalunya no té una balança fiscal negativa. És més, s’afirma que Catalunya ha tingut un superàvit amb l’Administració de l’Estat i han justificat la inviabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Desconfiem, al meu entendre, d’anàlisis que pretenguin reduir el debat a Catalunya i, també, a Espanya a establir, a la manera com ho fa qualsevol empresa, un compte de pèrdues i guanys i un balanç de l’economia catalana. Són tantes les incògnites del procés que l’esforç esdevé estèril. La viabilitat d’un procés com el que es planteja dependrà exclusivament de la voluntat del conjunt dels ciutadans de Catalunya d’assumir les dificultats que amb seguretat es produiran, algunes de les quals són més que evidents. Per exemple: Com recuperar la confiança dels inversors internacionals que avui ha desaparegut? Quin serà el nostre destí a la Unió Europea i a la zona euro? Com recuperar la fractura social que es produirà, que s’està produint, en la mesura que avanci un procés com l’actual?
Hi ha alguna cosa que garanteixi que aquestes dificultats desapareixeran des d’una Catalunya independent? Seria una imprudència pensar, com ja s’ha assenyalat en aquestes mateixes pàgines, que des d’una Catalunya independent ho faríem millor, perquè en aquests últims anys quan hem tingut possibilitat de fer-ho no sempre ho hem fet.
Per què crec que hi hauria d’haver marge per al diàleg i l’acord? Perquè tenim desafiaments als quals no podem romandre aliens. En primer lloc, el que suposa la construcció d’una unió política, fiscal i bancària a la Unió Europea i, en particular, a l’Eurogrup.
Què significa la independència quan hi ha un ampli consens, almenys al nostre país, que la supervivència de l’euro i de la mateixa Unió Europea ha d’anar associada a més unió política entre els estats membres-el que suposa cessions addicionals de sobirania nacional- que condueixin a un enfortit govern europeu i, per què no, com ha afirmat el ministre d’Economia alemany, un president europeu elegit pels ciutadans europeus. Què significa la independència quan compartim que la unió política ha d’anar associada a una major unió fiscal, el que hauria de suposar desenvolupar un pressupost europeu traslladant-hi ingressos fiscals dels estats membres i determinats conceptes de despesa, que permetin que aquest pressupost faci funcions d’un, si més no, incipient pressupost federal amb capacitat per influir en la cohesió europea i fer front als desajustos que es puguin presentar en països determinats. Què significa la independència en el terreny bancari i monetari quan la Unió Bancària Europea i el Banc Central Europeu assumiran, estan assumint o ja han assumit competències que fins no fa gaire corresponien als estats.
En segon lloc, un altre desafiament el tenim a Espanya. No hi ha cada vegada més veus, aquí i allà, que expressen que cal reconsiderar el sistema autonòmic tal com es va constituir? No cal adaptar, d’una vegada per totes, l’Administració central a les competències que se li atribueixen? No cal reformar la Constitució per donar cabuda a un Senat com a cambra territorial i per definir més clarament els àmbits competencials que corresponen a uns i altres i evitar, així, els continus conflictes competencials? No hi ha marge per millorar el finançament autonòmic augmentant la seva autonomia fiscal i la seva capacitat de gestió tributària? No cal construir, en definitiva, un Estat federal en què quedin definides les qüestions anteriors?
Els desafiaments són considerables però vull entendre que encara hi ha possibilitat perquè aquestes qüestions es puguin debatre, i encara que tot això pugui suscitar incerteses són, al meu entendre, encara més grans les vinculades al procés d’independència.
