El tòpic sosté que la cultura ibèrica és apassionada. La testosterona mana sobre la reflexió; el cop de puny retòric és preferit a l’anàlisi. Passen els anys, passen els règims, però la visceralitat perdura. Atenció: no és una visceralitat instintiva, vitalista. Al contrari, és molt treballada, perfectament construïda: tribal. Una visceralitat sectària. Els partits es defensen i ataquen amb mentalitat militar; i els seus entorns mediàtics els secunden amb ardor d’infanteria. La prioritat és escombrar l’adversari: expulsar-lo. No és estrany que la tertúlia sigui el gènere característic de la nostra democràcia. A la tertúlia s’imposa sempre el més bel·licós, considerat també el més útil per a la causa que, de manera vicària, representa. La tertúlia no té per objectiu aclarir una situació, aprofundir en una idea o dilucidar un dilema. Compleix dues funcions tribals: ritualitzar els antagonismes i excitar la pròpia trinxera. En una tertúlia, la deferència cap a l’argument de l’altre s’interpreta com una debilitat.
En la cultura política espanyola tornen els relats pessimistes de 1898. En aquestes mateixes pàgines, l’historiador Borja de Riquer es preguntava si estem condemnats a donar voltes als cercles viciosos de la història. Es referia en concret als esforços inútils que Prat de la Riba i Cambó van fer per aconseguir, a través de la força regeneracionista del catalanisme, la modernització política d’una Espanya atrapada en els torns paralitzants de la primera Restauració. Es preguntava el professor Riquer si no han tornat aquells mateixos mals en aquesta segona Restauració, ja que PP i PSOE, alternant a la manera dels estèrils partits de Cánovas i Sagasta, han bloquejat el sistema.
El professor oblidava recordar que el nacionalisme català també s’obstina a revisitar els vicis del passat: en plantejar els dilemes en termes de irreductibilitat, ha donat la impressió que les flamarades del 6 d’octubre tornaven a cremar fugaçment.
Irreductible és la paraula: descriu la situació espanyola en general (inclosa la catalana). Irreductible és el tarannà que ha impedit als partits empatats en les eleccions de desembre pactar un pla de reforma basat en un comú denominador per afrontar els cinc grans reptes del país: la crisi del deute, la desigualtat social, l’envelliment de la Constitució , la qüestió territorial i la corrupció. Irreductibles, ho han estat tots. Era molt difícil trobar un comú denominador, però ni ho han intentat.
La irreductibilitat descriu un panorama prou conegut en el qual cada visió d’Espanya pugna per imposar-se a les altres. Cada partit o cordada pretén fer passar als altres per la pedra. L’aspiració no és tan sols l’hegemonia, sinó la submissió dels rivals. Així va succeir en els conflictes entre liberals i carlins. Uns pretenien mantenir la tradició sense canvis; i els seus adversaris, començar de zero menyspreant del tot la tradició. El plet va conduir a tres guerres. El mateix passa ara entre dretes i esquerres; sense oblidar el conflicte territorial. Els conflictes de classe i territori van desembocar en una guerra civil, el sinistre epíleg van ser 40 anys de dictadura. Per fortuna, i és un avanç colossal, els tirs i les bombes, la repressió i l’exili, han estat substituïts pels vots, els tuits i les frases despectives. Però el gran argument del moderat Sánchez és “fer fora Rajoy”. I la gran aposta del quietista Rajoy és que una desmobilització de les esquerres generi abstenció i li permeti la formació d’un nou govern. Un govern que, com l’anterior, legisli en tots els àmbits com si les esquerres no existissin i com si a Catalunya no hagués passat res.
No costaria molt reconèixer la realitat. Aquí està: n’hi ha prou observar-la. En el pla territorial, per exemple, no seria necessari buscar models fora: Ernest Lluch i Herrero de Miñón, provinents de corrents ideològics antagòniques, van posar en valor la tradició austriacista, que, a més de respondre millor a la realitat, és una herència de la història menys negativa del país. Abandonar les idees abstractes sobre Espanya i procurar que la realitat i la ciutadania en el seu conjunt trobin acomodació a la llei no sembla que hagi de ser tan difícil. Però ho és.
En els moments de crisi, els partits dels països realistes busquen el comú denominador. Aquí els partits procuren imposar la seva visió parcial al comú. Tot i que la repetició de les eleccions, per abstenció o pel que sigui, doni provisionalment el poder a uns o altres, res quedarà resolt. La irreductibilitat governant seguirà sent ofensiva per als perdedors, la obsessió de ser, per tant, donar-li la volta a la truita. La irreductibilitat espanyola té corda per anys. L’empat agonístic que hem tastat en els últims mesos perviurà d’una manera o altra durant una bona temporada. La irreductibilitat és una força estèril, però és la principal benzina de la política; i és la coartada de molts interessos.
