Thomas Piketty: “Estem a la vora de l’abisme d’una crisi política, econòmica i financera”
Thomas Piketty (Clichy, França, 1971), economista de la Paris School of Economics, és especialista en l’estudi de les desigualtats econòmiques des d’una perspectiva històrica comparada. És autor d’El capital al segle XXI, del qual s’ha venut més d’un milió d’exemplars a tot el món i que, acabat d’editar en castellà i català, l’ha convertit en un dels economistes més influents de l’actualitat.
La Paris School of Economics, de recent creació, té la seva seu als locals de l’École Normale Supérieure (13 premis Nobel i 10 medalles Fields a l’esquena), al bulevard Jourdan. No és un d’aquells colossals edificis del segle XIX, en pedra tallada, on encara conserven les seves seus històriques altres institucions acadèmiques com la Sorbona o la facultat de Dret de Panthéon-Assas. Es tracta d’un conjunt d’edificis relativament modern però envellit. El vinílic desgastat del sòl i el color groguenc d’algunes parets revelen que, si parlem de capital, no és físic sinó humà.
Tres xinxetes a la porta del despatx de Piketty subjecten un full de paper amb el seu nom. De la quarta només queda un forat. El seu despatx mesura uns 15 metres quadrats, vint com a molt, i està folrat de prestatgeries plenes de llibres. No té assistent personal. No hi veuràs vestit ni corbata, tampoc jaqueta. Des del primer moment es mostra amable, somrient i natural. Un punt tímid. Encara que dóna la sensació de no haver trencat un plat en la seva vida, s’expressa sense titubejos i, per moments, fins i tot amb vehemència.
Hi ha qui veu en el títol de El capital al segle XXI un gest de complicitat a l’obra de Karl Marx El capital. Considera que la confrontació ideològica entre capitalisme i marxisme segueix vigent?
La disjuntiva no és capitalisme o marxisme. Hi ha diferents maneres d’organitzar el capitalisme i hi ha diferents maneres de superar-lo. El que el meu llibre intenta és contribuir a aquest debat. Pel que fa al marxisme, jo formo part de la primera generació posterior a la guerra freda, la primera generació postmarxista… Vaig complir 18 anys amb la caiguda del Mur de Berlín [el dia de l’entrevista es complien exactament 25 anys]. He llegit a Marx i hi ha idees interessants en ell, contribucions notòries, però El capital es va escriure el 1867 i estem al 2014. El que jo intento és introduir en el segle XXI la qüestió del capital, el seu estudi, això és el que significa per a a mi el títol del llibre.
Cal no oblidar que aquest treball hauria estat impossible sense les tecnologies de la informació, que permeten reunir i tractar dades històriques en una escala impossible per a Marx o fins i tot Kuznets. És fàcil criticar als economistes del passat, però ells treballaven a mà. No comptaven amb les eines de les que nosaltres disposem i, sobretot, no tenien la perspectiva històrica que avui sí que tenim i que ens permet explicar la història del capital i de les desigualtats. Això és el que el meu llibre intenta. No pretén anunciar una revolució, només intenta posar a disposició dels lectors les investigacions històriques que hem pogut reunir sobre més de vint països i que abasten tres segles. El llibre és, sobretot, una història del capital.
El seu llibre estudia de manera empírica, entre altres coses, la relació entre distribució de la renda i creixement. Es pot parlar de causalitat directa en el sentit que una millor distribució de la renda té per efecte una major taxa de creixement?
La correlació i la causalitat són les dues molt complexes i no van en un sol sentit. La desigualtat pot ajudar al creixement fins a cert punt, però més enllà d’un determinat nivell de desigualtat s’obté, sobretot, un efecte negatiu que redueix la mobilitat en la societat i condueix a la perpetuació en el temps de l’estratificació social. Això té un impacte negatiu sobre el creixement. L’altre efecte negatiu es produeix a través de les institucions polítiques: una desigualtat molt forta pot conduir a la captura de les institucions democràtiques per part d’una petita elit que no necessàriament inverteix en la societat pensant en el conjunt de la població. Per això el creixement en el segle XXI dependrà en gran mesura de la inversió en educació i en formació, que aquesta no sigui únicament per a una petita elit sinó per a la immensa majoria de la població.
Més enllà de les previsions de conjuntura econòmica, ¿què es pot esperar del creixement en els propers anys? ¿Què li suggereixen les paraules desenvolupament sostenible i decreixement?
Crec que hem d’acostumar-nos a viure de manera sostenible amb un creixement feble. El problema és que, tant a França com a d’altres països europeus, seguim tenint en ment aquesta mena de fantasia dels “trenta gloriosos” [expressió que fa referència a les tres dècades transcorregudes entre la Segona Guerra Mundial i la crisi del petroli de 1973 ] segons la qual necessitem com a mínim un 3, un quatre o un cinc per cent de creixement per a ser feliços. Això no té cap sentit. Només en les fases correctives en què uns països recuperen el retard respecte a altres, o bé en fases de reconstrucció, es donen taxes de creixement tan elevades.
Cal ficar-se al cap que una taxa d’1% o 1,5% anual és, en realitat, un creixement molt ràpid si es perllonga en el temps. Amb taxes de creixement així durant un període de trenta anys, que és l’equivalent a una generació, s’obté un increment de renda que equival a un terç o fins i tot la meitat del PIB.
D’altra banda, que hi hagi de viure de manera sostenible no és un argument per defensar un creixement nul. Una taxa de creixement entre 1% i 1,5% anual en el llarg termini és font de progrés i no és un objectiu impossible. Ara bé, per arribar a un ritme de creixement així cal abandonar l’actual política d’austeritat. Això en primer lloc. I sobretot cal invertir en educació superior, en innovació i en medi ambient… Parlo d’invertir en medi ambient perquè és evident que caldrà trobar noves fonts d’energia renovable, vist que amb les fonts actuals no podrem mantenir una taxa de creixement de l’1% o 1,5% anual indefinidament.
A la vista de les últimes previsions de la Comissió Europea, no sembla que estiguem a prop d’arribar a aquesta velocitat de creuer. ¿Creu que l’austeritat és una purga necessària per recuperar el camí de creixement?
La realitat és que anem camí d’una dècada immersos en un clima de recessió i d’austeritat. Dic això perquè el PIB per habitant estimat per França el 2014 o 2015 és inferior al del 2006 o 2007. Aquesta és la situació. Portem gairebé deu anys de complet estancament de la renda per càpita, de la riquesa del país, del poder adquisitiu… A partir d’aquí podem discutir tot el que vulguem sobre quina ha de ser la recaptació de l’Estat, quant la despesa pública o quant el pes del sector privat en l’economia, però el fet és que la riquesa total disponible és inferior a la que hi havia el 2007. No hem recuperat el nivell anterior a la crisi. És normal que, en una situació com aquesta, l’ambient sigui depressiu.
La idea segons la qual cal insistir en purgar els pressupostos a base de més austeritat per curar el malalt em sembla completament insensata. Dic això pensant en França, però el mateix val per a Itàlia, amb taxes de creixement negatives el 2013 i el 2014. És veritat que el creixement a Espanya és una mica millor ara, però no oblidem que encara pateix un retard considerable en termes de renda per càpita respecte a les altres grans economies europees.
El resultat global de les polítiques d’austeritat en els últims quatre o cinc anys és, de manera objectiva, molt dolent. Estats Units tenia una taxa d’atur molt similar a la zona euro fa uns anys i avui en dia la diferència és enorme. L’atur va disminuir allà, tot i que el nivell de deute de les dues economies era molt similar a la situació de partida. No hi ha dubte sobre qui ha triat l’estratègia adequada.
Quina altra estratègia hauria d’haver seguit la zona euro per sortir de la crisi?
Crec que és necessari posar en comú els deutes públics i els tipus d’interès (del deute públic). França i Alemanya han estat extremadament egoistes. Han demostrat ser egoistament miops pel que fa a Espanya i Itàlia en renunciar a compartir els seus tipus d’interès. Una moneda única amb 18 deutes públics i 18 tipus d’interès associats a aquest deute no funciona. Els actors financers no tenen confiança en aquest sistema. Només podrem sortir d’aquesta crisi si creem un fons comú de deute públic amb un sol tipus d’interès. El Banc Central Europeu podrà llavors estabilitzar aquest tipus d’interès amb menor dificultat de la que té actualment amb 18 diferents.
Ara bé, si volem gestionar el deute de manera comuna necessitem també un Parlament de la zona euro que prengui decisions referent a això, entre altres coses sobre el nivell de dèficit comú. Això és el que ha faltat fins ara a les proposicions de reorientació de la construcció europea que Hollande ha esbossat a França, i del que també s’ha parlat a Espanya i Itàlia. Finalment no s’han traduït en una proposta concreta d’unió política i, a la vegada, pressupostària. Les dues coses són necessàries.
Parla vostè de reformar el disseny institucional de la zona euro. Quines diferències hi hauria entre l’actual Parlament Europeu i aquest Parlament pressupostari a què vostè fa referència en l’última part del seu llibre?
Avui en dia tenim un Parlament Europeu en el qual estan representats 28 països i, d’altra banda, el Consell Europeu de Caps d’Estat o de Govern i el Consell d’Assumptes Econòmics i Financers (integrat pels ministres d’Economia i Finances). Són diversos els problemes d’aquesta arquitectura democràtica. El primer és que no tots els 28 països representats al Parlament Europeu volen avançar cap a una major integració política, fiscal i pressupostària. El segon, que el Parlament Europeu no representa en absolut a les institucions dels Estats-nació i, en concret, als parlaments nacionals.
Per això crec que cal, en paral·lel a l’actual Parlament Europeu, una cambra parlamentària de la zona euro o, en tot cas, una Càmera formada pels països de la zona euro que vulguin avançar cap a una unió política, pressupostària i fiscal, i que hauria de construir-se a partir dels diferents parlaments nacionals. Cada país estaria representat en proporció a la seva població, ni més ni menys, el mateix Alemanya i França que els altres. La comesa d’aquesta nova Cambra consistiria en votar qüestions com ara un impost comú sobre societats o el nivell de dèficit comunitari.
No són pocs els que pensen que, en lloc de més integració, el raonable seria retornar a les monedes nacionals.
No, per a mi no és la bona solució. Ara bé, si no es proposen alternatives ràpidament crec que el retorn a les monedes nacionals serà un escenari cada vegada més difícil de descartar. Concretament, l’única resposta que s’ha donat a França a aquells que volen sortir de l’euro consisteix en dir-los que és impossible, que està prohibit, que ara que hem entrat ja no es pot fer marxa enrere… Aquesta resposta és extraordinàriament feble i no s’aguantarà molt més temps.
La sortida a la crisi rau en avançar en la unió dels països de la zona euro. En certa manera, la pitjor de les situacions és l’actual perquè hem perdut la possibilitat de devaluar la moneda, hem perdut sobirania monetària nacional i a canvi hauríem d’haver guanyat noves formes de sobirania fiscal i pressupostària, més capacitat per recaptar impostos de manera més justa, major capacitat de resistència per protegir-nos davant del risc d’especulació sobre els tipus d’interès del deute públic. Fins ara França i Alemanya han guanyat en aquest joc, però l’única alternativa a la sortida de l’euro és una unió del deute, una unió fiscal. Si no ens afanyem, crec que les forces polítiques a favor de la sortida de l’euro acabaran per guanyar la partida.
Què es pot esperar de França en la construcció d’aquesta nova arquitectura institucional europea precisament ara que l’extrema dreta encapçala els sondejos? ¿Europa ha de preocupar-se?
Cal preocupar-se, absolutament. No crec que el Front Nacional arribi al poder a l’Elisi, a la presidència de la República, però sí que pot aconseguir la presidència de diverses regions. El proper any hi ha eleccions regionals i, donat el mode d’escrutini, és perfectament possible que dos o tres regions, fins i tot més, caiguin del costat del Front Nacional.
En un sistema electoral com el de les eleccions presidencials estem acostumats que el Front Nacional perdi, encara que sigui el partit més votat en primera volta. No obstant això, en les regionals el partit més votat obté una prima equivalent a la quarta part dels escons (la resta es reparteix de manera proporcional). Si el Front Nacional aconsegueix el 30% o el 35% dels vots en una regió, la dreta el 25% i l’esquerra el 20%, per exemple, la prima al partit més votat fa que el Front Nacional aspiri a tenir la majoria absoluta en aquesta regió.
Serà un xoc enorme a Europa. Fins ara el Front Nacional només ha guanyat en algunes ciutats petites, però si regions senceres passen a ser governades per l’extrema dreta llavors la història serà una altra. No serà una broma. Es crearan tensions en algunes zones del país i el resultat pot ser extremadament violent.
Fins a aquest punt?
Estem realment a la vora de l’abisme d’una crisi política, econòmica i financera. D’acord que la crisi és responsabilitat de tots els països, però no entenc que Alemanya segueixi pensant que té interès a mantenir aquesta visió tan rígida de l’austeritat… a fi de comptes, ni tan sols el creixement és elevat. Que consti que la responsabilitat també és de França, per no fer veritables propostes progressistes i de refundació democràtica d’Europa. I seguim esperant propostes d’Espanya i d’Itàlia. En qualsevol cas, crec que la situació és greu i que les eleccions regionals a França l’any que ve seran un xoc.
Molts lectors es preocupen perquè interpreten el seu llibre com l’evidència d’un futur amb menor creixement i pitjor distribució de la riquesa. Hi ha arguments per a l’optimisme?
Per descomptat que sí. Aquesta és la meva manera de ser. Ja ho sento si alguns arriben a conclusions pessimistes després de la lectura del llibre! Jo crec en el progrés social, econòmic i democràtic. I en el creixement. Però cal acostumar-se a viure amb un creixement feble. Insisteixo en que un creixement feble que es manté en el temps és compatible amb el progrés. Fa trenta anys no disposàvem de les actuals tecnologies de la informació, per exemple. Si s’organitzen bé, si ens dotem de les institucions adequades perquè tothom es pugui beneficiar, aquestes tecnologies constitueixen una enorme font de riquesa.
Crec en el progrés tècnic i en la mundialització, i el llibre no és pessimista pel que fa al futur. Simplement, perquè aquestes coses beneficiïn a tots, calen institucions democràtiques, socials, educatives, fiscals i financeres que funcionin correctament. El problema és que, després de la caiguda del Mur de Berlín, ens imaginem per un moment que era suficient amb basar-se en les forces naturals del mercat perquè el procés de mundialització i de competència beneficiés a tots.Crec que aquí està l’error. Cal repensar els límits del mercat, els límits del capitalisme, i repensar també les institucions democràtiques.
Entrevista de Daniel Fuentes Castro per a ElDiario.es
