Mentre el ministre Wert anunciava la seva intenció de catequitzar fins a l’espanyolització über alles als escolars catalans, el Centre d’Estudis d’Opinió donava a conèixer que el 74% dels ciutadans de la comunitat volen un referèndum sobre si volen o no la independència. El soroll mediàtic generat pel xoc entre recentralització i sobiranisme és fins tan ensordidor que no ha permès advertir que, a poc a poc, sota els nostres peus s’ha obert una bretxa enorme que amenaça amb empassar-se la cohesió social. Curiosament, en època de fets diferencials, l’Espanya espanyola i la Catalunya catalana estan agermanades per unes dades catastròfiques: l’empobriment creixent de la seva població, que hauria de ser motiu de preocupació per tant patriota.
Espanya és el país amb major desigualtat social de tota l’eurozona. Les organitzacions no governamentals s’han convertit en suplents d’una Administració atordida que concentra els seus esforços en pagar amb diners de tots un deute engreixat pels bancs.
Mentre ens enxarxem en baralles com la de quina bandera ha d’onejar a les escoles, Eurostat dóna compte de la crua realitat: en 1,7 milions de llars espanyoles tots els seus membres estan en atur i només el 67% de les persones registrades a les oficines d’ocupació reben alguna ajuda o prestació. Espanya té la major bretxa social entre rics i pobres de tota l’Europa dels 27. És el país amb més distància entre el 20% de la societat que més ingressa i el 20% que menys. Es debat sobre bancs sistèmics o sobre encaixos territorials mentre la societat tal com la coneixíem es desintegra amb celeritat. I si això succeeix en el conjunt d’Espanya, reduint el camp del focus es constata que 2,2 milions de catalans, un 30% de la població, viuen en risc d’exclusió social, assegura una tan conscienciosa com preocupant enquesta de la Diputació de Barcelona.
Els jubilats catalans han deixat de ser la principal bossa de pobresa per passar a ser gairebé una potència. En èpoques de precarietat, cobrar una pensió, per minvada que sigui, converteix el receptor en un, diguem, privilegiat i en un flotador social per a la seva família.
El panorama es carrega de tintes negres. Fa l’efecte que tant Espanya en el seu conjunt com Catalunya competeixen en la deconstrucció de l’Estat de benestar, però no amb la sana intenció de conèixer les seves parts per tornar a articular-lo, sinó per convertir les seves peces en inservibles. Els drets, que no privilegis, que es perden trigaran tant a ser reconquerits que potser no tornin. A això se suma la incapacitat de bona part dels polítics a donar resposta als problemes. “Qui m’ha impedit complir el meu programa ha estat la realitat”, va dir en un acte d’impotència i sinceritat Mariano Rajoy. Els polítics es declaren incapaços de canviar radicalment la realitat i d’embridar aquests mercats en estampida que, com diu el financer George Soros, voten cada dia i no cada quatre anys com els ciutadans. Però molts polítics tampoc mouen fitxa per arreglar el pati i que el que està a les seves mans funcioni de forma exemplar. Vet aquí els casos de corrupció. I en el terreny de la cohesió social, els poders haurien de parar-se més a escoltar a les entitats del tercer sector i deixar de tractar al ciutadà sense recursos o l’aturat com un presumpte culpable de frau. El Govern català, per exemple, no pot liquidar a l’octubre la partida anual de la renda mínima d’inserció, el retall va ser presentat fa uns mesos davant els inversors internacionals com un exemple de serietat en el compliment del dèficit.
Bona part dels ciutadans de Catalunya han posat, a jutjar per les enquestes, tanta fe en l’opció independentista com esperança que van posar les generacions anteriors en el canvi que havia de comportar la transició democràtica. La realitat és i era tossuda. Així que podria donar-se el cas que a la desitjada Ítaca arribés només Ulisses, perquè potser els altres, com a l’Odissea, hagin mort pel camí.
