El 10 de desembre passat va morir Albert O. Hirschman, després d’una llarga i apassionada vida. Va néixer a Berlín, es va doctorar a Trieste, va combatre com voluntari en la Guerra Civil espanyola i contra el feixisme a Europa, i va escriure un conjunt d’obres i textos que constitueixen un llegat de primer ordre en les ciències socials. Un exemple de com és possible mantenir talent i cor, investigació i militància, en un mateix projecte vital, sense caure en diagnòstics ni massa uniformes ni massa esbiaixats, i evitant la intransigència. Més enllà de magnífiques contribucions com The Strategy of Economic Development o The Rethoric of Reaction, el treball que avui vull recordar de Hirschman és Exit, Voice and Loyalty. El títol resumeix bona part del seu contingut. Tota persona o grup que forma part o es relaciona amb una organització social del tipus que sigui, i que detecta una pèrdua de qualitat de les prestacions o funcions que troba en aquesta entitat (el que implica una reducció de la seva lleialtat cap a la mateixa), té dues grans opcions: usar la seva veu i fer-se sentir, per així aconseguir que millori o es rectifiqui el que funciona malament, o bé votar amb els peus i escapar d’aquesta entitat, acudint a una altra o bé creant una alternativa a la fins llavors existent. D’aquesta manera, Hirschman relacionava la lògica del mercat en què la sortida, la fuita és la forma considerada natural que tenen els consumidors per demostrar la seva insatisfacció, amb la lògica política (no sempre atesa pels economistes) de la veu, entesa com mecanisme de participació en els assumptes i decisions públiques, a través dels diversos mitjans disponibles en una democràcia. Normalment la veu és un mecanisme informatiu que pot prevenir, de ser escoltada i atesa, potencials sortides. En canvi, la sortida per si mateixa és un senyal inequívoc i dràstic de declivi en la lleialtat.
Què té a veure Hirschman amb Catalunya i l’any que comencem? Si ho plantegem en els termes del gran científic social desaparegut, diríem que estem a les portes d’un any en què la sortida (l’anar), la veu (l’ésser escoltats) i la lleialtat (el reconèixer i ser reconeguts en la comuna adhesió l’ordre vigent) estaran constantment presents com alternatives a l’escenari polític català i espanyol. Sembla bastant evident, que la mera possibilitat que Catalunya vulgui preguntar-se sobre la conveniència de continuar vinculada a l’Estat espanyol, ha generat ja canvis en qui menyspreaven o consideraven una cantarella pesada i inacabable les lamentacions d’una part significativa dels catalans. Lamentacions o veus canalitzades per forces polítiques de signe diferent, i per milers d’articles, textos, cançons i altres expressions culturals i socials sorgides en els últims decennis.
La veu i la demanda de reconeixement van ser, en la lluita antifranquista i en la transició política, els mecanismes més potents en què es va expressar la reivindicació nacional catalana, i aquesta veu diríem que va ser escoltada i integrada en la construcció col·lectiva de lleialtat democràtica i institucional. Podríem fins i tot dir que la reforma estatutària va constituir l’última expressió d’aquesta via portaveu i lleial. La força de l’opció “sortida” resideix ara, tant en la constatació de la sordesa que han mostrat reiteradament les institucions i els grans partits de l’Estat, com de la pròpia capacitat dels defensors de l’exit per incorporar les moltes reivindicacions i esperances dipositades en aquesta via. No estem evidentment davant d’un mer canvi de proveïdor, un mer canvi d’estat. En efecte, l’opció sortida és avui expressió de moltes veus diferents, de moltes fallides de lleialtat (la pròpia del marc constitucional pel que fa a l’autonomia, la procedent de la pèrdua de confiança en els governants, la derivada de la manca de respostes a la crisi,…). Aquesta és la força i així mateix la debilitat o el perill que corre la opció sortida, ja que el manteniment de la lleialtat al voltant d’aquesta opció dependrà de la capacitat d’evitar intransigències, mantenir l’oïda atent a les diferents veus i seguir constatant que les altres alternatives segueixen definitivament tancades. En tot aquest escenari, les aportacions de Hirschman ens seguiran sent útils.
