Encara que a primera vista sembli estrany, Catalunya i el País Valencià s’enfronten a una disjuntiva semblant: radicalització o transversalitat. En totes dues societats, una força motora, de diferent signe, això sí, està accelerant els esdeveniments en una espiral que crida a la reacció. La radicalització sembla l’única sortida. Catalunya troba dificultats per trobar-se còmoda a Espanya i la Comunitat Valenciana es troba en situació de standby: un govern abonyegat, una oposició majoritària esperant que caigui el fruit madur i generacions senceres fora del sistema parlamentari a causa d’un sistema electoral criticable. Davant d’aquest panorama, hi ha espai per a la moderació, per a la resposta serena, per al sentit comú? Al meu entendre, sí.
Alguns han volgut veure interessadament en la moderació signes de rendició i en el sentit comú actituds de contemporització o fins i tot de complicitat. A tots ells, caldria recordar que els Estats Units van arribar a la independència amb sentit comú: el 1776, Thomas Paine va escriure l’opuscle que més va ajudar a aconseguir l’anhelada desvinculació de la Gran Bretanya i que es titulava justament Common sense, sentit comú (per cert, traduït el 2009 al català per Riurau Editors). És una arma, doncs, potent del sentit comú. Però per ara, aquesta facultat hauria de servir per evitar radicalitzar posicions com a resposta a una espiral d’actituds negatives. Sentit comú vol dir resistir-se a la dinàmica acció-reacció entenent que aquesta és nefasta per a la cohesió d’una societat i per als seus objectius “patriòtics”. Si bé l’ambient de radicalització aconsegueix alinear els combatents, deixa desemparada a la gran majoria de la població, atònita i perplexa davant la fúria desencadenada. Al mateix temps, la radicalització descarna els temes estratègics que cohesionen a un país i tot es torna arma llancívola: la llengua pròpia, l’autogovern, els interessos geopolítics, la història, la bandera … Tot es posa al servei de la causa particular. D’això en sabem molt al País Valencià.
Al meu país, encara que generacions senceres han viscut desemparades de suport institucional i a contracorrent, s’ha aconseguit amb sentit comú no només resistir, sinó perforar el cuirassat escut deflector de la política centralista i castellanitzada. Amb intuïció, tenacitat, lleialtat i paciència avui, molts alumnes que ingressen a la Universitat de València no tenen inconvenient a demanar classes en la llengua pròpia. Per això avui, associacions com l’Escola Valenciana atrauen a pares castellanoparlants justament per la seva transversalitat, no per cap radicalitat. Per això avui, un conseller de la Generalitat valenciana és capaç d’afirmar a Barcelona (19 de novembre) que “la Comunitat Valenciana i Catalunya han de liderar la creació d’un eix de progrés al voltant del corredor mediterrani que ens converteixi en una peça essencial i no lateral d’Europa”, i per això avui la Federació Valenciana de Municipis i Províncies considera, atenent a allò plantejat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que “és el moment de donar un nou impuls al foment de l’ús del valencià”.
És humanament comprensible que algunes persones i alguns grups percebin que cal donar una senyal d’alarma. És comprensible davant la pressió de l’adversari, però no és raonable ni beneficiós. I a més de la política, no s’hauria d’abandonar l’imprescindible esforç en l’escenari social, que és, per naturalesa, transversal. Enfortir el múscul de les nostres societats convencent de la necessitat i de la conveniència, del valuós i de la utilitat d’una llengua pròpia o d’una geopolítica pròpia no és radicalitzar-, sinó acostar-se al centre de gravetat de la societat per transmetre idees i valors mitjançant una actitud (té raó l’ex president Pujol amb el seu “IVA”) raonable i raonada. Per això ha estat tan important l’editorial conjunt de dotze diaris catalans, seguit amb atenció (i personalment amb simpatia i enveja) per molts ciutadans de l’Estat.
Caldria pensar si caure en la temptació de la radicalització no és part d’una estratègia llançada justament per tal d’allunyar determinades posicions del sentit comú i del centre de gravetat d’una societat per a que altres s’erigeixin en símbol de moderació i seny.
Transversalitat en les propostes, aliances intel·ligents entre grups socials i polítics, identificació de temes consensuats, proximitat al centre de gravetat de la societat i sentit comú són receptes que hauríem d’aplicar en aquests moments de torbació. La radicalització és, per ara, només una opció.
