Pas a pas, es va desfent CiU, la força política que ha representat i dirigit el centre-dreta català des de la restauració de la democràcia. La por al buit que fins ara havia evitat sempre la ruptura entre Unió i Convergència ha deixat d’operar en la present crisi de la federació nacionalista. A cap de les dues parts el deté pensar què passarà després del divorci amb l’espai polític i electoral que durant tantes dècades han ocupat conjuntament.
Les successives crisis de relació entre els dos partits van enllumenar un acord entre elles segons el qual Convergència representava aproximadament el 75% de la força política conjunta i Unió el 25%. Sobre aquesta proporció s’han realitzat els repartiments de poder intern i extern i s’han estructurat les relacions entre els dos partits. Però en la realitat aquesta estimació mai s’ha sotmès a la verificació de les urnes. Unió i Convergència mai han acudit en solitari i per separat a unes eleccions. En les de 1977, les primeres de l’actual etapa democràtica, cadascuna d’elles va recollir sengles fracassos formant part de coalicions centristes diferents i això va ser suficient per mostrar-los que la unió podia ser la base de la seva força.
Però, a hores d’ara, és realment Unió el 25% de la força electoral de CiU? Aporta Convergència el 75% de la seva força política i electoral? L’ignot carisma presidencial que els seus seguidors atribueixen a un Artur Mas autoerigit en èmul de l’Francesc Macià de les eleccions d’abril de 1931, pot tenir la capacitat aglutinadora i de lideratge que Jordi Pujol va tenir per al centre dreta català el 1980?
La deriva de CiU des del 2012 indica que la responsabilitat d’aquesta ruptura recau en primer lloc en la direcció de Convergència, per la seva decisió de seguir el full de ruta cap a la independència de Catalunya pactada amb Esquerra Republicana a costa de prescindir de la posició d’Unió. Fins i tot en el supòsit, bastant probable, que Artur Mas, Convergència i el conglomerat independentista aconsegueixin el suport de la quasi meitat d’Unió que va perdre el referèndum intern del passat cap de setmana, dels seus quadres dirigents i fins i tot del seu espai polític i electoral , la veritat és que de totes maneres seguirà existint una força política catalana de centredreta no independentista. Aconseguirà convertir-se en referent d’alguna cosa específic? Té viabilitat en 2015 un partit catalanista d’ideologia socialcristiana?
El que està per veure en els pròxims temps és si aquesta fracció de CiU pot tenir vida pròpia o si pot convergir amb els altres pols de la dreta existents a Catalunya, que per cert travessen també moments crítics. El divorci de CiU arriba just en un moment de transformació del sistema de partits, tant a Catalunya com a Espanya. Es produeix en un moment en què la fidelitat dels electors cap als partits escasseja, tendeix a la baixa. Si la viabilitat d’Unió, un partit fundat el 1931, és dubtosa sense poder comptar amb Convergència com a dida, també és cert que per a Artur Mas i Convergència aquest trencament constitueix una inquietant advertiment i pot ser que fins i tot un mal auguri. Mentre Mas somia a unir a tots en el futur, divideix els seus en el present. Això és el que hi ha.
