Habituats a ser usuaris d’un sistema públic de salut universal, de qualitat i gratuït, cada vegada més ciutadans temen avui caure malalts i no ser degudament atesos. I no els falten raons per estar espantats. El Govern presidit per Artur Mas ja ha començat a trossejar en petites empreses públiques participades pel capital privat l’Institut Català de la Salut (ICS), presentat fins abans d’ahir com la joia de l’Estat del benestar català. I transcorregut un any des que va agafar les regnes del poder ha suprimit nombrosos ambulatoris, ambulàncies i llits; ha augmentat en més d’un 20% les llistes d’espera; ha eliminat entre el 30% i el 40% de les intervencions quirúrgiques i ha acovardit al col·lectiu mèdic i sanitari, sotmès a reduccions de sou i plantilles, i a condicions de treball cada vegada més abruptes. Mentrestant – com és i serà d’esperar- proliferen les denúncies de particulars que vinculen les morts de familiars a aquesta amputació, tan amenaçant que està impulsant la contractació de pòlisses privades. I el 25 d’octubre passat, al bell mig de la voràgine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va proclamar de viva veu el seu ideari: la salut “és un bé privat que depèn de cada ciutadà i no de l’Estat”; els pacients són responsables exclusius de la seva malaltia, i “no hi ha”, en definitiva, “un dret a la salut perquè aquesta depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits”. Acabéssim.
Les iniciatives i declaracions de Ruiz -ex president de la patronal de la sanitat privada concertada- revelen un extremisme neoliberal la simplicitat del qual resultaria caricaturesca si no fos sinistra: la salut passa a ser un bé privat, i per tant una mercaderia el valor de canvi de la qual depèn del poder de compra de cada subjecte. Tal postura delata, com és notori, una noció elitista, deshumanitzadora i economicista de la res publica, un sofisticat fanatisme disposat a sacrificar els valors i fins públics a l’altar del mercat. I això malgrat que Ruiz i el bipartit al que es deu forma part d’una tradició sociopolítica que s’atribueix presumptes arrels cristianes.
Si ens atenim al “pels seus fruits els coneixereu”, de l’evangelista Mateu, la realitat que es revela és una altra, però. Els fruits, accions i omissions de Ruiz -i de tants tecnòcrates que assola la governança democràtica- atempten contra la medul·la del missatge cristià, basat en l’exhortació a la compassió, la fraternitat i la solidaritat, i en la conjugació del personal i el comunitari. Obcecat per una mística de la rendibilitat que li impedeix advertir fins a quin punt els excessos privats del capital financer han perpetrat aquesta crisi, ell i el seu Govern obliden que l’ésser humà posseeix una doble condició natural i cultural, és a dir, biològica i social en un temps. I que la seva salut, per tant, millora o empitjora en funció de les circumstàncies socials en què transcorre la seva vida, a més de dependre de la seva dotació genètica, hàbits i accidents. Lluny de ser neutres, les ideologies i la praxi polítiques tenen el poder de promoure el benestar i el malestar dels ciutadans, que només poden exercir el seu lliure albir si els que governen promouen contextos i entorns amb la responsabilitat que els correspon.
Des dels seus inicis fins a l’hora present, el capitalisme ha propiciat el patiment físic i psíquic dels que pateixen més el seu domini. Les causes s’han de buscar en les draconianes condicions de les seves cadenes i ritmes de treball, basades en la maximització del benefici a costa de la conversió dels assalariats en coses i mercaderies. En la seva producció estructural de la pobresa i la misèria, consonant amb la seva endèmica degradació i espoli de la biosfera. O a la generalitzada ansietat -i el soscavament de la personalitat- que la marginació, l’amuntegament i la precarització de creixents sectors de la població propicien.
A lloms de la ideologia neoliberal, el galop agosta les democràcies, l’hipercapitalisme es distingeix per socialitzar les pèrdues a costa de les classes mitjanes i sobretot de les subalternes, i per privatitzar els guanys en gairebé exclusiu benefici de les elits del poder, avui molt més concorregudes que abans. Entabanats des dels anys noranta per un miratge de riquesa que les va fer còmplices de l’abús especulatiu, les majories necessitades paguen ara la més costosa factura d’aquesta crisi, inclòs el venal desmuntatge dels sistemes de salut públics. I carreguen, a més, amb el cost físic i psíquic d’un sistema de domini basat en la deliberada explotació de la precarietat i la por. Cada vegada més, les persones són tractades com nàufrags deixats a la seva sort, mentre augmenta sens dubte la desigualtat en la distribució de la riquesa, com no ha deixat de fer-ho en els últims trenta anys. I mentre s’estén, així mateix, aquest campi qui pugui que resumeix la deriva reaccionària del Govern presidit per Artur Mas, la pulsió neoliberal s’aparta de l’ideari socialcristià del seu mentor, Jordi Pujol, i encoratja polítiques que atempten contra l’esperit del cristianisme, contra la ètica i els principis de la justícia i, en definitiva, contra l’herència de l’humanisme sencer.
Un comentari