Hem arribat a la confrontació. El procés ha estat lent, calculat, sense violència, més enllà dels xocs de la policia amb els votants el primer d’octubre. El xoc és d’ordre jurídic i polític. Queden sis dies perquè es pugui trobar un punt d’acord que permeti desactivar el xoc frontal.
El govern Rajoy ha activat l’article 155 de la Constitució i ha adoptat les “mesures necessàries” per frenar Carles Puigdemont. Ho ha fet amb el suport dels socialistes i Ciutadans. El mecanisme passarà pel Senat, es discutirà, es debatrà i finalment s’aplicaran les mesures dràstiques que ha anunciat Rajoy que passen pel cessament del president Puigdemont i de tot el seu govern. Fins que el Senat no aprovi la proposta del govern pot passar de tot.
Res semblant havia passat des de l’aprovació de la Constitució de 1978. Possiblement avui hem assistit a la fi de la vigència d’aquella carta magna que ha presidit el període de prosperitat, llibertats i progrés més prolongat que ha conegut la història de Catalunya i d’Espanya. Aquell equilibri s’ha esquerdat avui. Cal refer la confiança entre tots, entre catalans, entre catalans i espanyols i entre espanyols amb ells mateixos.
Puigdemont i el seu govern han tensat la corda fins al punt que Rajoy ha hagut de començar el desenvolupament de l’article 155 de la Constitució. Cessar al govern i tutelar al Parlament és el més greu que pot passar. Catalunya, si el Senat aprova la proposta del govern, queda subjecta a les decisions de l’Estat, de Madrid. És un dia trist per als que hem impulsat una entesa entre catalans i entre catalans i espanyols.
Tot queda obert. Segurament hi hauran eleccions abans dels sis mesos pròxims. Però el tema és si la societat catalana està prou serena i tranquil·la per a una campanya electoral i per assumir els resultats que en surtin. La confiança ha desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat l’hostilitat i, en molts casos, l’odi. La democràcia necessita un punt de tranquil·litat i de respecte a les opinions dels adversaris perquè pugui desenvolupar-se amb tota normalitat.
Aquesta normalitat no existeix avui a Catalunya. Cessar al govern sencer no és cap solució. Com tampoc ho ha estat empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició. No conec els sumaris ni tampoc quines acusacions concretes puguin pesar sobre ells. El que sí que penso és que ha estat una decisió judicial amb una càrrega política extraordinàriament negativa.
Si la racionalitat presidís la política espanyola i catalana, el més sensat seria arribar a un pacte, parlar, negociar, mirar com es pot evitar un desastre per a Catalunya i per a Espanya. Encara s’hi és a temps. Algú ha de cedir. Poc o molt. Però cedir i reconstruir els ponts trencats.
La grandesa dels estadistes rau en mirar a mig i llarg termini sense pensar en les eleccions que es poden celebrar en uns mesos. Catalunya ho té molt difícil amb la comunitat internacional en contra i amb un govern a Madrid que ha convertit el conflicte català en un dels seus principals actius polítics.
Si no s’atura aquesta innecessària bogeria tots en sortirem molt perjudicats. En termes polítics, socials, econòmics i humans. S’hi és a temps, queden sis dies.
