CatalunyaPortada

Lluís Bassets: Maniobres sobiranes

En menys d’una setmana el Govern català ha tingut ocasió d’experimentar tres actuacions de la seva força pública en motiu de diferents problemes en la ciutat de Barcelona, ​​relacionats amb l’acampada dels indignats i amb la celebració de la Champions. La política és pedagogia, segons frase del socialista Manuel Serra i Moret, i les decisions que pren un Govern poden entendre’s com lliçons públiques que serviran per a l’aprenentatge dels ciutadans respecte als modes i l’ètica del seu Govern.

La primera lliçó es va impartir en els dies de reflexió i en la jornada electoral del passat 22 de maig. Hi havia ordres de les juntes electorals de Barcelona i Central, a les quals havia recorregut el Govern català demanant aclariments, perquè es dissolguessin les acampades. Però l’autoritat governativa va decidir passar dels jutges i de les seves ordres. No ho aconsellava la prudència, expressada per una frase del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba: la policia està per resoldre problemes, no per crear-los. Tampoc ho aconsellaven les eleccions: l’acabat d’estrenar Govern de Convergència i Unió no havia de jugar-se un grapat de vots pel capritx d’uns jutges amb vocació de governants.

El passat divendres va tocar la segona lliçó, quan algú, no se sap qui, va decidir netejar la plaça de Catalunya i retirar tots els objectes que poguessin significar un perill el dissabte a la nit, en cas que els seguidors del Barça es desplacessin allà a celebrar la victòria. Es tractava d’una actuació preventiva, que va ocupar a un ampli destacament de les forces antiavalots dels Mossos d’Esquadra i va acabar amb un únic detingut i més d’un centenar de persones ateses pels serveis mèdics.

El més destacat va ser el funcionament de les xarxes socials, que van difondre imatges fotogràfiques i videogràfiques d’inequívoc valor testimonial sobre l’actitud pacífica i passiva dels manifestants, i de la arbitrària i gratuïta violència dels Mossos d’Esquadra. Al final del dia, la plaça de Catalunya va quedar de nou ocupada, sense que hagués servit per res l’actuació policial, i en canvi, el moviment de les acampades va rebre un poderós impuls a tota Espanya per obra de la decisió política que hi havia darrera d’unes càrregues policials de tal contundència.

La tercera i última lliçó és la de la matinada de diumenge, al final de les celebracions futbolístiques. Aquesta vegada els antiavalots van haver d’enfrontar-se amb els habituals seguidors violents que solen espatllar tot final de festa futbolístic amb les seves destrosses de mobiliari urbà i les seves provocacions a la força pública. El saldo parla per si sol: més de cent detinguts i 132 ferits. Els acampats van aconseguir separar-se dels disturbis mitjançant cadenes humanes i van posar en un lloc segur qualsevol objecte susceptible d’un ús violent. Aquesta experiència prova amb posterioritat als fets l’error d’apreciació de qui va decidir tractar violentament als indignats el dia anterior.

L’Estat, segons la cèlebre definició de Max Weber, té el monopoli de la violència. En un Estat autoritari no hi ha explicacions pel que fa a l’actuació de la força pública. La seva violència no compta amb controls i les decisions polítiques tampoc. No és el cas d’un Estat democràtic i d’una policia que atengui aquest nom, que han d’emprar la força amb prudència i proporcionalitat, només quan cal evitar un perill més gran que la violència que es farà servir. En cas que s’utilitzi, els seus responsables estan obligats a explicar les seves accions, sotmetre’s al judici i correcció dels seus conciutadans, i indemnitzar als que hagin patit la seva violència injustament.

No es tracta de principis legals únicament. Es tracta també de qüestions d’ètica. Des de desembre, hi ha per primera vegada un Govern nacionalista català amb tota responsabilitat sobre l’ordre públic a tot Catalunya, Barcelona inclosa. Atès que un dels atributs de la sobirania és l’ús de la força, és fàcil caure en la temptació d’usar la força per exhibir els atributs de la sobirania. L’esquerra sol tenir més complexos en aquest capítol. Al sobiranisme, en canvi, sol succeir el contrari. Urgeixen bones i detallades explicacions.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrades relacionades

Back to top button