Entrem en un any interessant. La nostra circumstància col·lectiva de catalans plurals podria resumir-se així: Un, estem atrapats entre dos nacionalismes durs, tan complementaris (l’espanyol i el català) que es recolzen l’un a l’altre. 
Dos, ens envolta un triple ultraliberalisme: el del Govern de Rajoy, el del segon Govern de Mas, ambdós fidels seguidors del neoeuropeisme dictatorial del Govern de Merkel. Els tres comparteixen doctrina: l’austeritat ens farà rics (els que decideixen per tots, s’entén) i l’acomiadament ens donarà treball (a aquests mateixos decididors, clar). Tot això “és el que s’ha de fer”, “no es pot fer una altra cosa” (que retallar la sanitat, l’educació, el benestar, la igualtat d’oportunitats).
I, tres, el resultat d’aquesta política compartida (cobrar menys salari i pagar més impostos) es resumeix en la xifra de més de cinc milions d’aturats a Espanya i gairebé un a Catalunya, amb un 27% de la gent a la vora de la pobresa i una generació de joves ja sentenciada.
Fets que han de completar-se amb l’últim hit dels decididors: són gairebé dos milions d’euros de diners públics (el nostre, doncs) que rebrà la Fundació FAES (de mister Aznar, of course) per la seva cara bonica com “ajuda a les fundacions polítiques”. Aclarim de seguida que totes les fundacions de tots els partits polítics reben el seu tros del nostre generós pastís, encara que en molta menor mesura que la dels amics del Govern de Madrid (CiU i ERC incloses). Com a colofó, algú l’ha revelat: hi ha, pel que sembla, no menys de 300 polítics espanyols i catalans corruptes, atrapats amb les mans a la massa, és a dir en tribunals. Per descomptat, ni els governs de Madrid ni Barcelona (aquí és especialment notori en els últims dos anys) saben el que és “retre comptes”, és a dir, l’explicació clara i honesta de com es gasten els nostres impostos. Entre nosaltres (Madrid o Barcelona) els pressupostos són el conte de la lletera.
La interessant perspectiva que es dibuixa requereix alguna precisió: tots dos pols nacionalistes, l’espanyol i el català, fan ostentació de que “només volen diàleg”. No els creu ningú: portem mesos assistint a un diàleg de sords. N’hi hauria prou, potser, un gest concret: per exemple, que Rajoy es mostrés disposat a considerar (i reduir mitjançant pacte) l’elevada contribució fiscal catalana a la solidaritat col·lectiva.
Mas portava tant de temps demanant aquest gest (que tants catalans no nacionalistes de res haguéssim agraït) que ha donat la resposta menys adequada: governa amb el permís i el vistiplau d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta és una esquerra exquisida i primmirada que disposa de comissaris de control per a cada conselleria. En resum: ERC governa i controla (a l’ombra), dóna suport al Govern alhora que lidera l’oposició. Llestos que són!
A aquest parell de líders i les seves hosts els sembla tan normal confondre Govern i oposició com prioritzar una “declaració de sobirania” (catalana, clar) o aprovar una dubtosa llei catalana de consultes (servirà perquè Duran Lleida pugui seguir dient que la consulta “serà legal o no serà”? i Rajoy es quedi amb tres pams de nassos) sobre els pressupostos que permeten el funcionament del dia a dia. A qui li importen els pressupostos de Catalunya i el dia a dia? Mas i Junqueras construeixen casa (independent) per la teulada: abans de saber quants catalans voldran aquesta independència de la senyoreta Pepis ja han muntat les “estructures d’Estat” que ningú sap el que costaran. Estaran en els pressupostos diaris que paga aquesta atònita i plural Catalunya?
L’historiador Gabriel Jackson va escriure fa anys un magnífic article a EL PAÍS titulat L’Estat com botí: s’estranyava que aquesta era una mentalitat que perdurés en l’Espanya i la Catalunya contemporànies.
No els demano, estimats Reis Mags, l’impossible, però sí la seva mediació per aclarir què és el dret a decidir. El dret a decidir ha de valer també per dir que no a una independència de joguina que té uns líders més no infantilment unívocs i amb deliris de grandesa: el món ens mira.
Siguin bons i arreglin aquest malentès universal.
