Aquesta és la resposta. No hi ha res a parlar. Les coses són com són i tot ha de quedar tal com està.
Preguntar als ciutadans? No hi ha res a preguntar. Es comença preguntant i s’acaba cedint. Es comença per qüestions intranscendents i s’acaba tocant el més sagrat. Preguntar és ofendre.
Dret a decidir? A decidir què? No hi ha cap dret a decidir res. A les urnes cada quatre anys i després a callar i obeir. Així és la nostra democràcia, representativa és clar. I després, a decidir qui? No serà la part o la minoria la que decidirà pel tot o la majoria. Aquí només decideix qui ja té el poder. I qui té el poder mai el deixarà anar.Una consulta legal? Ni legal, “ni niño muerto”. Fins aquí podíem arribar. La presumpció és d’il·legalitat, no de legalitat, per més que es declari i es protesti en sentit contrari. Consulta i legal són termes antitètics. No serà mai legal perquè no ho permetrem. Al final qui diu el que és legal és qui fa la llei, i després la trampa.Una consulta pactada? Això és humor del fi. Com pot ser pactada si una de les parts es nega a cap pacte del tipus que sigui? Mai pactarem que es consulti a algú sobre un futur que no volem.La consulta com a culminació del procés de diàleg i de negociació? Encara més fàcil: eliminem el procés i ja no cal consulta. Per això no té sentit ni parlar ni escoltar.I llavors? Per sobre de tot hi ha la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, principi que va transitar intocat des dels Principis Fonamentals del Moviment fins a la Constitució democràtica i que ara s’ha convertit per a alguns en la quinta essència constitucional.
Qui es desviï un mil·límetre d’aquests principis o sigui objecte de dubtes i vacil·lacions, sigui Francisco Rubio Llorente, Pere Navarro, Martín Rodríguez Sol o l’estel de l’alba, serà anatema i condemnat a la foguera de la nova inquisició espanyola. Au!
Bloc de Lluís Bassets a El País
