Aquest fals argument que pretén enfrontar Catalunya i l’esquerra, es un sofisma de molt baixa qualitat que només entabana als qui ja estan a la lluna.
Ningú neix català: Neix, persona. Només les persones que –naixent o no, a casa nostre- s’identifiquen amb el País, podem dir que son catalans.. O es que ens identifiquem, per més catalans d’origen que fossin, amb el General Prim (que bombardejà Barcelona a les ordres d’Espartero); els ministres de Franco (com López Rodó), l’inefable Samaranch: el Marqués de Comillas (l’Antonio López, el negrer), o fins i tot Cambó, que ens va trair ajudant en Franco?
En aquest ordre de coses, cal recordar i afirmar que presidint Pujol (un català), hauria estat impensable un discurs com el de Montilla, davant la sentència del T.C. sobre l’Estatut: La “nacionalització” del PSC, ha estat el gran fruit del Tripartit. I Montilla, és d’origen cordovès.
No cal ni entrar en quin País volem: Si el de l’estat del benestar, on la cosa pública equilibra les diferències, o el de les privatitzacions que és l’objectiu de CiU i PP. La gent d’esquerra, no té marge per escollir; i per axó, el recent discurs de Puigcercós al Congrés d’ERC a Girona, es inadmissible. “Entre Catalunya i esquerres, els catalans, prefereixen, Catalunya!” Senzillament, una vergonya, malgrat que hagi pronunciat aquestes paraules un estudiant de segon de Polítiques. Una persona d’esquerres, en cap cas, pot donar suport als qui pretenen reduir el dèficit a costa de la cosa pública, mentre suprimeixen l’impost de successions o criminalitzen els perceptors d’ajudes socials, alhora que no inspeccionen els grans capitals, i afalaguem aquells que es domicilien a Andorra….axó, si: Amb la Creu de Sant Jordi!
Recordem que el gran argument de CiU per deixar a zero l’impost de successions, era per evitar que els capitals fossin domiciliats fora de Catalunya, on ja no existia aquest gravamen. Molt patriotes aquest pels quals va legislar CiU! Be, certament, tot queda a casa…a “la Casa Gran del catalanisme”, del carrer de Còrsega.
Recolzar els qui per darrera, varen anar a descafeïnar el que havia aprovat el Parlament en forma de nou Estatut; els que mai varen donar suport al retorn de la Generalitat i el seu President (Tarradellas); els que varen investir Aznar dues vegades; els que estaven d’acord amb el transvasament de l’Ebre i amb l’eix central ferroviari, o sigui amb els hereus de la traïció de Cambó amb l’afer de la Llei de Contractes de Conreu i l’ajut a Franco, és nefast i evidentment, no es pas un plantejament d’esquerres ni, per descomptat, el de l’esperit de l’ERC fundacional.
La única possible manera d’aconseguir el que volem, és que el poble sobirà, (constitucionalment, els espanyols), reconeguin el dret d’autodeterminació que –en els moments actuals- només passa per Europa. I axó, CiU ho aconseguirà amb els seus companys de viatge, o sigui el PP? O, ho pot aconseguir sense el PSOE a les Corts Espanyoles? Evidentment, no. Doncs la única possible manera, seria forçant l’esquerra espanyola a través de la nacionalització dels diputats del PSC. I aquest, es l’objectiu últim de l’esquerra nacional…i no n’hi ha d’altre.
Que no hi ha espai per a Catalunya a l’Estat Espanyol actual, és evident. La ERC fundacional, confederal, a la vista de com s’estructura Europa, va apostar per l’independentisme sense retorn , els anys 90. Com a finalitat, és absolutament clara i necessària aquesta fita: Però es molt diferent una finalitat, que una tàctica electoral. Els camins, poden ser molts, malgrat assumir-ne aquesta finalitat.
En democràcia, un país s’estructura a partir de les seves branques polítiques, esquerra i dreta, amb totes les matisacions que es vulgui i radicalitzacions de tota mena. Però, a la fi, s’estructura amb dreta i esquerra. Aquesta afició “d’espai únic” que lidera CiU”, amb l’eufemisme de la “Casa gran del catalanisme”, es el mateix que reclamava a ERC, els anys 90, l’Àngel Colom (el mateix d’ara a CiU i el Palau). I que varem combatre fins aconseguir que es mantingués ERC com a força de l’esquerra nacional.
L’independentisme sense color, és un justificant perquè els de sempre, es mantinguin representant Catalunya i fent el negoci, sense reprovació ni càstig. (Banca Catalana, el Palau; cas Casinos; cas cursos de formació, fundacions d’Unió i un llarg etc.). Evidentment, per escalfar cadira fins la jubilació, és una bona solució, com també passar-se a CiU (o cobrar assessoraments) com han fet tots els Secretaris Generals. d’ERC, tret d’en Barrera.
Més d’un, com jo, un cop el nostre PSC va caure en el parany del PSOE –mort Josep Pallach– varem acostar-nos a ERC a requeriment de l’Heribert Barrera. ERC, únic partit d’esquerra català, podia acollir al seu sí, un socialista, com vaig exposar en un missatge electoral d’aquell moment que va publicar tota la premsa del País. De fet, dintre del Partit, varem crear el “Reagrupament Socialista d’ERC”, amb en Jordi Pou de President i jo mateix de Secretari General.
Aquella ERC, republicana i confederal, apostava, com ho feia fundacionalment, pel reconeixement de les nacions a l’Estat Espanyol i, per extensió, a Europa. Avui, aquesta ERC, s’acosta a una CiU que enganya als ciutadans amb el parany d’un possible concert econòmic, fora de la Constitució i que ,qualsevol, veu que no té cap mena de possibilitat de reeixir. Europa, no permetrà aventures, contra un dels seus estats.
S’acosta a una CiU que retalla d’educació i sanitat públiques, mentre manté les subvencions a les privades, incloses escoles segregades, de l’OPUS i incentiva a la ciutadania per engruixir la clientela dels plans de pensions, escoles i mútues privades; i augmenta els cossos policials preveient uns desordre públics, fruit que ho seran de la marginació social de molts ciutadans a partir de la seva política.
La militància a qualsevol partit polític s’ha d’entendre des del compromís, a partir de la coincidència amb els seus principis i amb la seva estratègia adoptada per aconseguir llurs finalitats d’organització de la societat a la que es pretén servir un cop assolit el poder, o condicionant-lo.
El partit, s’ha d’entendre com instrument; mai com a finalitat en sí mateix. D’aquí que l’exercici de la política es justifiqui plenament, més enllà de la legítima ambició personal, però sense perdre l’horitzó de servei. Altre cosa, son les motivacions i ambicions de molts, escalfant cadira, sigui com sigui.
Axó només ho podem reclamar els qui mai hem estat subjectes de nòmina (o bestreta) en el Partit, i fins i tot hi hem posat temps i diners.
Avui, el meu compromís amb aquesta ERC que es reivindica en el Congrés celebrat diumenge, a Girona, no és possible; i trairia el meu pensament i convicció si seguis figurant en les llistes de militants, malgrat ser-ne conscient de que tampoc hi ha espai en els partits polítics catalans actuals, per militar com socialista i, conseqüentment en defensa de la llibertat política del nostre poble (com deia el 13 de juny l’any de 1915, el Dr.Domènec Martí i Julià, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria –CADCI).
Tampoc es impossible que ens tornem a trobar si mes no, si un dia podem votar amb el nostre dret a l’autodeterminació, per la independència de Catalunya: Però amb una ERC, crossa de CiU, de cap manera.
