Hem de saber analitzar, objectivar, interpretar i comprendre les causes que han afavorit la desafecció i el profund desencontre entre Catalunya i Espanya. Si cada un es tanca a la seva torre d’ivori abraçat a les seves raons, a les seves negacions i a la seva emocionalitat, mai trobarem camins de diàleg que puguin canalitzar solucions, les que siguin, però en qualsevol cas racionals.
Aprendre a copiar i saber adaptar-nos a l’actituds de Canadà respecte del Quebec o del Regne Unit envers Escòcia podria ser un bon inici per a la construcció de ponts entre les dues parts. Paradoxalment, la construcció europea i la seva pròpia crisi de govern en mans dels Estats (en mans d’alguns més que altres) alimenten els nacionalismes als territoris.
La greu situació econòmica i social a Espanya i també a Catalunya encoratja i no minimitza el fet català, al contrari, el magnifica.
La transició i la recuperació democràtica van permetre el retorn del president Tarradellas. La Constitució i l’Estatut del 1979 ens van atorgar l’autogovern. El president Pujol va pactar durant 23 anys amb els governs d’Espanya, amb regatejos curts i aquella encíclica tan pujolista: “El peix al cove”. I va ser un govern d’esquerres, liderat pel President Maragall, el qual va iniciar, amb l’Estatut del 2006, un llarg i estret camí cap a un nou encaix de Catalunya a Espanya.
Probablement, i amb la perspectiva actual, vam escollir aquest camí, el d’un nou Estatut, perquè ningú va revisar a finals del segle passat, en plena construcció europea, una Constitució i un model territorial que havien quedat desfasats.
El tumultuós camí d’un nou model de finançament, la campanya anti catalana del PP i la sentència a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional-l’Estatut que, no ho oblidem, va ser recorregut pel Partit Popular-, van descarrilar la proposta de federalització asimètrica i van crear un brou de cultiu cap a la independència, per afecte o per defecte. El president Montilla va alertar fa anys de la necessitat de prevenir el xoc davant la creixent desafecció de Catalunya cap a Espanya.
La manifestació del 10 de juliol del 2010 amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia del 2006, va tenir un marcat caràcter de confrontació crispada. Aquesta mateixa manifestació es va desenvolupar impulsada al mateix temps per la veu d’un crit, alt i clar, d’esperança en un futur comú. Va ser un pols, però, que o ningú va saber recollir o a ningú va interessar compartir. CiU, hàbilment, va guanyar les eleccions el 2010 reclamant el pacte fiscal (gairebé mort abans de néixer per la miopia partidària dels dos governs de Rajoy i Mas). És a dir, va reclamar la via basca sense ruptura.
Però en dos anys, la crisi econòmica, la debilitat i el descrèdit de la política han ampliat la bretxa del desencontre i han radicalitzat postures. En aquest moment els lideratges són més socials que polítics.
La manifestació multitudinària de l’11 setembre 2012, amb el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”, va ser, en canvi, d’afirmació sense enuig. El president Mas la va interpretar com l’ocasió per a un plebiscit, i contra tot pronòstic CiU va perdre diputats a favor d’ERC (dels 62 diputats que va aconseguir CiU el 2010 va passar a 50, ERC, de 10 escons a 21, el PSC, de 28 a 20, Ciutadans, de 3 a 9 i la CUP va entrar al Parlament amb 3 diputats).
Convergència va flirtejar per primera vegada amb la independència i una part del seu electorat i l’electorat del PSC va votar a ERC, inclinant-se a favor del discurs original. Veurem en el futur pròxim si aquest vot va ser prestat o no.
I finalment, desemboca en un any d’acceleració, de greu crisi econòmica i social amb molts temes substantius a liderar, amb CiU perduda, amb poca capacitat de govern, en mans d’ERC i de l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya), i dels municipis a favor de la independència, que ens ha conduït a la vigília d’un segon 11 setembre marcat per la convocatòria d’una cadena humana de 400 quilòmetres per unir Catalunya, des del Cap de Creus fins a Alcanar.
L’Assemblea Nacional de Catalunya lidera la manifestació amb el lema, “La Via Catalana: Cap a la Independència”, ofuscant fins i tot a una majoria parlamentària (CiU, PSC, ERC, IC i CUP) i social (Pacte Nacional) que vol convèncer Espanya sobre la imperiosa necessitat d’articular un referèndum a la manera dels del Quebec o Escòcia.
Les enquestes entorn l’independentisme a Catalunya indiquen:
- Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS): a la pregunta concreta “vostè estaria a favor de la independència”: Any 1996, 33,6%; any 2001, 35,9%.
- L’Institut de Ciències Polítiques associat a la Universitat Autònoma de Barcelona té estudis entorn de la independència. Els favorables estaven al voltant del 30% des de feia molts anys. A partir de 2011 s’introdueix la pregunta “què votarien en un referèndum”: el 41,4%, a favor aquest any, el 2012, a favor un 45,6%.
- El Centre d’Estudis Opinió pregunta des del 2005 entorn a què prefereix. Si comparem l’any 2005 amb l’any 2013: Estat independent: del 13,6% al 47%; Estat federal: del 31,3% al 21,2%; Comunitat autònoma: del 40,8% al 21,2%; Regió: del 7% al 4.6%. La resta, no sap o no contesta.
Considero, doncs, que és urgent acceptar que l’independentisme és una opció per poder habilitar espais de trobada racionals i per posar damunt la taula aquesta i les seves alternatives.
Hi hauria d’haver, d’entrada, una proposta del Govern de Mariano Rajoy per trobar un nou model de finançament per a Catalunya, imperatiu per mandat estatutari a partir del 2014. Sense això, la majoria de catalans ja no estan disposats a escoltar res més.
Hi ha alternatives a la independència?
Atès que s’ha instal·lat a Catalunya una majoria política i social propera al 80% que vol exercir el dret a votar per escollir la nova relació entre Catalunya i Espanya, aquest és el primer pas per poder articular propostes i comparar els guanys i pèrdues de cada alternativa.
Fa temps, potser equivocadament, que penso que el fet que ni el PSOE ni el PP (només Esquerra Unida) acceptin parlar del referèndum, tal com va fer el primer ministre David Cameron i el Govern britànic, fomenta l’independentisme i la impossibilitat de escoltar alternatives.
Quines alternatives?
Recentralització, continuar igual; Independència o Federalisme en diferents versions. Les dues primeres són totalment minoritàries a Catalunya.
Pere Navarro i el PSC han liderat una proposta de reforma constitucional federal que intenta encaixar la singularitat de Catalunya en una Espanya federal. El PSOE, en l’acord de Granada, assumeix la necessitat de reforma federal i d’alguns aspectes de singularitat financera acceptant l’ordinalitat i en alguns aspectes competencials com la llengua o la justícia.
Però en realitat, per a una part important dels catalans (fins i tot de votants del PSC), aquesta proposta, que és positiva, es veu com insuficient i teòrica. En no acceptar la plurinacionalitat d’Espanya, i sense acord en paral·lel per habilitar la consulta, sap a poc per a Catalunya i potser a massa per a Espanya.
Es pot i s’ha d’aprofundir en una proposta federativa entre Catalunya i Espanya?
És clar que sí. Aquest estiu he tornat a recuperar un seminari dels anys 1997 i 1998 en els Cursos d’Estiu de la Universitat del País Basc: Foralismo, Drets Històrics i Democràcia, Drets Històrics i Constitucionalisme útil, conduït per Miguel Herrero de Miñón i Ernest Lluch i publicat per la Fundació BBV, durant el qual es va debatre la necessitat de modificar la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola de 1978 (que reconeix els drets forals del País Basc i Navarra) per incorporar la singularitat, la demanda i justa petició de bilateralitat de Catalunya. No només per al finançament i els drets històrics sinó a favor d’una voluntat de “ser”. Van ser especialment interessant les aportacions de Joan Rigol i Juan-José López Burniol.
És evident que en el pla teòric, la independència i una relació federal associativa, són alternatives.La pregunta és: qui les lidera?
Una part de la societat més activa a Catalunya lidera l’independentisme, emocional o racional. El PSC busca suports a Espanya per una via federal. Però a Espanya, qui interpreta la situació i crea espais de trobada i grups sòlids per posar cervell en les diferents propostes?
El PSOE ha obert tímida i solitàriament un camí de reforma constitucional. El PP pensa que és un xarampió i que baixarà el suflé?
¿I l’Acadèmia, i els empresaris, i els intel·lectuals?
Defenso, igual que feia Pasqual Maragall, no exempt de riscos i crítiques, que el pitjor que podem fer és dedicar-nos exclusivament al social i deixar els temes nacionals per als nacionalistes catalans o espanyols. Una cosa i l’altre, el present i el futur, la racionalitat i les emocions, són cares de la mateixa moneda.
És evident que el PSC és el partit a qui més afecta el que ha passat a Catalunya durant els últims deu anys (en les eleccions autonòmiques del 1999, amb Pasqual Maragall de candidat, el PSC va obtenir 1.183.299 vots; va superar en vots a CiU i va obtenir 50 diputats que van representar el 37,85% dels electors, en les últimes eleccions autonòmiques del 2012 el PSC va recollir 524.707 vots, un 14,43% i 20 escons).
En aquest mateix moment, però, és a CiU a qui li afecta més. El pacte amb ERC al Govern del president Maragall i Montilla va tensionar a les bases i dirigents diversos del PSC, el que va impedir visualitzar la feina feta (això el temps ho cura!). Ara mateix, la creixent bipolarització que afavoreix ERC, CUP i Ciutadans torna a tensionar-nos. Seria al meu parer un error renunciar a la històrica pluralitat interna i externa del PSC ja que som, encara que més limitats, la garantia de la construcció de ponts entre parts, entre classes socials. També de ponts amb Espanya per trobar una sortida civilitzada, la que sigui, però amb la menor fractura possible.
La històrica Via Catalana del diàleg ha de trobar-se novament però és també Espanya la que ha d’avançar i establir punts de trobada per analitzar el futur, sense apriorismes. Si per deixar enrere la dictadura franquista la societat i la política es van posar d’acord, ara hauria de ser més fàcil.
Les lleis són posteriors a la política, com recorda el constitucionalista Rubio Llorente.
Trobades entre Espanya i Catalunya per construir les alternatives.
