El Parlament és a punt de discutir i aprovar el projecte de llei de drets culturals que ha elaborat el departament de Cultura i que ha aprovat el govern, després d’un llarg procés de consultes. Uns drets que es basen en l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en què s’establia el dret de les persones a participar en la vida cultural de la comunitat i a gaudir de les arts.
Generalment, aquest article 27 s’havia tractat arreu com una apel·lació retòrica a la difusió de les arts i a la promoció de la vida cultural. Aquesta llei, però, va més enllà i tracta d’establir en què consisteix aquest dret a la cultura, de manera que esdevingui un quart pilar de l’estat social, al costat de l’educació, de la sanitat i del suport a la dependència. És a dir, vol fixar els paràmetres que els poders públics han de garantir –directament o de manera concertada amb la iniciativa privada i la iniciativa social– perquè la cultura i les arts estiguin realment a l’abast de tothom i perquè tothom, en la seva diversitat, pugui desenvolupar un paper cultural actiu. Dret ciutadà vol dir això: universalització. Avui, per més que es digui que creixen les xifres “del públic de la cultura”, sabem que resta en unes proporcions minoritàries (si descomptem algun fenomen singular que esdevé massiu i que infla les xifres de conjunt). I no diguem si es tracta de comptabilitzar la ciutadania culturalment activa, amb capacitat d’expressar-se creativament o de tenir iniciativa cultural.
Amb les coses de la cultura ens fem trampes al solitari. Inflem “la cultura” amb les seves funcionalitats extraculturals, sobretot econòmiques: el percentatge que representa del PIB, el nombre de llocs de treball que genera, els rèdits que comporta per a la indústria del turisme, l’hostaleria i la restauració…
La cultura no és les seves funcionalitats productives. La cultura és la creació arbitrària, l’exploració subjectiva i sense topalls ni brides. És la capacitat de llegir i de gaudir el pòsit cultural del propi país i de la humanitat. És la lliure construcció de la identitat individual i la seva valoració en el grup. És la capacitat de gestionar les pròpies emocions i d’expressar-les. És la memòria col·lectiva. És el denominador comú que interrelaciona la diversitat. És la construcció del “nosaltres” obert i inclusiu que cohesiona les societats i en el qual es basa el “consentiment democràtic”. És tot això i més.
I també pot ser tot el contrari. Perquè també hi ha “cultura del mal”. Massa sovint parlem de la cultura com allò bo que s’oposa als mals que patim. Res més fals. El feixisme també és cultura, com ho és el masclisme, com ho és el sadisme… La cultura és tot allò que els humans afegim a la natura, a partir d’ella, lluny d’ella o en contra d’ella, en benefici i en contra dels altres. La cultura és també, doncs, un camp de batalla: la batalla dels valors. Dels valors democràtics i per la dignitat humana contra els valors de l’autoritarisme i la subjugació.
En el nostre present confusionari, amb tantes eines poderoses en joc i on reviscolen gèrmens horripilants que havíem donat per liquidats, és més decisiu que mai dotar la ciutadania de cultura de la bona, no de la que promou l’acomodació a l’arbitrarietat dels poders, sinó de la que ens dota de capacitat de discerniment i del coratge per plantar cara. Els greus perills que assetgen la humanitat no són la bomba atòmica o la intel·ligència artificial rampant, sinó el nostre abandó dimissionari en el non-non dels venedors de safrà, l’arrecerament a l’ombra protectora dels cabdills, dels milhomes, dels xarlatans portadors de solucions màgiques.
La llei de drets culturals és d’una oportunitat extraordinària, perquè situa l’angle de visió arran de la ciutadania concreta, de tota la ciutadania, de les seves necessitats, dels seus perills i del seu potencial, de la seva diversitat, de la seva ubicació territorial… I obligarà les polítiques culturals a replantejar-se des d’aquest angle de visió. No ens podem conformar per més temps amb un casquet de l’esfera de la població, amb la minoria que participa, activament o passivament, de l’oferta cultural, de la vida cultural de la comunitat. Els drets ho són de tothom i caldrà fer apostes audaces perquè la cultura, en tant que dret, sigui també de tothom. En depèn la nostra salut col·lectiva, la nostra capacitat de resistència davant de la barbàrie.
