Ningú pot tractar malament al seu banquer. És el principi de Hillary Clinton, enunciat a propòsit de les relacions entre els Estats Units i la Xina, el major tenidor de bons nord-americans del món. El conseller d’Economia i Hisenda català, Andreu Mas Colell, que gràcies al seu brillant currículum acadèmic a Harvard pertany exactament a la mateixa escola pragmàtica que Hillary, va definir ja molt aviat en aquesta crisi i ben clarament qui era el banquer de Catalunya: el Govern d’Espanya.
No tots han entès ni atès el consell, encara que cada vegada sigui més evident que sense els xecs del banquer Mariano Rajoy el seu client Artur Mas no podrà pagar factures i nòmines i Catalunya entrarà en la suspensió de pagaments i la fallida. Durant uns mesos, des de la pujada nacionalista del passat 11 de setembre, molts han pretès oblidar el principi de Hillary, i han actuat i parlat com si Rajoy fos el client i no el banquer. També han oblidat que reuneix altres potestats gens menyspreables, a més de disposar del líquid necessari per alimentar les arques agostades de la Generalitat. A les seves mans està la negociació amb Brussel·les sobre el límit al dèficit públic en què pot incórrer Espanya i de carambola seves comunitats autonòmiques, Catalunya entre elles. També està a les mans la renegociació del sistema de finançament català, que té venciment aquest mateix 2013. Fins i tot les escasses inversions en infraestructures que faci l’Estat a Catalunya en aquesta lamentable època de vaques “flaquíssimes” que travessem depèn també de la seva bona disposició i voluntat.
Rajoy té molta corda per deixar anar en una negociació amb Artur Mas i aquest, en canvi, té molt poc a concedir-li a Rajoy, llevat evitar-li mals de cap gratuïts. No és gratuït el dolor que pugui donar-li a Rajoy amb el manteniment del pacte d’estabilitat parlamentària signat entre CiU i ERC, perquè és el que li ha permès mantenir la presidència catalana sense trair, almenys de moment, davant els seus electors, com hagués succeït en cas de completar la majoria amb els escons populars o amb els socialistes, a falta de la majoria parlamentària extraordinària que va buscar i no va trobar amb l’avançament electoral provocat per una mala lectura de la realitat catalana. Així és com Artur Mas es troba compromès amb la ingrata tasca d’haver de fer dues coses contradictòries: d’una banda, fer-se el simpàtic per poder seguir governant i, de l’altra, dir-li a Rajoy que tot ha de conduir al final a un divorci per les bones o per les males. Vol alhora la targeta de crèdit i la carta de llibertat.
Per complicar les coses, aquí hi ha el seu soci republicà Oriol Junqueras amb quatre eslògans tan simples com eficaços. Sense espoli fiscal no hi hauria crisi a Catalunya. Amb la independència, tot quedarà solucionat. Només hi ha un punt per al diàleg, el moment i la forma de la consulta per la independència. Cadascuna de les retallades que s’hagi de fer estarà acompanyada d’una enèrgica i sonora culpabilització de Rajoy com a únic i absolut responsable de la crisi de les finances catalanes. És evident la dificultat de convèncer el banquer amb una propaganda tan persuasiva i amable.
Artur Mas és un polític i negociador procliu al secretisme i la confusió, tal com va acreditar àmpliament en els seus pactes de 2006 amb Zapatero sobre el nou Estatut català, a esquena de Maragall i de Duran i Lleida.Per això encaixa bé en la seva personalitat aquesta última versió que ens ha proporcionat la seva última trobada secreta a La Moncloa, en funció de la doble tasca que té encomanada. D’una banda, dialogar amb Rajoy per assegurar que l’autonomia funcioni, de l’altra, mantenir impertorbable, almenys en aparença, el camí cap a la consulta, sumant declaracions, nomenaments de consultors, aprovació de lleis improbables i instal·lació de consells patriòtics que vagin desbrossant aquesta llarga i incerta ruta, al ritme que Rajoy vagi deixant anar la seva corda.
Qualsevol brusquedat gestual pot desbaratar els equilibris entre la credulitat d’uns i d’altres sobre els autèntics propòsits de Mas. S’entén així el mètode obscurantista triat per reprendre el diàleg, que permet a cadascú llançar la interpretació més a la seva conveniència. La premsa d’aquest dijous ofereix tot el ventall de possibilitats: Rajoy ha cedit o li ha parat els peus i Mas ha cedit o ha complert amb el seu compromís de dialogar amb Rajoy sobre la consulta, a escollir segons el gust de cada un. De moment funciona, en la foscor, encara que al final no enganya a la naturalesa de les dues tasques en les que Mas està compromès. Són obertament contradictòries. Si en fa una, no pot fer l’altra, i viceversa.Només la penombra permet crear la il·lusió que pugui ser bufar i xuclar.
