No acostumo a fer apostes perquè “no és valentia la temeritat”. No obstant això, sense fer cas el savi consell de Cervantes, vaig fer un tracte amb un amic: el convidaria a sopar en un restaurant centenari de París si Podem optava per abstenir-se per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Era una aposta unilateral: en cas contrari, el meu amic quedava alliberat de tot compromís… Mai vaig pensar que l’abstenció de Pablo Iglesias arribés a produir-se. Ho vaig escriure ja després del 20-D: el nucli dur de la seva ideologia es basa en la vella lògica leninista -el enemic que batre és la socialdemocràcia- i en la teoria gramsciana de l’hegemonia -la conquesta del poder polític exigeix una etapa de guerra de posició per fer-se amb la direcció moral i cultural de la societat
Em vaig ratificar en aquell diagnòstic després de llegir el document Un país per a la gent. Bases polítiques per a un govern estable i amb garanties (15 / II / 2016), on Podem fixava les seves exigències. La matriu intervencionista del text reflectia un menyspreu de les regles de joc de la democràcia liberal i estava en sintonia amb els imperatius del centralisme democràtic: sacrificar dosi de llibertat en nom de l’eficàcia del procés revolucionari. Aquesta posició de fons, però, es veu edulcorada pel relat quotidià de Pablo Iglesias, on importa més la pose que les propostes concretes, la frase del dia que el programa de legislatura. La nova política que pregona està tocada pel biaix comú de tot populisme: aportar respostes senzilles a problemes complexos. Un perfil, en suma, de politòleg de plató i de pensador ràpid de Twitter que emmascara una rigidesa ideològica de fons.
Efectivament, Pablo Iglesias té un problema amb la llibertat, començant per la llibertat d’informació. Es va evidenciar de nou dijous passat quan en la presentació d’un llibre a la facultat de Filosofia de la Universitat Complutense va encarar “bona part dels periodistes” que cobreixen informació de Podem – “estan obligats professionalment a parlar malament de nosaltres” – i es va permetre fins i tot fer broma sobre l’aspecte d’un periodista determinat. No era la primera vegada que Iglesias intentava matar el missatger. El 22 de gener, a la roda de premsa que va oferir al final de la seva entrevista amb el Rei, va respondre així a la pregunta incòmoda d’una periodista: “Preciós abric de pell què porta vostè”. Sexisme i classisme, en suma, com va escriure l’afectada: “Francament, i sense ànim d’ofendre a cap dels dos, m’ha recordat a Celia Villalobos preguntant-se si un diputat amb rastes pot passar-li polls”.
L’enorme capital humà que va representar el moviment 15-M, la sana indignació que a la primavera del 2011 va mobilitzar a la generació més preparada i més descol·locada de la democràcia, marcarà un abans i un després en la història política d’Espanya. No obstant això, la capitalització electoral d’aquella energia per part de la cúpula de Podem no s’ha traduït fins ara en la política que practica. És d’esperar que el que Podem representa superi aquesta primera fase d’infantilisme esquerrà -Lenin dixit- que encarna Pablo Iglesias.
