Cada país té els polítics que es mereix “sona a frase de l’Antic Testament. O, per dir-ho en uns termes que podria haver subscrit el filòsof nord-americà Hilary Putnam, sembla una afirmació plantejada des del punt de vista de Déu. Com si fos possible col·locar fora de la realitat i des d’aquí, proveït d’una taula de valors indiscutible amb la de dictaminar què és merescut i què no, sentenciar el vincle que mantenen els polítics amb la seva societat. Però, si examinem la frase amb una mica d’atenció, de seguida podrem comprovar que aquesta tanca una significativa ambivalència.Perquè, d’una banda, pot ser interpretada en una clau finalment exculpatòria d’aquells als quals es refereix. En efecte, els polítics vindrien a expressar una cosa així com la destinació d’un poble, la materialització del que el franquisme agradava d’anomenar els seus “dimonis familiars”. Res els podria ser reclamat en sentit fort en la mesura que ells mateixos, en algun cas a desgrat, no farien res més que representar el millor i el pitjor de la societat que els havia portat al poder.
Però també cal posar l’accent no tant en la indulgent desresponsabilització de l’anomenada classe política com en la responsabilització d’altres sectors de la societat. Perquè hi ha una manera de rebutjar l’adequació polítics-país, que ha fet notable fortuna entre nosaltres últimament (tot i que en altres països, com Argentina, acumulava una llarga tradició), davant la que s’ha de ser previnguts pel que té d’enganyosa. És la interpretació segons la qual els polítics que tenim vindrien a constituir en última instància una mena d’efecte pervers de la societat. Aquesta els hauria co locat en el poder amb l’encàrrec que assumissin les tasques relacionades amb la cosa pública i ara es trobaria amb la desagradable sorpresa que els seus elegits estarien incomplint l’encàrrec que els va transmetre, haurien tret els peus del test i, independitzats de tota tutela social, camparían pels seus respectes, dedicats al seu propi profit, exercint amb tot desvergonyiment d’elits extractives, per utilitzar la contundent terminologia encunyada per Daron Acemoglu i James Robinson en el seu llibre Per què fracassen els països.
Que els nostres polítics han comès severs errors és cosa que no crec que ningú posi en dubte a hores d’ara, però res guanyaríem (més aviat al contrari) incorporant-nos al malintencionat aquelarre de distracció consistent en convertir-los en bocs expiatoris de la situació actual. Fins i tot en alguns dels retrets que se’ls sol dirigir-com ara “no haver frenat a temps la bombolla immobiliària”, “haver trigat massa a detectar la gravetat de la crisi”, “no haver-se oposat amb suficient energia a la desregulació dels fluxos financers” i altres similars que tant es repeteixen d’un temps ençà -es deixa veure el caràcter en última instància subaltern que en molts moments els corresponia. Amb el que el segon sentit de la ambivalent afirmació amb la qual iniciàvem aquest article podria llavors quedar substanciat en el format d’una pregunta:¿potser també els nostres banquers, jutges, periodistes, professors universitaris, etcètera, són els que ens tenim merescuts?
Però que ningú es pensi que aquesta ampliació de la responsabilitat desemboca en alguna variant de difuminació de la mateixa. Per contra, sobre el que l’ampliació pretén cridar l’atenció és precisament sobre el calat de la gravetat de la situació que ens toca patir, que potser no és només de crisi instituciona l-com ja ha estat assenyalat, i amb tota raó , per múltiples veus- sinó de crisi de la societat del tot. Una societat que està resultant incapaç de pensar a hores d’ara com un tot unitari, com un cos social (per utilitzar una metàfora clàssica), esfilagarsada del tot, sense instàncies en què reconèixer ni valors compartits als quals apel·lar.
Si és això cert, convé apressar-se a puntualitzar que no hauríem emergit en aquest escenari per casualitat o de manera inexplicable. Potser el més correcte fora dir que, en la prehistòria de la situació actual, es troba la demolició dels murs de contenció a la qual amb tanta obstinació es van afanyar alguns en les últimes dècades i que ha propiciat que, quan la crisi ha esclatat amb tota la seva virulència (el que és com dir: quan el capitalisme financer i especulatiu ha mostrat el seu rostre més despietat), res ha pogut barrar el pas a aquest monstruós tsunami de cobdícia que amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Els murs demolits ho eren de molt diversos tipus, inclosos els ideològics. Algun dia caldrà passar comptes, posats a assenyalar un aspecte gens menor, per l’eficaç paper legitimador del que va acabar passant exercit per aquells desimbolts teòrics de l’individualisme postmodern, ben considerats fins i tot per sectors progressistes a les èpoques en què la competitivitat més ferotge semblava veure recompensada amb el premi del triomf social (i no com ara, que ha mutat en un descarnat campi qui pugui).
No és fàcil en aquest paisatge devastat reivindicar els valors imprescindibles perquè no s’estripi del tot el teixit de vincles socials que ens constitueix com a éssers humans i fora del qual no hi ha res que l’amenaça de la selva. No es tracta ara d’entretenir-se a plorar sobre la llet vessada, enyorant uns presumptes bons temps perduts, més cohesionats i solidaris. El que procedeix és extreure les lliçons pertinents del que ha passat i obrar en conseqüència. Perquè no tot és decepció ni sentiment de profunda derrota. Bona part de les iniciatives que d’un temps ençà han anat sorgint per expressar no només els rebutjos concrets a les diverses operacions que des del poder s’emprenen amb l’inequívoc objectiu de desmantellar els serveis públics i de protecció social existents, sinó també la decidida exigència d’autèntica democràcia (de democràcia real), en certa manera estan assenyalant la direcció que cal seguir.
I tant que semblant exhortació té una contrapartida ineludible. Perquè postular l’abandonament de la condició de mers espectadors de la política i reivindicar com a pròpies determinades iniciatives sorgides de manera espontània des de la mateixa societat (diguem 15-M, moviment antidesnonament o com es vulgui) és vinculant. D’obrar en conseqüència, estaríem abandonant l’antiga condició de mers reclamants dels comportaments dels nostres representants per passar a convertir-nos en protagonistes, en la quota que ens correspongués, als quals també per tant se’ls podria exigir responsabilitat. Aquesta nova condició adquirida ens obligaria a donar compte davant tots de les nostres accions en l’esfera pública, i això inclou no només el que fem sinó també amb qui ho fem, o el que, podent, deixem de fer.
Si, per concloure, hagués de resumir en forma de proposta tot el plantejat fins aquí ho faria de la manera següent. Oblidem-nos de predestinacions (del tipus “cada país té…”) i donem suport als polítics que realment s’ho mereixin i només a ells. Sembla haver quedat enrere de manera irreversible el temps de la laxitud, el possibilisme i el mal menor com criteris a l’hora de seleccionar als nostres representants. Portem acumulades massa experiències de frustració des d’aquell ja llunyà desencís de la primera hora de la nostra democràcia com per concedir més xecs en blanc als que semblen haver-se convertit en autèntics professionals de sol·licitar en període electoral una última oportunitat. Però, sobretot, fem-nos nosaltres mereixedors, si es vol seguir utilitzant aquests termes, d’altres polítics i especialment d’altres formes de fer política.
Tot just amb diferents paraules: apliquem-nos els mateixos estàndards de conducta que els reclamem. Només això ens concedirà la mínima autoritat moral per no rebaixar el nostre nivell d’exigència i de control sobre ells. (Per posar un exemple ben concret -i dit sigui amb tanta franquesa com humilitat- jo no crec merèixer el president de la Generalitat que m’està tocant la desgràcia política de patir. No dubto que s’ho mereixin qui l’han votat i, sobretot, que tant han animat els seus erràtiques propostes, però de cap manera, per descomptat, els que des de ben d’hora ens manifestem en contra d’aquestes. Fins aquí podíem arribar).
