EuropaPortada

Manifest per una unió política de l’euro

euroLa Unió Europea està passant per una crisi existencial, com ens recorden les eleccions europees. Això es refereix principalment als països de la zona euro, que es veuen atrapats en un clima de desconfiança i una crisi del deute que està lluny d’haver acabat, mentre que la desocupació persisteix i la deflació amenaça. Res podria ser més fals que imaginar que el pitjor ha quedat enrere.

És per això que donem la benvinguda amb gran interès a les propostes formulades al final del 2013 pels nostres amics alemanys del grup Glienicke per un enfortiment de la unió política i fiscal a la zona euro. Sols, els nostres dos països pesen molt poc en l’economia mundial actual. Si no ens unim a temps per portar el nostre model de societat a la globalització, llavors la temptació de la decadència nacional guanyarà, i generarà una frustració i tensió que no es poden comparar amb les dificultats de la unió actual. En certa manera, el debat europeu està molt més avançat a Alemanya que a França. Els economistes, politòlegs, periodistes, i sobretot els ciutadans(nes) francesos(ses) i europeus(es) no acceptem la renúncia que en l’actualitat paralitza el nostre país. A través d’aquest fòrum, volem contribuir al debat sobre el futur democràtic d’Europa i impulsar encara més les propostes del grup Glienicke.

L’Eurozona: un entremig impossible

És hora de reconèixer-ho: les institucions europees actuals són disfuncionals i necessiten ser repensades. La qüestió central és simple: cal que la democràcia i les autoritats públiques recuperin el control, per tal de regular amb eficàcia el capitalisme financer globalitzat del segle XXI, i dur a terme les polítiques de progrés social que són molt deficients a l’Europa d’avui. Una moneda única amb 18 deutes públics diferents amb què els mercats poden especular lliurement, i amb 18 sistemes fiscals i de prestacions en desenfrenada competència entre si, no funciona, i mai funcionarà. Els països de la zona de l’euro han decidit compartir la seva sobirania monetària, i així renunciar a l’arma de la devaluació unilateral, però sense el desenvolupament de nous instruments econòmics, socials, fiscals i pressupostaris comuns. Aquest entremig és la pitjor de les situacions.

No es tracta de compartir tots els nostres impostos i la nostra despesa pública. Massa sovint, l’Europa d’avui es mostra estúpidament intrusiva sobre temes secundaris (com la taxa de l’IVA en perruqueries i centres eqüestres) i patèticament impotent sobre temes importants (com els paradisos fiscals o la regulació financera). Hem d’invertir l’ordre de prioritats: menys Europa en qüestions en les quals els països membres estan fent-ho molt bé pel seu compte, i més Europa, quan la unió és essencial.

Un impost de societats comú

Específicament, la nostra primera proposta és que els països de la zona de l’euro, començant per França i Alemanya comparteixin el seu impost de societats. Sol, cada país es deixa enganyar per les multinacionals de tots els països que juguen amb els defectes i les diferències entre les legislacions nacionals per no pagar impostos enlloc. En aquest sentit, la sobirania nacional s’ha convertit en un mite. Per lluitar contra l’optimització fiscal, cal delegar en l’autoritat sobirana europea per determinar una base comuna que sigui el més àmplia possible i estigui estrictament controlada. Es podria imaginar que cada país seguís establint el seu propi tipus de l’impost sobre aquesta base comuna, amb una taxa mínima al voltant del 20%, i una taxa addicional a nivell federal, de l’ordre del 10%. Això subministraria el seu propi pressupost a la zona euro, de l’ordre del 0,5% a l’1% del PIB.

Com mostra amb raó el grup Glienicke aquesta capacitat fiscal permetria a la zona euro impulsar accions d’estímul i d’inversió, inclòs el medi ambient, la infraestructura i la formació. Però a diferència dels nostres amics alemanys, ens sembla essencial que el pressupost de la zona de l’euro sigui subministrat per un impost europeu, i no per contribucions dels Estats. En aquests temps d’escassetat de pressupost, la zona de l’euro necessita demostrar la seva capacitat per recaptar impostos de manera més justa i més eficient que els estats, en cas contrari la ciutadania no li donaria dret a gastar. Més enllà d’això, caldrà generalitzar molt ràpidament al si de la zona euro l’intercanvi automàtic de les informacions bancàries i fer una política concertada en restaurar la progressivitat de l’impost sobre la renda i els patrimonis. Alhora caldria portar una política comuna activa contra els paradisos fiscals externs a la zona. Europa ha d’ajudar a portar la justícia fiscal i el voluntarisme polític cap a la globalització: aquest és el sentit de la nostra primera proposta.

Un parlament per la zona de l’euro

La nostra segona proposta és la conseqüència més important de la primera. Per votar la base imposable a les empreses, i més en general per discutir i adoptar sobirana i democràticament les decisions fiscals, financeres i polítiques que decidiran el futur per compartir, hem d’establir una cambra parlamentària de la zona de l’euro. Ens unim de nou als nostres amics alemanys del grup Glienicke, que no obstant això dubten entre dues opcions: o bé un Parlament de la zona de l’euro, que inclogui als membres del Parlament Europeu dels països afectats (sub-formació del Parlament Europeu reduït als països de la zona de l’euro); o una cambra nova, formada per la reunió d’alguns dels membres dels parlaments nacionals (per exemple, 30 membres de l’Assemblea Nacional francesa, 40 membres del Bundestag alemany, 30 diputats italians, etc, segons el cas, la població de cada país, d’acord a un principi simple: un ciutadà, un vot). Aquesta segona solució, que utilitza la idea de “Cambra Europea” feta per Joschka Fischer el  2011, creiem que és l’única fórmula per avançar cap a la unió política. És impossible privar completament als Parlaments nacionals del seu poder de votar els impostos. És al contrari, recolzant-nos en la sobirania del Parlament nacional que podem construir una sobirania parlamentària europea compartida.

Una arquitectura veritablement democràtica

En aquest esquema, la Unió Europea tindria dues cambres: l’actual Parlament Europeu, directament elegit pels ciutadans dels 28 països, i la Cambra Europea, que representaria els estats a través dels seus parlaments nacionals. La Cambra Europea es preocuparia inicialment que els països de l’eurozona es dirigissin cap a una unió més política, fiscal i pressupostària. Tindria la vocació de donar cabuda a tots els països de la UE que acceptin seguir aquest camí. Un Ministre de Finances de la zona euro i, finalment, un govern europeu real serien responsables davant la Cambra Europea.

Aquesta nova arquitectura democràtica d’Europa permetria finalment superar la inèrcia actual, i el mite que el Consell de Caps d’Estat pot servir com una segona cambra de representació dels estats. Aquesta és la mala senyal d’impotència política del nostre continent: és impossible que una sola persona representi a un país, a no ser que ens resignem al bloqueig continu imposat per unanimitat. Per passar a la regla de la majoria en les decisions fiscals i pressupostàries que els països de la zona euro decideixin compartir, cal crear una veritable Cambra Europea, on cada país estigui representat pels membres que representen totes les tendències polítiques, i no només pel seu cap d’estat.

Posar els deutes parcialment en comú

La nostra tercera proposta es refereix directament a la crisi del deute. La nostra creença és que l’única manera de sortir-nos-en és, sens dubte, la posada en comú dels deutes dels països de la zona euro. En cas contrari, les taxes d’interès d’especulació començaran una i altra vegada. És també l’única manera que el Banc Central Europeu dugui a terme una política monetària eficaç i sensible, a imatge de la Reserva Federal dels EUA (que també tindria difícil fer bé la seva feina si tractés d’arbitrar tots els matins entre el deute de Texas, Wyoming i Califòrnia). La posada en comú del deute de fet ja ha començat amb el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, la Unió bancària en gestació o les OMT del Banc Central, que impliquen d’una manera o altra als contribuents de la zona euro. La legitimitat democràtica d’aquests mecanismes ha d’aclarir-se com més aviat millor.

Ara hem d’anar més enllà i revisar la proposta de “fons d’amortització del deute europeu” feta a finals de 2011 pel Consell dels economistes que assessoren la cancellera alemanya, per posar en comú tots els deutes que excedeixin el 60% del PIB en cadascun països, i afegint-hi una dimensió política. En efecte, no podem decidir vint anys per endavant com de ràpid es reduirà a zero un fons d’aquest tipus. Només un cos democràtic, és a dir, la Cambra europea que resulti dels parlaments nacionals podrà fixar cada any el nivell de dèficit públic, en particular sobre l’estat de l’economia.

Les decisions preses per aquest organisme a vegades seran més conservadores i de vegades més liberals del que faríem personalment. Però seran preses de forma democràtica, pel govern de la majoria, a plena llum del dia. Alguns a la dreta els hi agradaria que aquestes decisions pressupostàries es limitessin als cossos post-democràtics o que fossin fixades en el marbre constitucional. Altres a l’esquerra voldrien tenir la garantia que a Europa manarà per sempre la política progressista que somien abans d’acceptar qualsevol enfortiment de la unió política. Aquestes dues trampes han de ser superades si volem superar la crisi actual.

Una manera d’anar més lluny de seguida

Massa sovint, el debat sobre les institucions polítiques europees és rebutjat per massa tècnic o secundari. Però negar-se a discutir l’organització de la democràcia és de fet acceptar l’omnipotència de les forces del mercat i la competència. És abandonar tota esperança que la democràcia recuperi el control del capitalisme al segle XXI. Per això un nou espai de decisió és crucial per al destí de l’eurozona. Més enllà de les qüestions macroeconòmiques o pressupostàries, els nostres models socials són un bé comú que han de ser alhora preservats i adaptats, però també utilitzats per mirar cap al futur amb èxit en la globalització. La convergència dels sistemes tributaris farà que es prenguin amb més força iniciatives d’inversió social, les iniciatives de la parella franco-alemanya o la cooperació reforçada no són suficients. L’Europa dels 28 tarda massa en traduir el consens en acció i es contradiu pel que fa a la mobilització de recursos. Una Cambra europea seria el lloc de les decisions, on les conseqüències en termes de dèficit públic o la transferència entre els estats serien assumides pels drets i deures associats a la posada en comú que s’ha explicat. El camp és ampli i podem imaginar que els subjectes que plantegem avui dia poden ser discutits i decidits: la cogestió a Alemanya que involucra als empleats en les decisions estratègiques de l’empresa sembla haver estat un gran actiu per mantenir un teixit productiu coherent, la cura dels nens de qualitat i accessible per tothom, la formació i la qualificació durant tota la vida, l’harmonització de la legislació social; la lluita contra el canvi climàtic a través d’un canvi significatiu en el preu de les emissions de CO2…

Els tractats es poden canviar

Molts s’oposaran a les nostres propostes amb l’argument que no és possible modificar els Tractats, i que els francesos no volen un aprofundiment de la integració europea. Aquests arguments són falsos i perillosos. Els tractats es canvien constantment, i ho han estat durant l’any 2012: el cas es va resoldre en poc més de sis mesos. Per desgràcia, era una reforma dels tractats dolenta, que ha aprofundit en un federalisme tecnocràtic i ineficaç. Dir que a l’opinió no li agrada l’Europa d’avui, i concloure que no ha de canviar res essencial del funcionament de les institucions, és una incoherència culpable. Quan les noves propostes de reforma dels tractats provinguin del govern alemany en els propers mesos, ningú diu que seran més satisfactòries que les de 2012. En lloc d’esperar de braços creuats, cal començar avui a França un debat constructiu perquè l’Europa esdevingui a la fi social i democràtica.

Primers signataris

Florence Autret, autora i periodista; Antoine Bozio, director de l’Institut de Polítiques Públiques; Julia Cagé, economista de Harvard, Escola d’Economia de París; Daniel Cohen, professor de l’Escola Normal Superior i de l’Escola d’Economia de París; Anne-Laure Delatte, economista al CNRS, Universitat de París X i OFCE; Brigitte Dormont, professor de la Universitat Paris Dauphine; Guillaume Duval, director d’Alternatives Econòmiques, Philippe Frémeaux, president de l’Institut de Veblen; Bruno Landing, director d’investigació al CNRS, Ciències Polítiques; Thierry Pech, director general de Terra Nova; Thomas Piketty, director d’estudis a l’EHESS, professor de l’Escola d’Economia de París; Jean Quatremer, periodista; Pierre Rosanvallon, Collège de France, director d’estudis a l’EHESS; Xavier Timbeau, director del Departament d’Anàlisi i Previsió, OFCE,  Ciències Polítiques; Laurence Tubiana, professor de Ciències Polítiques, president de la IDDRI

Manifeste pour une union politique de l’euro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button