Si una setmana en política és una eternitat, tres dècades poden suposar un autèntic viatge en el temps a un altre país. Espanya, per exemple, podria dibuixar el proper 20 de desembre un mapa electoral inèdit, però que, paradoxalment, presentaria algunes similituds amb el de la transició, el 1977 i 1979. En el cas de Catalunya, però, els últims 35 anys condueixen directament a un país diferent, ja que els canvis electorals afecten al seu ésser més íntim: la seva fisonomia identitària.
Les magnituds de vot i els indicadors de les enquestes del CIS reflecteixen l’envergadura d’aquest canvi. El 1980, el catalanisme nacionalista (llavors molt lluny del sobiranisme) suposava menys del 40% dels vots en les eleccions autonòmiques. El 2015, en canvi, el catalanisme explícitament independentista suposa gairebé deu punts més en percentatge de vot, molt a prop del 50%, en uns comicis amb una taxa de participació gairebé 14 punts per sobre de la que es va registrar en les primeres autonòmiques de 1980.
Paral·lelament, entre 1980 i el 2015 s’ha acovardit l’espai que ocupaven les formacions adscrites al catalanisme no rupturista. En realitat, el que ha passat és que algunes formacions que no eren rupturistes (com la CiU de Jordi Pujol) han portat el seu catalanisme reivindicatiu fins a la frontera de la secessió. I, d’aquesta manera, el consens autonòmic català, que fa tres dècades arribava al 80% de l’oferta electoral (i situava en magnituds testimonials a l’independentisme i al centralisme), s’ha reduït avui a entre el 20% i el 30% del percentatge de votants. Entre altres coses perquè la polarització identitària ha donat ales a una nova formació, Ciutadans, la raó de ser de la qual és justament liquidar el model lingüístic i rescatar competències autonòmiques en benefici del Govern central. I mentre l’independentisme català va superar el 47% de les paperetes el 27-S, aquest neocentralisme liberal i espanyolista va obtenir gairebé el 18%.
Ara bé, si ja resulta molt eloqüent la metamorfosi del mapa electoral, els indicadors de les enquestes d’opinió reflecteixen un país radicalment diferent en la seva identitat col·lectiva. El 1983, un de cada quatre catalans se sentia més o només espanyol. Avui, en canvi, suposen un de cada deu. I en l’altre extrem de l’arc identitari, mentre el 1983 només un 7% dels ciutadans se sentia únicament català, al 2015 aquesta taxa s’ha triplicat (i al mateix temps ha crescut del 19% al 25% la xifra dels que es declaren més catalans que espanyols).
Certament, el percentatge de ciutadans que se senten tan espanyols com catalans només ha baixat en set punts des de 1980 (del 49% al 42%). Però segurament el significat d’aquesta posició equidistant ha canviat. Si el 1983 incloïa sectors catalanistes, ara el tret predominant i irrenunciable gira sobre l’espanyolitat.
Signifiquen aquestes magnituds que la fragmentació i radicalització del cos electoral català tanca la porta a una sortida consensuada al conflicte territorial? L’evolució de les preferències al respecte ofereix valuoses pistes. I encara que en aquest àmbit els indicadors daten de l’any 1992, la transformació també ha estat radical i reflecteix, simultàniament, les canviants expectatives i decepcions de la societat catalana.
Fa 23 anys només un 45% dels catalans anhelaven més autogovern (i una xifra molt menor dins d’aquest grup, el 17%, contemplava la possibilitat de la independència). Dues dècades després, gairebé el 74% de expressa el seu rebuig al statu quo territorial, però amb una substancial diferència: els partidaris que es reconegui a Catalunya la possibilitat d’esdevenir un Estat independent suposen ja el 46%. De fet, les ànsies d’autogovern van créixer especialment després de les dues legislatures de José María Aznar i van arribar a més del 60% dels consultats a partir del 2002. Però llavors les aspiracions encara se situaven dins el sistema: només un de cada cinc catalans pretenia la ruptura amb Espanya mentre que gairebé la meitat confiava en una millora negociada de l’autogovern.
Les enquestes no expliquen les raons d’aquesta evolució, tot i que el calendari de coincidències ofereix pistes molt clares sobre els factors externs que han contribuït a transformar la societat catalana ia incentivar l’independentisme. El canvi d’actitud que s’ha produït des del 2007 (i molt especialment des del 2010) reflecteix que deixar podrir els conflictes o, pitjor encara, donar un cop de porta als problemes només contribueix a pujar l’aposta i el preu de resoldre’ls. I de mantenir-se aquesta tendència, la realitat podria tornar immanejable a mig termini.
Una cosa està clara: qualsevol fórmula de consens per resoldre el conflicte català passa per una millora visible de l’autogovern. I encara que l’alça de Ciutadans podria fer pensar el contrari, la taxa de partidaris de reduir l’autonomia o deixar-la com està ha caigut el 44%, el 1992, a menys del 30% a partir del 2012. Certament, la base d’una tercera via és encara minsa (entorn del 28%). Però pot créixer amb una oferta atractiva que permeti atreure a un segment d’aquest 46% que no demana necessàriament la independència sinó el reconeixement d’aquesta opció (doncs, segons el CEO, només un 38% defensa la separació com a única sortida). I, a més, una proposta de reforma estatutària consensuada podria incorporar també als que ja accepten l’actual marc autonòmic. Els americans en diuen una “gran negociació i un gran pacte”.
