Artur Mas continua el viatge cap a la seva Ítaca particular. Es a dir el de la salvació del seu projecte polític personal. Desprès d’un any fixant tot el debat polític català entorn el tricentenari i la data del 9N, ara, en la conferència del 25 de novembre, planteja un nou escenari pel poble de Catalunya: 18 mesos per arribar al paradís de la independència.Mas va presentar el seu full de ruta en un acte personal, com a President de la Generalitat, ni del seu partit ni del seu govern. En aquest acte proposa unes eleccions plebiscitàries, amb una llista única de país, més enllà dels partits independentistes, amb un punt programàtic únic: una majoria independentista per aconseguir en 18 mesos la Ítaca independentista.
Artur Mas pretén mantenir-se al front de la iniciativa política i dirigir el procés tot evitant el protagonisme de l’independentisme tradicional, el de debò, el d’ERC. Per això pretén situar-se per sobre dels partits, apel·lant a la pressió de l’autodenominada societat civil representada per l’ANC de Carme Forcadell, que ja sembla totalment entregada al desig del President.
El projecte de Mas és només un intent d’allargar en el temps el conflicte. Sap que ara no hi ha cap solució possible i intenta guanyar temps. A quin preu?
Una vegada mes Artur Mas pretén amagar, ara sota l’estelada, el seu mal govern. Mas es dirigeix als independentistes de bona fe i els crida a votar-lo. Alhora amaga l’actuació del seu govern basada en les privatitzacions i en les retallades que estan destruint l’estat del benestar i la societat a Catalunya. L’onada sobiranista ha amagat la pèssima situació de la realitat social a Catalunya tot posant sordina a la mobilització social. Això és el que per exemple va portar a dir a Joan Herrera, d’ICV, que des de Catalunya sentia sana enveja de la “marea blanca de Madrid”, que havia aconseguit aturar la privatització de la sanitat.
La dreta catalana al capdavant de l’independentisme no pensa ni en el poble ni en la societat catalana sinó en salvaguardar un projecte polític que causa divisió. I un projecte polític que Mas tracta de mantenir fins a l’arribada d’un escenari més favorable en l’àmbit de l’Estat, que li permeti negociar una sortida de l’atzucac en el que s’ha ficat. Per que la fal·làcia principal de Mas és que ell no és ni ha estat mai independentista.
Aquesta situació és lamentable especialment per que a l’altre banda ens trobem al davant un Govern de l’Estat amb Mariano Rajoy al capdavant. Un govern sord a les demandes reals de la majoria de la societat catalana que, independentista o no, desitja establir una nova forma de relació amb l’Estat. Rajoy no dona, o millor dit no vol donar, cap resposta més allà de “la llei no ho permet”. Podríem afegir que la identificació d’Espanya amb el Govern del PP de Rajoy és una de les causes de l’èxit de l’independentisme a Catalunya, incrementada per la desconfiança en l’alternativa d’un PSOE poc definit.El problema de la sordesa de Rajoy és que no pot escoltar. I no ho pot fer per que, fa molt temps, ell i el seu partit van créixer amb una política anticatalana, la de “España se rompe”, que els va permetre aconseguir redits electorals i avui no pot canviar de postura per que el seu electorat no ho entendria. Només li faltaria a Rajoy i al PP, desprès de canviar en el tema de l’avortament, fer un canvi en la seva posició envers Catalunya per aconseguir enfonsar-se definitivament.
Es evident que estem en una situació difícil en els propers mesos. No hi ha dubte que cal un canvi que només pot venir determinat en els propers processos electorals tant a Catalunya com a l’Estat. Al Parlament de Catalunya no hi ha dubte que es veuran canvis important, amb la possibilitat de que no hi hagi una majoria independentista, que no vol dir que pugui haver una majoria anticatalanista. Pel que fa al Congrés dels Diputats tot fa evident que també es poden donar canvis importants a partir d’una pèrdua de la majoria del PP.
Per a sortir de la situació actual no hi ha dubte que caldria fer confluir els desitjos de canvi a Catalunya amb els desitjos de canvi a l’Estat. I amb aquesta confluència aconseguir un nou procés constituent de reforma del l’Estat en tots els seus aspectes, territorial, institucional i social.
