Felip l’equidistant
Felipe González (FG) diu que votarà en blanc si es presenta Pedro Sánchez (PS), és a dir, que es col·loca equidistant entre el seu propi partit, si el lidera Sánchez, i l’alternativa. Aquesta alternativa és avui la de l’aliança entre PP i Vox, i més en general la de l’avanç, a Europa, de les forces (els “patriotes”) que gaudeixen de la simpatia i el suport de Trump, enemic declarat del projecte europeu, que FG va contribuir a impulsar.
Sóc partidari de la crítica, de l’autocrítica i del debat intern, i m’obsessiona tant la necessitat dels partits polítics (perquè aporten cohesió i combaten l’entropia) com les seves òbvies limitacions com a instruments de participació. També sóc partidari d’exigir coherència a les persones que exerceixen algun tipus de lideratge en l’opinió pública.
El problema no és el resultat a Extremadura i Aragó que, tot i ser dolent, és molt millor que el de la socialdemocràcia a la majoria de regions europees, sinó la dificultat d’enfrontar-se a una extrema dreta envalentida i recolzada per les grans fortunes tecnològiques. Debatem sobre com lluitar contra aquesta dificultat. Ser equidistant a Espanya és ser equidistant avui en una lluita internacional. Tampoc no es tracta d’enfrontar un “gran home” amb un altre, sinó d’atendre els arguments i allò que està en joc.
Un socialdemòcrata no pot ser equidistant davant d’aquells que estan en contra de les societats diverses, de les institucions de la divisió de poders, del canvi climàtic, de les vacunes, a favor del poder desenfrenat de les grans multinacionals tecnològiques, contra les universitats públiques i contra la ciència.
PS és líder del PSOE perquè, després d’un intens debat i unes primàries absolutament democràtiques, ell les va guanyar, encara que FG donava suport a Susana Díaz i altres, com jo, vam votar per Patxi López. Vam perdre, i donem suport al guanyador des de llavors sense deixar d’expressar les nostres opinions. El model de partit és el mateix que va llegar FG, amb l’afegit de les primàries, que tenen avantatges i inconvenients, però que difícilment pot argumentar-se que redueixen la democràcia interna.
FG diu que continuarà sent militant del PSOE. És coherent ser militant de la referència de la socialdemocràcia a Espanya i mantenir-se equidistant entre el vot a la teva opció ideològica i l’avanç, a Espanya, del neofeixisme internacional, només perquè no t’agrada el líder democràtic del teu partit? Jo no vull que FG ni ningú se’n vagi del PSOE. Pertanyo a una generació que es va afiliar amb l’onada de FG i Miguel Ríos el 1982, i en la nostra joventut vam assistir als mítings espectaculars de la Monumental i el Palau Sant Jordi, al costat de Serrat i García Márquez.
En aquella època ens vam empassar gripaus més difícils de pair que els que s’ha hagut d’empassar FG amb PS. Durant la major part del seu lideratge, FG va delegar les qüestions internes del partit en Alfonso Guerra (el del germà, i el del “qui es mou no surt a la foto”). No deu ser gens fàcil gestionar un govern i alhora un gran partit. I no es tracta d’una anomalia espanyola. Els reptes del PSOE avui són els reptes de la socialdemocràcia a tot el món. I, en aquest món, no sembla que al PSOE li vagi pitjor que a altres. Ans al contrari, sembla que el PSOE i el mateix PS exerceixen en ell una posició de lideratge davant el cop global del trumpisme.
Pot un socialdemòcrata amb el bagatge de FG mantenir una equidistància entre un soci fiable i proactiu de la UE i aquells que en volen dinamitar l’estructura? L’estructura del partit que va heretar PS no és gaire diferent de la dels anys 1980, però el món sí que ho és. Tot i així, els governs de PS no han traït en absolut, sinó que han millorat, el llegat de FG i dels seus governs en dos aspectes clau: l’Estat del Benestar (amb el coixí social de la pandèmia i l’IMV), i la participació activa a Europa (sent un soci fiable i liderant el primer experiment de deute mancomunat, o promovent en posicions clau dones com Calviño o Ribera).
FG té dret a votar el que li sembli i a dir el que vulgui, com tots els espanyols (mentre l’extrema dreta no dugui a terme el seu programa màxim), però a aquells a qui se’ns exigia disciplina en els anys 1980–90, ara també se’ns ha de permetre expressar la nostra decepció.
Ser expresident del Govern ha de ser difícil. Tenim el contraexemple de Gordon Brown, que no para d’intervenir en el debat públic, sempre de manera constructiva i ajudant a solucionar problemes nacionals (com quan va frenar l’independentisme escocès: “the silent majority will be silent no more” —la majoria silenciosa deixarà de ser-ho) i internacionals.
Estic gairebé segur que en Felipe, quan arribin les eleccions, si pensa més en els seus fills i néts i les generacions d’aquests que no pas en ell mateix, es menjarà les seves paraules i votarà per la socialdemocràcia, sigui qui en sigui el líder. El problema no és Pedro Sánchez: el problema és com frenar el neofeixisme.
