La fotografia de Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena en l’últim banc del Parlament serà, sens dubte, una dels icones del procés independentista. La imatge va doldre votants ja no votants. Tan trist va ser que marcarà un altre d’aquests molts punts sense retorn que s’han anat assenyalant al llarg dels últims anys. Tants punts sense retorn que ja no són molts, són massa.
Entenc que la situació del PSC és complicada, potser la més complicada de totes les que s’expressen avui en l’arc parlamentari català, però cal haver fet molt malament les coses per arribar provocar una escena com la que vam veure al Parlament. També s’entén, encara que molt malament, que l’expressió d’una determinada línia ideològica acabi en la ridiculització i la humiliació de les idees que fins fa res el propi partit defensava.
El PSC pren les pitjors decisions en els pitjors moments, ho fa de manera continuada i amb uns resultats i unes conseqüències que obren la possibilitat a nous desastres. Una altra foto: quan vam veure les llàgrimes emocionades de Pere Navarro a Granada, després l’aplaudiment que li va dedicar el PSOE, vam saber que no serien les últimes. Vam entendre des del primer moment que aquesta ovació l’anàvem a pagar tots molt cara, començant pel propi PSC.
El que s’entén pitjor de tot és que el partit faci justament el contrari del que predica. En les últimes setmanes Pere Navarro intenta aparèixer com el que posa en evidència la falta de diàleg entre Mas i Rajoy, però es desacredita quan al mateix temps castiga d’una manera tan barroera als que discrepen.
Les contradiccions són enormes: es proposa una solució federal, però veient com funcionen les coses dins del mateix partit i en les relacions amb l’Estat, uns seran els federalitzadors i altres els federalizats. Es demana exigència, gestió i transparència però al mateix temps que menysprea Toni Comín, Jordi Martí o Laia Bonet es manté la confiança en Daniel Fernández i es tapa tot el tapable de José Zaragoza, que ja és tapar. S’intenta reconstruir un espai de discussió i d’intercanvi però els seus intel·lectuals s’apunten a l’escarment o cridar totalitaris als seus veïns. Jo volia voler-los voler i ells no.
Més retrats: la frase antològica “el qui es mou no surt a la foto”, se li pot aplicar la majoria social d’un país que no sortia en una altra instantània famosa. Els flaixos il·luminaven un brindis constitucionalíssim. Fins als propis militants del PSC es portaven les mans al cap quan veien com Pere Navarro brindava somrient fa dos mesos amb Albert Rivera, Alícia Sánchez-Camacho i María dels Llanos de Luna. Sí, amb un partit que està a un pas de demanar la suspensió de l’autonomia, amb un altre que estaria encantat de suspendre-la i amb la inefable condecoradora de la Divisió Blava. El pitjor de tenir el cap cot és que al final se’t queda així.
No són moltes fotos, són massa per als alcaldes de Flix i de Navarcles, aquests pobles que per Lucena, Iceta o Balmón són pols d’estrelles de galàxies llunyanes. El Ripollès? Connais pas. No són molts gestos, són massa com per creure que el PSC actual el defineix alguna cosa més que les dotze baixes en l’executiva o que una gestora a les comarques de l’Ebre. A força de creure aquells seminaris al CCCB del dolent que eren les identitats col·lectives el PSC ha dibuixat tan malament als seus votants potencials que els ha convertit en una caricatura. I quan descrius malament als teus electors, acabes pensant que més que electors són marcians.
El gran projecte del PSC i del PSOE, el federalisme, és un brindis al sol en un dia de tempesta. Federalista a Catalunya, jacobí a Madrid, capitost a Andalusia i, ai, fuerocarlista a Euskadi: el capó que li va donar Eduardo Madina a Navarro quan aquest va dir que s’havia de revisar la quota basca va ser antològic.
Es diu sovint que els polítics del país declaren en privat que la consulta no es realitzarà. No els explico el que diuen en privat al PSC del federalisme. Connais pas, no saben ni el que és. Potser és la relació de submissió que Nicaragua manté amb Ferraz. O els articles dels ideòlegs d’aquest disbarat, demanant que s’escarmenti als seus crítics: que els castiguin, “no hi ha cura sense passar pel dolor”, deia un d’ells. Com eslògan electoral em sembla insuperable, a l’altura de les expressions iugoslaves de Felipe González i el seu referèndum per envair el Rosselló, el federalisme de l’escarment, la confraria del sant retret.
No, no… La millor imatge del federalisme espanyol és la d’una casa regional, amb la seva Festa de la Rosa. A aquest pas és tot el que aspirarà el PSC, a ser una casa regional, no importa d’on. Ai, la vaig anar a poc a poc, donant per perduda…
N’hi ha que es freguen les mans però molts, el que ens freguem, són els ulls.
