Coronació
6 de maig de 2023
Rei de Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord des del mes de setembre passat, Carles III serà coronat avui, en una cerimònia mil·lenària a Westminster, amb 2.000 convidats (nobles i governants del món, el millor de cada casa reial, i -per insistència del monarca- una quota de «gent normal»: un «simulacre de diversitat i inclusió», escriu Rafael Ramos en un perfil interessantíssim a La Vanguardia). En la darrera coronació, d’ Isabel II, aquest prurit de «democratitzar» el convit no existia: era un altre món, el 1953.
El rei jurarà respectar les lleis del Regne Unit i dels altres territoris d’on és sobirà, així com la religió protestant i l’església d’Anglaterra com a religió d’Estat. Després serà ungit amb oli sagrat: l’arquebisbe de Canterbury ungirà les mans, el pit i el cap del sobirà, i dirà “Com Salomó va ser ungit rei pel sacerdot Sadoc i pel profeta Natan, així ets ungit, beneït i ungit rei“.
En aquell instant, escriu el digital Le Grand Continent, «s’elevarà l’himne que, des segle XVIII, acompanya el moment crucial d’aquesta cerimònia: Sadoc el Sacerdot, compost per Haendel. L’any 1953, durant la darrera coronació, aquesta referència era transparent o, almenys, lliure de qualsevol altra connotació. Tot va canviar l’any 1992, quan la competició de futbol més prestigiosa del món va decidir utilitzar la cançó de Händel com a himne, canviant-ne la lletra. A mesura que la Lliga de Campions va seduir el públic europeu, la música que l’acompanyava es va convertir en un element de culte de la cultura pop contemporània». És una bona metàfora del caràcter extremadament contradictori, quasi incongruent, que ha adquirit la cerimònia reial.
A la premsa, les opinions sobre la oportunitat d’aquesta fastuosa coronació estàn bastant dividides. Al corresponsal del diari francès Le Monde a Londres li sembla que «al gran públic li costa acceptar privilegis considerats excessius enmig de la crisi del cost de la vida». També el The Guardian qüestiona la cerimònia, que «no farà rei a Carles III perquè ja ho és (…) Gastar 285 milions d’euros per a una coronació, en plena crisi del cost de la vida, té tot l’aire d’un acte innecessari».
Els diaris del continent són més crítics: «morta la reina (Isabel II), l’actitud respectuosa que l’opinió pública britànica mantenia envers la monarquía s’ha diluït. És massa cara, anacrònica i sobretot inútil», escriu un diari de Viena, que fa un pronòstic: «La coronació de Carles podria ser la última».
L’Economist considera que dir que l’opinió pública britànica s’ha girat en contra de la monarquia és exagerat: «La reialesa pot encarnar un anacronisme, i evocar el record desagradable de l’impatprofundament arrelades a la societat»,. però «la proporció de britànics favorables a abolir la monarquia encara és lluny de significar una revolució: ha augmentat del 3% el 1983 al 14% actual, i tot just supera el 20% entre els de 18-34 anys».
_______________
A Le Grand Continent: Baptiste Roger-Lacan, La corona mortal
