Guia bibliogràfica per prendre’s seriosament el Mundial
Simon Kuper, autor o co-autor dels millors llibres sobre futbol (“Soccernomics”, amb Szymanski) i el Mundial (“World Cup Fever”), i de les millors columnes sobre el tema, argumenta que no hem de tenir remordiments per gaudir del Mundial. És el primer a admetre l’associació d’aquest esport a algunes de les majors plagues de la humanitat, com la corrupció (vegeu el recent llibre “Red Card” de Jules Boykoff), el nacionalisme o el feixisme, l’expansió dels quals no aturarem si normalitzem fenòmens com l’aliança entre Infantino i Trump. Però també ens uneix i dóna a molts l’oportunitat de destacar individualment o col·lectivament sigui quin sigui el seu origen racial o geogràfic.
Jo entenc els arguments de Simon, però la veritat és que sí que tinc remordiments, els mateixos que es puguin tenir per altres addiccions que no es poden controlar. L’únic que se m’acut fer (no des d’avui, sinó des de fa anys, com s’explica en el meu llibre editat per Alternativas Económicas, “Pa i Futbol”) és prendre’m seriosament aquesta addicció i aprofitar-la per aprendre, de mi mateix i del món. Encara que des de fa dos anys he hagut d’abandonar temporalment les meves classes d’economia del futbol (“Incentives and Behavior in Economics: The Case of Soccer”) al programa Study Abroad de la UAB, no deixo de tenir al cap les lectures que m’acompanyen en l’aprenentatge. S’accepten idees sobretot per aquests dos anys de no estar al dia, però com que la primera part del Mundial promet ser una mica avorrida, suggereixo almenys fullejar el següent (per temes) per preparar la segona part:
—Organitzar un Mundial en general és una ruïna, com ho és organitzar qualsevol festa exitosa. Pot pal·liar-se compartint seus entre diversos països, però això va en detriment del cost ambiental. Ho explica Andrew Zimbalist a l’“IEB Report” sobre futbol i en el seu llibre “Circus Maximus”. El model, igual que als Jocs Olímpics, consisteix que els contribuents de les seus organitzadores assumeixin els costos (en realitat, sistemàticament, els sobre-costos) i les entitats globals de l’esport privatitzin els beneficis, que comparteixen amb federacions de tot el món de manera clientelar.
—Els moviments migratoris són positius per a la qualitat del futbol, i el racisme és negatiu. Com més competitiu és l’esport, menys surt a compte discriminar. Encara que continua havent-hi racisme entre aficionats i en la selecció d’entrenadors, no n’hi ha en la selecció de jugadors, perquè els contendents no s’ho poden permetre: és molt arriscat no posar els millors, i els millors solen incloure jugadors que avui anomenaríem aquí racialitzats. Les seleccions més exitoses alineen grans jugadors provinents de la immigració, o de l’emigració (jugadors que juguen a les millors lligues estrangeres). Ho explica The Economist en el seu últim número. El futbol modern, malgrat totes les seves ombres, ha fet bastant per erosionar el proteccionisme i el racisme.
—No existeix un disseny de competicions perfecte. Això no afecta només l’esport, sinó els sistemes de votació o el disseny de subhastes; ho va explicar Kenneth Arrow en el seu teorema de la impossibilitat. No cal llegir el llibre d’Amartya Sen (o sí) sobre elecció social per adonar-se que quants grups i quantes eliminatòries hi ha continuarà canviant en el temps, perquè no hi ha un sistema perfecte. Això, juntament amb l’atzar, contribueix a explicar per què de vegades la millor selecció no guanya el Mundial, però amb un sistema lleugerament diferent potser l’hagués guanyat. El llibre del biòleg matemàtic David Sumpter, “Soccermatics”, va d’això i molt més.
—En aquest Mundial hi haurà més torns de penals, probablement, perquè hi ha 16 eliminatòries més que al Mundial anterior, encara que segurament estaran més desequilibrades. Escoltarem dir a Julio Maldonado (“Maldini”) o altres comentaristes que és un fet estadístic que l’equip que tira primer en un torn té una probabilitat més gran de guanyar, tot i que potser dirà “possibilitats” perquè la premsa esportiva no distingeix, i encara no s’invita científics rigorosos a comentar partits. En realitat, jo em vaig quedar fa dos anys amb que l’últim estudi més rigorós (utilitzant dades de quan tirar primer o segon era purament aleatori, que ja no ho és) donava que l’equip que tira primer guanyava el 53% de les vegades (i no el 60% com es creia), i que aquest percentatge no era significativament diferent, des del punt de vista estadístic, del 50%, sinó que la diferència era fruit purament de l’atzar. L’economista Palacios–Huerta continuarà dient que és millor tirar primer, i no hi ha cap evidència que digui que tirar segon és millor. En el seu bonic assaig “The Beautiful Dataset” i en el seu llibre “Beautiful Game Theory” parla d’això i molt més; com per exemple, que el racional per a un llançador i un porter en un penal és comportar-se aleatòriament (és a dir, en teoria de jocs, utilitzar “estratègies mixtes”), per ser imprevisibles (com tractem de fer quan juguem a pedra-paper-tisora), la qual cosa fa que tots els jugadors que han tirat diverses o moltes vegades, ho hagin fet en totes les direccions. Això converteix en absurdes les instruccions als porters sobre el passat dels tirs dels possibles llançadors (incloses les instruccions que Palacios-Huerta va oferir, i vendre, al Chelsea a la final de la Champions del 2008, que va perdre… en el torn de penals, com s’explica a “Soccernomics”).
—Només alguns entrenadors marquen la diferència (s’explica també a l’“IEB Report”), i és difícil dir quins, perquè habitualment els més prestigiosos entrenen els millors jugadors. Podríem apropar-nos a un experiment natural si Pep Guardiola acceptés ara entrenar el Girona a segona divisió, però sembla que no passarà. Són els jugadors els que guanyaran el Mundial, per això Espanya i França encapçalen les prediccions, no pels seus entrenadors.
—La desigualtat ha augmentat entre clubs i ha disminuït entre seleccions, en les últimes dècades. Ho explica Branko Milanovic, un dels principals economistes de la desigualtat i gran futbolero, a “Globalization and Goals”. No obstant això, això sembla ser compatible amb una certa “trampa de la classe mitjana” per la qual sembla més fàcil pujar fins a un segon esglaó que al màxim. Veurem si això es trenca en aquest Mundial amb el Japó o el Marroc arribant a la final o fins i tot guanyant.
El futbol continuarà tenint èxit perquè la nostra addicció és insaciable. El problema és que l’èxit esportiu no va vinculat a l’èxit econòmic, i acabem pagant d’una manera o altra els contribuents. Simon Kuper ha escrit el millor llibre sobre el Barça (llegiu si us plau l’original en anglès si podeu, la traducció és horrible), que finalitza amb la reelecció de Laporta. Això deixa per a un llibre futur l’anàlisi del “gambling for resurrection” (l’aposta per la resurrecció) de l’actual mandatari, que de moment ha tingut cert èxit esportiu… ajornant el sanejament financer.
A veure si algun dia puc escriure una nova edició de “Pa i futbol” amb la polèmica dels penals actualitzada (en el seu pròleg, Andoni Zubizarreta ja era escèptic sobre el que dèiem els acadèmics…). A Alternativas Económicas hi ha un article meu sobre el mundial anterior, on parlo del fenomen del “sportswashing”, que com se sap no ha anat a menys… I és que la història del futbol i els mundials no s’atura, així que abans de generalitzar i arribar a grans conclusions, llegiu i veieu el Mundial, amb remordiments o no.
El futbol d’avui ens mostra que la corrupció és compatible amb l’èxit. És l’esport més globalitzat i el més emocionant. Manté un delicat però eficaç equilibri entre l’individual i el col·lectiu, entre l’universal i el local. Algunes seleccions “nacionals” molt exitoses són conglomerats de jugadors units per una relació de vegades molt vaga amb el país que representen. Aquest èxit en expansió (més tornejos, més grans) atrau corruptes a les federacions, a les lligues i als clubs.
S’ha escrit molt més sobre futbol, i es continuarà escrivint, per la qual cosa aquesta és una guia molt bàsica, personal i oberta a suggeriments, que podeu afegir als comentaris d’aquest post o enviant-me’ls per correu electrònic. És una guia en la qual la IA no ha intervingut per a res, amb la qual cosa algú li pot demanar a la IA que la millori, encara que no serà el fruit d’una experiència personal per treure el millor d’una addicció.
