Em temo que esta esdevenint “natural” confondre i anar substituint la política per l’economia. No fem altre cosa que sentir parlar i llegir d’economia, o millor d’una macro-economia que sembla haver envaït, com un núvol pesant i cada cop mes amenaçador, tot l’ horitzó de la vida col·lectiva. El nostre llenguatge públic s’ha omplert de termes dels que desconeixem el significat exacte i que ens cauen a sobre com una sentència: Mercats, hipoteques subprime, dèficit, deute, probes d’estres _ que podríem, és una idea, passar a la ciutadania que ha de prendre ansiolítics- Potser alguns economistes o professionals d’aquest sector entenen bé el que passa, malgrat que ho dubto, tenint en compte que no han previst ni actuat per frenar-ho. Però el primer que se m’ocorre al pensar en aquesta plaga de termes, és que ens haurien de fer un diccionari nou per comprendre una mica mes- sense grans ambicions de totalitat- el que ens estant dient. Perquè d’altre forma el que queda es una ombra paorosa que ens diu que tot va malament i que pot anar molt pitjor sinó som bons i obedients… Bona part del malestar ciutadà , a més de les causes reals que afecten la seva vida diària, neix d’aquesta incomprensió. I de l’amenaça constant…
Aquest llenguatge unidimensional cobreix gairebé tot l’espai públic; s’ha convertit en el llenguatge de la política. I correm el risc de creure’ns que en el món del públic no hi ha cap altre element que pugui tenir influència en la vida col·lectiva . Que l’economia – aquesta manera d’entendre-la, a més- es l’ únic que compta. De fet, tot sembla anar en aquesta direcció. Com si la preocupació pel dèficit, l’endeutament s’haguessin convertit en l’explicació absoluta de tots els mals i ben. Confesso la meva ignorància sobre el pes específic que aquestes dades poden tenir en l’esdeveniment de noves formes de vida….Tot està per escriure i dependrà molt de com la ciutadania i els polítics gestionin aquesta crisi global (crisi de model de vida, de principis, de regles de joc polític…) en que s’ha convertit el que inicialment era una crisi econòmica. Però si que sabem coses del passat. I el que està succeint davant els nostres ulls a altres parts, ben properes, del mon.
La política, que en la definició clàssica ens diu que es allò que ens completa com a essers humans- mes enllà de la privacitat ( Hanna Arendt) , que ens fa responsables de la part col·lectiva de la nostra vida ( en el ben entès de que hi ha sempre una part individual …) té molts més components que els que ens mostren en aquests moment. I seria bo recordar-ne alguns que no depenen estrictament dels fluxos econòmics…Termes com, confiança, comunitat, relacions personals i de grup, solidaritat, lideratges, veritat, honestedat, esforç i objectius comuns, resistència i tenacitat, empatia, rectitud, veritat, reconeixement personal, …Són totes elles i moltes d’altres, paraules que si mirem l’historia t’addueixen actituds, activitats i formes de fer que formen part del que ha permès transformar el món durant segles, en un espai més habitable. Des del moment que les hem esborrat del llenguatge col·lectiu- malgrat que en la vida privada, se’n fa mes ús- estem esborrant ingredients fonamentals de la vida comuna i de la mateixa gestió de les precarietats on es ha abocat el neolliberalisme desfermat i la manca de resposta d’una socialdemocràcia afeblida per manca de claredat i fidelitat, o seduïda per masses cants de sirena… Com explicar alguns avenços en els drets humans si no es través de la solidaritat i el respecte a una ètica que ens diu que l’altre té els mateixos drets humans que jo? Com explicar sinó, aquella transició nostre que- deixant apart l’habilitat dels polítics d’aquell moment , va mobilitzar- en circumstàncies ben difícils – bona part de la ciutadania esperançada que, sense comptar ni fer números, es va esforçar per ser lliures? Era tot economia ? Quan hi havia de psicologia col·lectiva, d’ètica, de desig ( de llibertat) que es varen transformar en força política ?
Aquest són els elements, ingredients fonamentals , també, de la política. Sinó els anomenem els deixem morir. Sinó els contemplem, sinó els cuidem, com a promotors de força col·lectiva, ens quedem amb la carcassa d’unes institucions desvitalitzades i per tant, febles que han de cedir, cada cop més, a les pressions externes, del mercat que en diem, perquè no tenen el suport de la vitalitat que hi ha a la ciutadania. I anem deixant que una nova dictadura ens mengi aquest terreny que és nostre, que és dels homes i dones del carrer , que vàrem conquerir, amb tant esforç. I amb un desig i una visió mes complerta del que és el polític. Tornem a pensar la política d’una altra manera.
