Els més desesperats sempre poden acabar oferint un regal diví a l’esperança. Si pot succeir en una dictadura, amb les presons plenes, les comissaries convertides en trituradores d’éssers humans i els cementiris reduïts a l’únic lloc de repòs dels resistents assassinats, com no succeirà en un país lliure, de llarga tradició democràtica, amb institucions i ciutadans organitzats i disposats a defensar i exercir els seus drets? Si en el sud de la Mediterrània cauen les dictadures, res més lògic que al nord, a Itàlia, caigui l’estupre de les llibertats, de la democràcia i de la decència política en què s’ha volgut convertir Berlusconi en els seus 17 anys de vida política i els seus onze com a president del Consell de Ministres.
Itàlia està viva. Els italians poden aixecar el cap amb orgull. També ells han ferit de mort al fatalisme. Una gran nació ha despertat de nou i ha propinat dos cops seguits i severs, esperem que definitius, al segrestador de la seva democràcia i de les seves institucions. El primer cop va ser amb les eleccions municipals, en les que la democràcia va arrabassar a Berlusconi la seva pròpia capital natal, Milà. El segon ha estat aquest referèndum que incloïa quatre consultes.
El primer pla se’l mereixia la consulta sobre l’escut judicial que protegia a Berlusconi. Després del rebuig massiu de la Llei del Legítim Impediment queda més a prop l’eventualitat de la condemna i, per què no, de la presó. Però aquest és un pas més d’un capítol i d’una llarga novel·la que va començar amb la carrera política del Cavaliere, quan es va presentar per primera vegada a les eleccions: ho va fer per evitar la presó. El substancial, el transcendent, el que deixarà marca, és que Itàlia hagi rebutjat l’energia nuclear, sumant-se així a Alemanya en la reacció dràstica contra l’àtom civil després de Fukushima.
És una curiosa paradoxa de la Itàlia actual que la democràcia directa, que tants disgustos i dificultats pot suscitar com a instrument populista (els minarets prohibits a Suïssa), o com a obstacle insalvable per a la governança (les consultes a Califòrnia i les seves repercussions en el dèficit públic ) s’hagi revelat un excel·lent instrument per frenar el populisme i millorar la governança a Itàlia.
Però hi ha una segona paradoxa italiana. La consulta popular, instrument clàssic utilitzat per tot tipus de règims durant el segle XX, estava vinculada a una bona instrumentalització dels mitjans de comunicació, sobretot de la televisió, i especialment la pública, única fins entrada la dècada dels 80. La figura redemptora del president, que reclama el suport a les seves propostes, era perfecta per aquest esquema de consens plebiscitari. Berlusconi tenia sobre el paper totes dues coses, la televisió única i la seva capacitat per cridar al vot de la por. Però res li ha funcionat: més forts que els seus televisors són ara les xarxes socials i de l’autoritat que va poder tenir un dia no en queda res després dels seus disbauxes públics de erotòman i proxeneta. I ell ho sabia: per aquest motiu va jugar com a única carta una abstenció del 50 per cent que deixés sense validesa la consulta.
Sense líders s’ha parat els peus a Berlusconi. En el nou món sense líders, quan apareix un de la catadura del Cavaliere tot ens fa pensar que en necessitem a un altre de semblant calibre per reptar-lo i vèncer. No ho era Walter Veltroni i per això es va emportar les culpes de la derrota. Però no era un problema de lideratges, com acaba de demostrar aquest referèndum.
Berlusconi serà al finalitzar el seu pas per Palazzo Chiggi un mer parèntesi en la història d’Itàlia. Llarg, és veritat. Massa llarg i massa brut. Però parèntesi a la fi, sense cap contribució que mereixi l’agraïment o almenys un record pietós. Ningú ha mentit com ell. Ningú ha tergiversat i manipulat com ell. Ningú s’ha mofat d’uns i altres com ell. Ningú ha faltat al respecte de les institucions i ha portat com ell la política fins a les clavegueres més baixes. Ningú ha humiliat a les dones italianes com aquest president del Consell fraudulent.
El seu balanç es resumeix en una frase: es va defensar per tots els mitjans, legítims i il·legítims, per evitar la presó i el seu pas per la política no va ser més que un ajornament per a l’acció de la justícia. Veurem si ara acaba com es mereix. Només cal reconèixer-li un mèrit, encara que pròpiament no sigui seu sinó d’Itàlia: la democràcia va sobreviure i molt probablement sabrà regenerar-se i vivificar-se ràpidament. Itàlia està viva. Visca Itàlia.
Bloc “del alfiler al elefante”
