Vagi per davant que l’objectiu primer d’un partit que, com el PSC, es vol el partit central de l’esquerra catalana en aquests moments no pot ni ha de ser altre que sortir de la crisi econòmica. No dic sortir de la crisi d’una manera diferent de com ho està fent el centre-dreta –d’una manera menys regressiva socialment- per la simple i evident raó que el centre-dreta no ens està fent sortir de la crisi. El centre-dreta va desmuntant el nostre ja de per si imperfecte Estat del benestar peça a peça, però la crisi perdura i persevera, pertinaç com la pluja. I retallant el nostre serveis públics com qui llesca una llonganissa tall a tall –amb perdó per la metàfora- es posa en risc la nostra cohesió social, que es la condició necessària de la nostra democràcia.
Què aporten les primàries obertes a aquest objectiu? Es obvi que molt. Permeten que el procés de construcció de l’alternativa a la majoria conservadora sigui un procés en el qual, des del primer moment, els ciutadans i ciutadanes hi puguin participar amb capacitat de decisió real. Permet que siguin els propis electors que hauran de votar-nos en les eleccions al Parlament de Catalunya els que ens indiquin quina és la millor alineació per guanyar aquest partit. Guanyar-lo per canviar les polítiques: per recuperar aquells recursos fiscal als qual les dretes han renunciat, per fer l’ajust fiscal d’una manera radicalment diferent a com l’ha fet durant aquests darrers dos anys la coalició no confessada entre CiU i el PP i tantes altres mesures.
Però, per tal que un procés de primàries desplegui de manera efectiva totes aquestes virtuts potencials, cal que sigui realment obert, això és, cal que faciliti i que fomenti la participació. A l’hora de dissenyar les primàries, és imprescindible obrir unes portes el més grans possibles, perquè hi pugui passar el màxim de gent: a les primàries del PSC s’han de sentir cridats tots aquells que no només tenen ganes de dir prou a l’Espanya sorda que maltracta la Catalunya farta, sinó que també i sobretot volen dir prou a uns mercats financers que estan reescrivint el pacte social a Europa sense que ningú els hagi donat permís per fer-ho i a uns governs conservadors que se sotmeten gustosament a la seva dictadura.
Obrir unes portes el més grans possibles. Quins són els mecanismes concrets que poden facilitar la participació? D’entrada, que els obstacles per votar siguin inexistents: necessitem, doncs, unes primàries sense cens previ. També, que els participants tinguin totes les garanties en la transparència del procés: necessitem, per tant, un àrbitre (una “junta electoral”) independent, sense representació dels candidats, per tal que no sigui alhora jutge i part. I així podríem seguir: per fomentar la participació convé, com es va fer a França, una campanya prèvia a la competició entre els candidats, que permeti explicar el valor i el significat de les primàries entre la ciutadania en general. I convé, també, convidar el conjunt de la militància del PSC a ratificar el reglament que aprovi el Consell Nacional, d’aquí la idea de celebrar una Convenció que es visualitzi com una “festa de les primàries” i que hauria de ser el tret de sortida de la campanya explicativa.
Però, probablement, el mecanisme que més clarament fomenta la participació és el fet que les primàries siguin a dues voltes. L’argument és ben senzill. Unes primàries a dues voltes faciliten que hi hagi més candidats/es que unes primàries a una sola volta –la ciència política hauria de servir per confirmar aquesta intuïció-. De fet, les primàries a una volta generen una forta pressió cap a una competició entre només dos candidats/es. Doncs bé, com més són els candidats/es, com més variades són les opcions, més possibilitats hi ha que els ciutadans se sentin atrets per un o altre candidat/a i, per tant, més possibilitats que se sentin motivats per participar. De manera resumida: la probabilitat que els electors s’identifiquin amb algun candidat/a augmenta com més candidats/es hi hagi. En política, no és agosarat pensar que la gent prefereix les pel·lícules en color que les pel·lícules en blanc i negre. Les primàries a dues voltes són en color; les primàries a una volta són en blanc i negre.
Hi ha encara una altra raó, similar però no idèntica a l’anterior, que permet pensar que les dues voltes són un clar incentiu a la participació. En una elecció a una sola volta, només se senten estimulats a votar aquells ciutadans que s’identifiquen amb els candidats/es que tenen una opció real de guanyar. Si -tot i haver-hi una sola volta- competeixen més de dos candidats/es, els incentius per anar a votar quan no t’identifiques amb els candidats/es amb opcions reals de guanyar són realment escassos. Dit de manera planera: només val la pena anar a votar si el “teu” candidat/a té alguna opció de quedar primer. En canvi, en unes primàries a dues voltes, val la pena anar a votar encara que el teu candidat/a no tingui opció de quedar primer: amb que pugui quedar segon ja n’hi ha prou per participar en l’elecció.
Les conseqüències d’aquest fet són prou evidents. Com que, per definició, les probabilitats que els diferents candidats quedin com a mínim segons en una primera volta són més altes –molt més altes- que no les probabilitats que quedin primers, els incentius perquè la gent vagi a votar són molt més alts en unes primàries a dues voltes que en unes a una sola volta. Aquesta és una poderosa raó per tal qual la doble volta fomenta la participació i, per tant, una poderosa raó per la qual val la pena fer les primàries a dues voltes.
Tanmateix, hi ha encara una altra i contundent raó per la qual convé que les primàries del PSC, principal partit de l’esquerra a Catalunya, siguin a dues voltes: el candidat que guanya en una segona volta té assegurat com a mínim el 51% del vots. El candidat que les guanya a una volta tan sols té assegurat el 51% dels vots si només s’han presentat dos candidats –és a dir, si les primàries s’han filmat en blanc i negre-. ¿Què aporta més força política al candidat/a del PSC, de cara a unes eleccions autonòmiques, haver guanyat amb més del 50% dels vots o amb menys del 50%? La resposta és tan indiscutible que no cal ni donar-la.
Així, en el cas d’unes primàries a una volta hem de triar: si volem un candidat/a amb més del 50%, aleshores hem de fer les primàries en blanc i negre, amb només dos candidats. En canvi, les dues voltes eviten aquest dilema desagradable: permeten disposar un candidat/a amb la màxima força política, elegit per més del 50% dels votants, i al mateix temps permeten fer unes primàries en color, a l’inici de les quals s’hagin pogut sentir vàries veus.
Davant de l’argument de la conveniència de guanyar les primàries per més de la meitat dels vots, es podria replicar que les eleccions al Parlament són a una volta i que això no resta legitimitat ni força política a qui les guanya. Sense entrar en la constatació evident que els presidents de la Generalitat que ho han estat per majoria absoluta han tingut bastant més de força política que aquells que no han assolit la majoria dels vots, cal tenir en compte encara una altra cosa: les eleccions al Parlament són el round final de la competició per la presidència de la Generalitat; les primàries del PSC en són un round intermig. Per tant, és bàsic que qui surti d’aquest round intermig ho faci amb la millor disposició i amb la màxima força per poder guanyar el round següent, que és el definitiu.
Creiem que aquestes raons, totes elles polítiques, són més que suficients per constatar els avantatges d’unes primàries a dues voltes. Avantatges per al procés de primàries en si mateix, avantatges per al PSC, per a l’esquerra catalana, per a tots aquells ciutadans i ciutadans que estan esperant que es basteixi d’una vegada una alternativa a la majoria conservadora actual. Avantatges polítiques, no pas avantatges per a un o altre candidat/a concret.
Al mateix temps, ningú nega que les primàries a dues voltes poden suposar un repte organitzatiu més gran que el model d’una sola volta. Per això, el més raonable seria posar les raons polítiques a un cantó de la balança i les raons organitzatives en l’altra i valorar quines haurien de pesar més, en aquest moment determinant de la història del PSC i de l’esquerra catalana en general.
Article ben argumentat. En resum jo citaria la definició de tota elecció democràtica com han de ser unes primàries: a la primera volta s’escolleix, a la segona s’elimina!