No recordo haver parlat tant de política, amb tantes persones, en tants auditoris i durant tant de temps. Hi ha tanta informació circulant que és impossible fer un diagnòstic i molt menys tenir una certa idea del que pot passar en els propers dies, setmanes i mesos.
Un primer problema és un Parlament erigit que pren decisions de gran calat sense que prèviament s’hagi investit un president i tampoc hi hagi un govern. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha pres el camí de la ruptura amb l’Estat seguint endavant amb els tràmits per a la celebració del ple en què es votarà la proposta de resolució aprovada per Junts pel Sí i la CUP el passat 27 d’octubre.
El recorregut de la presidència Forcadell es presenta problemàtic si quan encara no s’ha constituït la Mesa de la Cambre hi ha un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional que serà presentat per Ciutadans, PSC i PP. Consideren que s’ha vulnerat el dret de participació dels diputats al no estar representat formalment el PP a la sessió d’ahir. Forcadell sosté que no hi ha cap irregularitat després de rebre un informe jurídic dels serveis de la Cambra. Després d’una nerviosa roda premsa, no va quedar clar si el ple que aprovaria l’inici del procés de creació de la república catalana tindrà lloc abans o després de la investidura del president.
Artur Mas no diu res. Sabem que el va disgustar la filtració de l’última reunió del Govern, com ho ha confirmat la vicepresidenta i portaveu Neus Munté, que no ha parlat de les reserves de cinc consellers en aprovar un document que trenca de forma unilateral les relacions amb Espanya. El que és rellevant no és la filtració, sinó si el Govern està dividit.
Si s’arriba a aprovar la resolució tal com està formulada, el futur president es veuria obligat a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats de la Cambra catalana blindant els drets fonamentals que poguessin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.
No trobo precedents en l’Europa democràtica d’una ruptura d’aquesta magnitud. Es dedueix que tampoc regirien les lleis i directives europees, el que fa sospitar que el document té l’autoria gairebé exclusiva de la CUP, que ha manifestat les seves intencions de sortir d’Europa i d’abandonar l’euro. L’aprovació d’aquesta proposta de resolució tindria efectes jurídics confusos si es té en compte l’entramat legal que existeix entre les legislacions catalanes, espanyoles, europees i internacionals. Suposaria un trencament en sec sense altra consideració en relleu que no fos la de trencar amb Espanya.
Artur Mas s’ha posat davant d’un moviment que ha il·lusionat a centenars de milers de catalans però que a l’hora d’expressar aquestes il·lusions en vots li han anat restant suport. Una pregunta pertinent en aquests moments de presses i de nervis polítics és cap a on es dirigeix el país, quin escenari es preveu per d’aquí a sis mesos i com es pot organitzar la governabilitat entre dues forces tan antagòniques com són Junts pel Sí i la CUP.
La formació encapçalada per Antonio Baños repeteix sense parar que no farà president a Artur Mas. Tampoc vol en el pròxim Govern a Boi Ruiz ni a Felip Puig. La CUP ha exigit la ruptura abans d’investir president i després ha anat posant més condicions perquè sap que només ells poden fer un president independentista.
Si abans de començar la singladura són tan notables les diferències entre les dues formacions independentistes, no sé com es desenvoluparan els 18 mesos de legislatura previstos. Ningú vol noves eleccions. El republicà Joan Tardà va assenyalar ahir que avançar les eleccions equivaldria a un delicte d’alta traïció perquè hi ha un bé superior, la independència de Catalunya, al qual se suposa que s’han de sotmetre totes les accions polítiques. No s’havia sentit un argument més pelegrí en molt de temps.
Algú em feia notar l’altre dia que no se sap si a Artur Mas no el deixen marxar o no vol marxar. El que pot passar, en tot cas, és que no sigui president després de totes les astutes filigranes que ha efectuat des de les eleccions del 2012.
La maquinària Rajoy, acaba de despertar d’una llarga migdiada, comença a moure’s. Fa la impressió que no actuarà amb la força, sinó tallant aixetes econòmics o pressupostàries. Però no es pot descartar la figura del motí que cal sufocar, segons paraules de García-Margallo.
El moment és delicat i cal anar per la senda de la política, dels pactes i de camins transitables. Les qüestions personals és millor deixar-les a casa. Estem a temps de demanar un pacte fiscal satisfactori, blindar la llengua, cultura i educació i millorar l’autogovern.
