No hi ha estats compactes, amb fotos fixes, que no evolucionen amb els temps i amb les contradiccions de la història. Els grans imperis i també els estats que més temps han perdurat, des de l’imperi romà fins a l’Anglaterra victoriana, han estat un exemple d’una diversitat riquíssima de nacions, cultures, paisatges humans i tradicions.
Aquesta diversitat va estar protegida per la lex romana que era vigent tant en les Gàlies com a Hipona al nord d’Àfrica. L’imperi britànic s’estenia per Àfrica, Àsia i als enclavaments marítims de mars i oceans sense barrejar-se amb les seves poblacions, ja que el mestissatge sempre va ser de mal gust, però aplicant el dret i penetrant amb la llengua que ha arribat a ser universal.
Només quan els irlandesos, sud-africans, indis, kenyans i tants altres pobles van començar a demanar la seva independència es van produir xocs violents que van causar molts morts inútils perquè les sobiranies nacionals van anar caient una rere l’altra al llarg del segle passat.
Va ser el president nord-americà Woodrow Wilson el que va començar a defensar el dret d’autodeterminació dels pobles dient que les guerres eren més probables quan no s’exercia aquest dret. La seguretat col·lectiva no podia ser conseqüència del domini del més fort sobre el més dèbil. Les tesis de Wilson no van triomfar ni al seu propi país, però les participacions nord-americanes a les grans guerres del segle XX eren conseqüència d’aquesta doctrina.
El gran problema que va prefigurant l’enfrontament entre Catalunya i Espanya és la incapacitat de reconèixer per part dels governs de Madrid que Espanya no és una unitat monolítica i que segueix sent una realitat política inacabada, an unfinished country, com sol referir-se a ella un corrent d’historiadors britànics. No té gaire sentit aquest descarat intent recentralitzador després dels anys de més progrés, més llibertats i més pau social de la nostra història amb la fórmula descentralitzadora i autonòmica. A què ve tanta obstinació a homogeneïtzar el que és diferent? No es farà sense fortes tensions que poden durar anys.
Des de Catalunya es respon amb la idea única de que la independència curaria tots els nostres mals sense concretar res. És una aventura que no pot acabar bé perquè el nostre futur ha de passar per un catalanisme fidel a la concepció de la unitat civil del poble català, compromès, segons Isidre Molas, amb la conquesta de drets iguals per a tots els ciutadans i amb una administració de justícia que no permeti casos de corrupció impunes o amb processos inacabables com els que es podreixen als tribunals. Anem cap a l’enfrontament. Hi haurà baixes polítiques notables. En els dos camps. Que es preparin els hospitals de campanya.
