Quan Ronald Reagan va accedir a la Presidència dels Estats Units el 1981, la majoria dels americans estava a favor que el Govern gastés menys diners en polítiques socials. Atenent al mandat dels seus votants, Reagan va posar en marxa el més ambiciós paquet de retallades socials de la història recent dels Estats Units. No obstant això, l’idil·li amb l’opinió pública va durar poc. Els americans van reaccionar de forma ràpida i contundent en contra d’aquestes polítiques d’austeritat. En només dos anys, el nombre de partidaris de retallar les polítiques socials es va desplomar, deixant de ser l’opinió majoritària entre els americans.
Els politòlegs tenim especial predilecció a explicar l’experiència del president Reagan quan volem explicar per què els ciutadans canvien de vegades de preferències fins i tot en breus períodes de temps. El que li va passar a Reagan demostra que les opinions dels ciutadans no són immutables, sinó que s’adapten constantment al que van fent els polítics. I, en gran mesura, ho fan seguint una senzilla regla: quan el Govern gasta molts diners en alguna política, el nostre suport a aquesta política tendeix a disminuir. Per contra, si es produeixen retallades, aquest suport tendeix a augmentar. Així, els ciutadans actuem com un termòstat: demanem més quan ens treuen i deixem de demanar quan ens donen.
Això és el que li va passar a Reagan. Però tenim un exemple d’efecte termostàtic molt similar al nostre país. L’adhesió a les polítiques socials no ha parat de créixer des que es van posar en marxa les polítiques d’austeritat. Segons el CIS, l’any 2010, un 40% dels espanyols pensava que es gastava massa poc en la sanitat pública. Però, en tot just tres anys de dures retallades en aquest servei, aquest percentatge ha ascendit al 66%. Així, les polítiques d’austeritat han tingut com a conseqüència que els partidaris d’enfortir la sanitat pública siguin ara majoria a Espanya.
L’efecte termostátic o no només està darrere del recent augment del suport ciutadà a l’Estat del benestar. També ens ajuda a entendre per què ha crescut tant l’independentisme a Catalunya i -encara més interessant- per què aquests nivells de suport podrien ser susceptibles de ser reduïts en un període de temps igualment breu.
El 2010, els partidaris d’una Catalunya independent no superaven en nombre als defensors del status quo o als que demanaven potenciar l’Estat de les autonomies. No obstant això, l’independentisme s’han multiplicat per dos en els últims anys. Tal augment no respon tant a un canvi estructural en la composició socioeconòmica de Catalunya com a una reacció termostàtica a certes polítiques dutes a terme per les institucions de l’Estat. Al meu parer destaquen dos fets crucials.
En primer lloc, la sentència del Tribunal Constitucional de retallar parts importants de l’Estatut va deixar una sensació a la ciutadania que l’Estat no era receptiu a potenciar el model autonòmic. I en segon lloc (i potser més important), la crisi del deute va provocar una anul·lació de facto de les autonomies. No és casualitat que la primera gran manifestació de la Diada es produís el 2012 després d’un estiu en què el Govern de Rajoy posava en escac a les autonomies amb uns estrictes objectius de dèficit. Un breu repàs a les hemeroteques és suficient per reviure l’ambient que llavors es respirava, amb un Govern central que se sentia més fort que mai davant unes ofegades comunitats autònomes. Eren temps en què, per exemple, el ministre Cristóbal Montoro no perdia ocasió per recordar que el seu Govern no li tremolaria el pols a l’hora de supervisar, penalitzar i fins i tot intervenir les autonomies que incompleixin els objectius de dèficit.
El Govern central es veia llavors victoriós en la lluita entre Estat i les autonomies. Res més lluny. Totes aquestes accions van tenir un fort impacte en la societat catalana, que va reaccionar de forma termostàtica incrementant les seves demandes de ruptura amb l’Estat.
En definitiva, els ciutadans actuen sovint de forma termostàtica i, per tant, les seves opinions tendeixen a moure’s en direcció contrària a les polítiques del Govern. Tot indica que els que han ocupat càrrecs rellevants en les institucions centrals en l’última dècada poc sabien de termòstats. Amb les seves decisions van escalfar l’ambient i, a canvi, es van trobar amb una reacció que no esperaven.
L’onada independentista a Catalunya és en gran part una reacció termostàtica a uns anys d’ofegant clima centralista. I -el que encara és més important- es tracta d’un fenomen que és, en conseqüència, essencialment conjuntural i reversible. Un polític hàbil ja hagués entès que per revertir cal que algú, des de les institucions centrals, giri el termòstat cap a actituds més dialogants, sensibles i, sobretot, generoses amb les autonomies. A hores d’ara, ja intuïm que la voluntat de baixar la temperatura política és inexistent. Però, si n’hi ha, probablement veuríem com les preferències territorials dels catalans tornaven a acostar-se a les posicions que tenien pocs anys enrere.
