Dimarts el president Puigdemont, Artur Mas i Oriol Junqueras van presentar en un beatífic acte la reedició d’un llibre del primer. Però el mateix dia també es van produir dos fets que indiquen que la pintura d’una Catalunya en blanc i negre –patriotes contra colonitzadors, o insurgents assilvestrats contra defensors de l’Estat de Dret– ja no és només una matussera exageració sinó una ficció que genera equívocs i danys en múltiples direccions.La primera bufetada al dogma va venir de Girona, ciutat a la qual l’ agit-prop independentista qualifica de modèlica. Allà Junts pel Sí i la CUP van tenir el 27-S ni més ni menys que un 62% dels vots (14 punts per sobre de la mitjana catalana). Allà 18 regidors sobre 25 són independentistes (10 de CDC, quatre d’ERC i quatre de la CUP). L’actual president de la Generalitat n’era fins al gener l’alcalde i al mateix temps el president de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència).
Doncs bé, als 40 dies de ser elegit, Albert Ballesta, el nou alcalde que havia anat de número 19 a la llista de CiU i que al ser triat per Puigdemont va forçar la renúncia de nou membres d’aquella llista més ben col·locats, va dimitir per la metafísica impossibilitat de pactar amb ERC, amb la qual ha tingut diverses i indignes picabaralles i a la qual va acusar d’«innoble» i populista. Acte seguit, va anunciar que un pacte de govern amb el PSC (quatre regidors) garantia la majoria absoluta i l’estabilitat de la ciutat.
Les ‘llevadores’ del pacte
Quan el relat oficialista proclama que només falten 16 mesos per a la creació del nou Estat català sota la sàbia i responsable direcció de Junts pel Sí, resulta que la coalició de CDC i ERC és incapaç no ja de plantar cara a Madrid, o a Brussel·les, sinó de manar a Girona. I no és només una baralla local, ja que el pacte ha tingut com a llevadores el president de la Generalitat i el primer secretari del PSC.
Per a Miquel Iceta, que ha suportat les altives lliçons de l’agit-prop convergent i de dissidents del seu partit com Joaquim Nadal i Marina Geli que l’acusaven a l’uníson de «botifler», deu ser agradable passar a ser considerat l’àncora de la centralitat mentre els seus aplaudits dissidents, alguns dels quals van anar a les municipals amb ERC, es queden en la «innoble» oposició. Per Puigdemont, el PSC deu ser ara el mal menor. Només a Girona, no generalitzem.
La víctima de l’altre desmentiment del blanc i negre va ser Xavier García Albiol, el líder del PPC, que va lamentar la «trampa independentista» en la qual havia caigut el ministre Luis de Guindos al reunir-se a l’aeroport del Prat –on va fer aterrar el seu Falcon en el viatge de tornada de Brussel·les a Madrid– amb Oriol Junqueras, el conseller d’Economia i president d’Esquerra.
García Albiol no entén que digui el que digui la propaganda del PP i d’ERC –que van votar contra l’Estatut del 2006– la Generalitat és un òrgan de l’Estat. I que si la primera agència de qualificació del món, Standard and Poor’s, degrada encara més el ràting de bo porqueria del deute català, el regne d’Espanya rep la puntada al sec de la cama.
Junqueras, realista abans que res, intueix que l’agreujament de la qualificació de bo porqueria perjudica Catalunya. I Guindos, ministre competent i dialogant, sap que la bancarrota catalana no li interessa a Espanya. Per això un intel·ligent columnista –no d’El Punt Avui de Girona sinó d’El Mundo de Madrid– deia ahir que García Albiol encarna «la facció tossuda del PP». No deia qui el va posar.
No, la Catalunya en blanc i negre o de bons i dolents és afortunadament només una mala i llarga sèrie de ficció, tot i que a vegades es confon amb la realitat.
Article publicat a El Periódico
