Hi ha algunes coses que haurien de saber els qui vulguin resoldre el conflicte amb Catalunya si és que efectivament hi ha algú que vulgui resoldre.
Artur Mas té molta responsabilitat personal en el que ha passat. Ha comès molts errors. Però no ha estat Mas qui ha creat el problema. Ni tan sols ha estat Convergència. Si de cas han contribuït a empitjorar-lo. Però no han estat els únics. En el capítol dels errors caldria comptar també amb altres: per exemple, els que van instal·lar taules petitòries per celebrar una consulta contra l’Estatut català, instigar el boicot als productes catalans o presentar el recurs davant del Tribunal Constitucional. No tan sols Aznar, és clar, també Rajoy. I molts més que han contribuït al desvari.
Segur que no és difícil documentar manipulacions en els mitjans i esforços d’adoctrinament a les escoles catalanes. Però la denúncia d’aquestes intromissions governamentals en la societat catalana, siguin imaginades o siguin reals, no canviarà en res la realitat de la decantació de l’opinió pública en favor del dret a decidir ni mitigarà la força de l’independentisme. Sense comptar per descomptat amb les manipulacions en els mitjans i a les escoles de l’altre costat, tan perfectament documentades com les anteriors pels seus respectius adversaris, i que al final expliquen molt poc: al capdavall dels joves antifranquistes van sortir de l’adoctrinament franquista.
El catalanisme ha estat fins ara pactista i moderat, compromès en la democràcia i en l’estabilitat espanyoles, cosa que alguns solien interpretar de forma malèvola i arrogant com a símptoma d’un tipus d’acció acomplexada i feble, insuficientment obstinada i conseqüent. Ara cal reconèixer, pel que sembla, que “els catalans van seriosament” i que estan disposats a que tot vagi molt pitjor abans que vagi millor, encara que probablement cap dels dos judicis adverteix la serietat del catalanisme en tota la seva història centenària ni la vocació pactista i moderada de molts dels que se senten actualment arrossegats cap a un carreró sense sortida.
És possible, i probablement molt necessari, despullar el problema dels personalismes i de les culpabilitzacions fàcils. Ara es tracta de resoldre, si és possible definitivament i com menys per a la pròxima generació, el que va quedar pendent i en un núvol d’ambigüitat en la negociació de la Constitució. I ho és saber si Espanya és capaç de seguir acceptant com a part integrada de si mateixa a Catalunya amb la seva llengua, la seva personalitat diferenciada i la seva voluntat d’autogovern o si no hi ha més remei que reconèixer el contrari, que es tracta de realitats incompatibles i de suma zero, de manera que el que afegeixes a una el restes a l’altra i viceversa. Això seria la nació de nacions, l’Espanya plural o el federalisme plurinacional, també l’Espanya Gran de Prat de la Riba i Cambó, objectes identificats en l’actualitat com obsolets, desconeguts o fins i tot indesitjables per uns i altres. O dit d’una altra manera: el final del cafè per a tothom i el retorn al projecte inicial de la Transició de reconeixement de les nacionalitats històriques. Catalunya no és ni pot ser com Múrcia, tot i que el president Valcárcel se senti autoritzat a titllar de feixistes als independentistes catalans.
Si estem per la primera hipòtesi, millor que ens posem a dialogar i pactar com més aviat millor, no fos cas que els malentesos i les tensions ens condueixin finalment a la segona. Si estem ja en la segona, com molts ens temem i alguns volen ferventment, llavors és obligat que responguem a una pregunta molt senzilla abans que passem a la següent fase: com es pensa governar aquest país en el futur amb una part del seu territori i de la seva població, 7,5 milions de ciutadans, 19% del PIB, un terç de les exportacions, en permanent estat de desafecció i d’allunyament electoral respecte als dos partits de Govern a Espanya i amb una oberta expressió, cada vegada que es convoca a les urnes, d’una creixent voluntat de constituir-se en Estat independent?
Hi haurà qui ho vulgui resoldre a garrotades. Qui estigui imaginant aquest camí ha de saber també que qui va a perdre de forma sobtada i estrepitosa serà qui cometi la primera falta. Aquesta és una regla de joc no escrita que pel que sembla no saben alguns independentistes, però sí la sap el president Mas. Tampoc la saben els gats a l’aigua ni els sants neofalangistes, però la sap molt bé el president Rajoy. A la primera il·legalitat que cometi alguna autoritat o institució catalana la seva causa estarà ja perduda, sobretot per a la fase anomenada d’internacionalització: la solidaritat entre socis europeus, l’exigència d’estabilitat no tan sols monetària sinó política i social, i el respecte a l’Estat de dret caurien sobre els caps dels que jugaran a trencar la regla de joc i a situar fora d’una construcció fonamentada en la cooperació entre estats democràtics i en el dret. Però exactament el mateix val per al Govern central: suspendre l’autonomia o empresonar al president Mas, com udola la caverna, seria lliurar una carta preciosa a l’independentisme. Perquè ni la UE ni la comunitat internacional es quedarien amb els braços creuats davant l’abús de tall balcànic i serbi per part de l’Espanya centralista de sempre amb la petita Catalunya democràtica i republicana.
Declarar la independència com inevitable és tan agosarat com declarar-la impossible. Tots dos són dos actes de llenguatge amb funcions més properes a la superstició que al coneixement racional. La paraula així utilitzada actua com una rogatòria perquè plogui, és a dir, per afirmar un desig. Encara que és veritat que aplicada amb intenció negociadora també busca funcions dissuasives sobre l’adversari. Tots sabem que res està escrit i que els llots de demà vindran dels pols d’avui. No hi ha res impossible en política i tot és evitable quan sabem aprofitar l’oportunitat que ens ofereix la fortuna i posem la intel·ligència i la tenacitat necessaris. O així hauríem de comportar-nos si encara conservem una espurna d’esperança en la llibertat política i en la força de la voluntat democràtica.
Si res es fa per tornar al territori on es forgen els pactes i els consensos, no es pot descartar cap de les dues hipòtesis més extremes: ni que els independentistes es trobin amb el pitjor negoci de la història per a ells i per a tots els catalans, és dir, compostos amb menys autonomia i sense el nuvi de la independència, ni que els seus adversaris es vegin obligats a empassar-se una consulta i una negociació sobre l’estatus futur de Catalunya, inclosa l’eventualitat de la independència, després d’haver-se negat a una i una altra cosa amb el propòsit de tornar al seu Espanya unitària de sempre.
Mentrestant, però, queda molt curta la idea de la suma zero entre dues realitats que es declaren per essència incompatibles i es fastiguegen una a l’altra tant com poden i cada vegada que tenen ocasió de fer-ho. Correspon parlar de sostracció com a operació oposada a la capacitat inclusiva d’una Espanya capaç d’acceptar Catalunya tal com és: el seu resultat final és menys Espanya i també menys Catalunya, disminuïdes ambdues tant dins com fora, just en l’instant en què el poder a el món es desplaça des de l’Atlàntic al Pacífic i que els europeus entrem en una etapa de perillosa irrellevància. Per tant, una senzilla però eficaç contribució a la nostra decadència. Això és el que ja està passant i el que s’intensificarà, llevat que hi hagi un cop de timó que ens torni a tots el seny, sense necessitat d’esperar que es produeixi el profetitzat i tan enigmàtic xoc de trens. De fet, per poc que reflexionem veurem que no cal esperar al xoc de trens, ja s’ha produït. I el pitjor és que no ha estat el fill de dos voluntats fortes sinó de la topada entre dos debilitats que s’afirmen en la seva obstinació.
